El teu blog de Linux en català

Trucs i tutorials

Retoc fotogràfic amb el Gimp. 1-Colors més vius

Suposo que ens ha passat a molts. Tenim una foto molt chula, però li veiem un no-sé-què i diem: “Vinga, provaré com va el Gimp”. L’obrim per primer cop, i pensem: “Val, segur que és un programa molt potent, perquè hi ha moltes opcions, però on és el botó que arregla les fotos?” A mi, lògicament, també em va passar. Però amb el temps he anat aprenent petits trucs senzills de fer, alguns dels quals tenen resultats molt bons. Aquests petits trucs els recolliré en una sèrie d’anotacions que espero us siguin útils.

El Gimp ve instal·lat de manera predeterminada en la majoria de distribucions GNU/Linux (entre elles Ubuntu), i podeu obrir-lo des del menú “Aplicacions>Gràfics>Editor d’imatges GIMP”. Podeu obrir una imatge des del mateix Gimp, o des del vostre navegador de fitxers (si esteu en Gnome, segurament serà el Nautilus), fent clic amb el botó dret del ratolí i escollint l’opció “Obre amb>Editor d’imatges GIMP”.

En aquesta anotació parlaré d’un truc molt senzill de fer per a fer que els colors d’una fotografia es vegin més vius. És un dels trucs que més aplico amb el Gimp, i sobretot en fotografies de paisatges s’obté un resultat molt bo, encara que realment es pot utilitzar amb qualsevol fotografia. La fotografia a la qual vull realçar els colors és la següent:

Fotografia original

Fotografia original

Un cop la tenim oberta amb el Gimp, anem al menú “Colors>Components>Mesclador de canals”:

Mesclador de canals

Mesclador de canals

En el mesclador de canals, el que farem és, per a cada canal de sortida (vermell, blau i verd) augmentar el seu propi color i reduir els altres dos. Amb això aconseguirem que el vermell es vegi més vermell, el blau es vegi més blau i el verd, més verd. Com que aquests tres (si treballem en RGB) són els components bàsics de tots els altres colors, el que estem fent realment és realçar tots els colors.

Som-hi doncs! Escollim el primer “Canal de sortida:”. En aquest cas, és el vermell. Per a aquest canal, marquem un “120” en el component del mateix canal (el vermell), i “-10” en els components verd i blau (tal i com es mostra a la imatge del mesclador de canals). Després, seleccionem el següent canal de sortida (verd), i en aquest cas marquem un “120” en el seu mateix component i “-10” en els components vermell i blau. Per últim, seleccionem l’últim canal de sortida (el blau) i marquem “120” en el component blau i “-10” en els components vermell i verd.

Com veieu, per a cada canal hem augmentat el seu propi component en 20 (posant 120) i hem reduït cadascun dels altres components en 10. També hauríem pogut augmentar, per a cada canal, el seu propi component en 10 (posant 110), i llavors hauríem de reduir els altres dos en 5. Aquest segon nombre sempre ha de ser la meitat del que augmentem. D’aquesta manera, fem més vius els colors, però no augmentem la lluminositat de la fotografia, perquè la faríem més clara o blanquinosa. També convé augmentar la mateixa quantitat en els tres canals, excepte si ja ens interessa augmentar més el la vistositat d’un color que els altres dos.

Un cop modificats tots aquests valors, i abans d’aplicar, és bo desar aquesta configuració per tal de poder aplicar-la més fàcilment el proper cop. Primer haurem de crear un directori que el Gimp no crea de forma predeterminada. Obrim un terminal i executem el següent:

mkdir ~/.gimp-2.6/channel-mixer

Un cop creat, des del mateix mesclador de canals premem el botó “Desa”, i desem la configuració amb el nom que vulguem. Jo tinc desades tres configuracions diferents. Una augmentant 20, una altra 14 i una altra 10. Així puc decidir fàcilment el grau amb el que vull realçar els colors d’una fotografia concreta.

Ara sí, ja podem aplicar el canvi. Quan estigui fet, observarem el següent resultat:

Fotografia retocada

Fotografia retocada

Es pot observar més fàcilment el canvi posant la fotografia original i la retocada una al costat de l’altra. Si us fixeu en el color del kimono, el paraigües o la gespa es veu clarament el canvi:

Abans i després del retoc

Abans i després del retoc

Com veieu, el canvi és molt senzill d’aplicar. A més, si deseu unes quantes configuracions del mesclador de canals (com he comentat, jo en tinc tres: 110, 114 i 120) la modificació serà encara més ràpida obrint el mesclador i prement el botó “Obre”. Cal anar amb compte amb la quantitat que augmenteu als canals. Si s’augmenta massa el color, la fotografia pot arribar a semblar irreal.

A la següent anotació veurem com aclarir una foto que hagi quedat fosca i com enfosquir una fotografia massa clara.

Juga al Monkey Island (i altres aventures gràfiques) en GNU/Linux

El Guillem ja ha parlat altres vegades sobre com instal·lar jocs antics a GNU/Linux, per exemple l’Ultima Online i el Lords of the Realm 2. Avui us parlaré d’un emulador de jocs antics de PC que s’ha especialitzat en l’emulació d’aventures gràfiques. Amb ell podrem tornar jugar a jocs  tan entranyables com els de les sagues Monkey Island, Simon the Sorcerer, Legend of Kyrandia, Larry, Indiana Jones, King’s Quest, Sam&Max i molts altres. L’emulador en qüestió es diu ScummVM, i està disponible per a moltíssimes plataformes, entre elles GNU/Linux. Podeu veure la llista completa de jocs que pot emular a la seva entrada de la Viquipèdia. El programa ScummVM està disponible a les principals distribucions. Per exemple, per a instal·lar-lo en Ubuntu, ho podem fer directament des del Synaptic o executant la següent comanda al terminal:

sudo apt-get install scummvm

De moment no podem jugar a cap joc, perquè només tenim l’emulador però no els jocs en sí. Ens podem baixar els jocs des d’alguna de les diverses pàgines web dedicades a l’abandonware, com per exemple JuegoViejo, Jugoteca o Publijuego. Ens hem de baixar el fitxer comprimit que conté el joc i descomprimir-lo en un directori del nostre equip. Després, engeguem l’ScummVM, que podrem trobar a “Aplicacions>Jocs>ScummVM” i tindrà el següent aspecte:

Pantalla principal del ScummVM

Pantalla principal del ScummVM

Primer hem d’afegir al ScummVM el joc que ens hem baixat per mitjà del botó “Add game…”. Li hem d’indicar el directori on hem descomprimit el joc i ja de pas podrem modificar els paràmetres d’execució. Un cop donat d’alta el joc al ScummVM, ja hi podrem jugar per mitjà del botó “Start”.

Ja de pas us explicaré, com a curiositat, d’on ve el nom ScummVM. Les lletres “VM” no tenen massa secret, perquè signifiquen Virtual Machine (o sigui, màquina virtual o emulador). La part més important és “SCUMM”. Quan, cap allà l’any 1987,  Lucas Arts va treure la seva primera aventura gràfica (Maniac Mansion, lògicament també suportada pel ScummVM) va tenir la genial idea de separar el “motor” del joc dels seus gràfics i la història concreta que seguirien els jugadors.

Aquest “motor” permetia als desenvolupadors crear escenaris, objectes i seqüències de diàleg sense necessitat d’escriure-les amb el mateix llenguatg. Però no només això, sinó que també definia el sistema  bàsic de funcionament d’aquestes aventures gràfiques que tots tenim en ment (un menú d’accions sobre el qual fem clic, per posteriorment indicar el punt o objecte de la pantalla principal sobre el qual volem realitzar l’acció triada). Com que el joc sobre el qual es va desenvolupar aquest “motor” era el Maniac Mansion, van anomenar a aquest “motor” SCUMM (Script Creation Utility for Maniac Mansion).

El SCUMM es va anar millorar, i va servir com a base de moltíssimes aventures gràfiques de Lucas Arts, com la saga Monkey Island (excepte la quarta part), la saga d’Indiana Jones, Day of the Tentacle, Sam&Max, Loom i algun altre.

Per últim, tot i que ScummVM va començar com un emulador del motor SCUMM, encara està en desenvolupament, s’ha ampliat el seu abast per a poder emular molts jocs (sempre centrant-se en aventures gràfiques) que realment no es basaven en SCUMM. Alguns d’ells ja els he anomenat abans, com les sagues Legend of Kyrandia, Simon the Sorcerer, King’s Quest, Larry, Elvira, Space Quest i molts altres.

– ¡He hablado con simios más educados que tu!
– Me alegra que asistieras a tu reunión familiar diaria.

Monkey Island

Controleu els efectes del Compiz amb un clic: el Fusion Icon

Els efectes d’escriptori del GNOME, altrament dits els efectes del Compiz Fusion (el cub aquell que gira tan maco, el selector de finestres…), són molt macos i fan que el nostre entorn d’escriptori llueixi molt, però a vegades volem executar algun programa que requereix esforç de la targeta gràfica o renderitzats 3D, i ens dónen problemes.

Des del menú d’Aparença es pot solucionar, però hi ha una manera molt més còmode de fer-ho: la miniaplicació del Fusion Icon! Es tracta d’una petita icona que se’ns posa a la safata del sistema i a través de la qual podem activar i desactivar fàcilment els efectes d’escriptori.

Per instal·lar-la, a la terminal:

sudo apt-get install fusion-icon

I llestos! Entre d’altres coses ens permet recarregar el Gestor d’Efectes d’escriptori per si se’ns penja, activar i desactivar el Compiz, canviar entre els diferents gestors de finestres que tinguem (Compiz, Metacity, KWin…). És senzillíssim, us el deixo per vosaltres 🙂

Ara, però, pot ser interessant configurar el programa per a que s’iniciï automàticament amb l’ordinador (aquest pas no és necessari per al funcionament del programa, però així us estalviareu d’engegar-lo cada cop 😉 ).

Per a configurar-lo per a l’autoarrancada:

Sistema -> Preferències -> Aplicacions d'inici

Se’ns obrirà la següent pantalla, on hem de seleccionar “Afegeix”:

1

I a continuació:

2

A “Nom” podem posar-hi el que vulguem, per exemple, “Fusion-Icon”, i a “Comentari” podem posar-hi qualsevol cosa. El que és important és que al camp “Ordre” hi posem:

fusion-icon

Acceptem i ja està fet: el Fusion Icon s’iniciarà automàticament sempre, permetent-nos accedir amb facilitat al control dels efectes d’escriptori. Noteu que aquest procés serveix per a qualsevol programa que vulgueu executar automàticament.

És un petit truc, espero que us sigui útil!

Connectors per al Nautilus.

El Nautilus és el navegador de carpetes que ve de forma predeterminada en l’entorn Gnome. El programa està molt ben dissenyat, i permet ser ampliat de forma senzilla per mitjà de connectors ja programats, o per altres que programem nosaltres mateixos. En una anotació anterior, ja vam parlar d’un de molt interessant, el filename-repairer. A més, des de Synaptic podem instal·lar els següents connectors:

  • nautilus-gksu: Permet obrir qualsevol fitxer amb permisos d’administrador.
  • nautilus-image-converter: Amb aquest connector, si fem clic amb el botó dret sobre una imatge tindrem disponibles noves opcions per a poder-la girar, ampliar o reduïr. Si seleccionem diverses imatges alhora, podem realitzar el canvi en totes elles alhora.
  • nautius-open-terminal: Si fem clic amb el botó dret en una carpeta, ens donarà l’opció d’obrir un terminal que directament ens posicioni en aquest directori.
  • nautilus-wallpaper: Des del menú contextual del Nautilus, podrem fer que una imatge determinada sigui el fons del nostre escriptori.

Com veieu, alguns d’ells són realment interessants. Si busqueu pel Synaptic, en trobareu algun altre que potser també us fa servei. A més, com he comentat abans, Nautilus ens permet crear els nostres propis scripts. Hi ha diverses webs que han creat els seus propis scripts, i ens els deixen a la nostra disposició per a utilitzar-los.

Tot allò que el novell volia saber però no s’atrevia a preguntar: Primeres passes (III)

Un cop ja hem instal·lat Ubuntu, hem après a moure’ns en aquest entorn i a configurar la xarxa i a instal·lar-hi nous programes i configurar l’idioma, millorarem una mica la seva aparença. Com vaig comentar en una anotació anterior, crec que l’entorn Gnome és genial a nivell funcional, però francament millorable a nivell estètic (com a mínim, tal i com ve en un principi). Per modificar l’aspecte del nostre escriptori hem d’anar a l’opció del menú “Sistema>Preferències> Aparença”. S’obrirà la següent pantalla:

Preferències de l'aparença

Preferències de l'aparença

A la pestanya “Tema” podrem modificar l’aparença general del nostre escriptori. Si només volem modificar-ne algun aspecte concret (icones, punters del ratolí, vores de les finestres, etc.) hem de prémer el botó “Personalitza…”. Si no hi ha cap tema (o conjunt d’icones, punters de ratolí, etc.) que ens acabi de fer el pes, en podem trobar moltíssims a Gnome Look. Un cop baixat el tema que ens interessa, el podem instal·lar per mitjà del botó “Instal·la”, i després l’haurem d’activar. Per exemple, jo utilitzo el tema d’icones Mashup. A la mateixa finestra de personalització de l’aparença, tenim altres pestanyes per modificar la imatge del fons de l’escriptori, el tipus de lletra que s’utilitzarà i altres paràmetres.

Una pestanya a la que ens aturarem més és la dels “Efectes visuals”. Un cop configurats aquests, ens millorarà molt l’experiència d’usuari a Ubuntu. Però s’ha de tenir en compte que el seu consum és considerable, i en alguns casos presenta incompatibilitats amb algun programa (depenent de la nostra targeta gràfica). És necessari que els controladors que tenim instal·lats puguin aprofitar la potència de la nostra targeta gràfica. Amb algunes targetes, això és possible amb els controladors lliures que venen instal·lats directament. Per comprovar si és així, a la pestanya “Efectes visuals” fem clic als efectes “Normals”. Si ens activa els efectes, ja ho tenim. Si ens diu que no pot activar aquests efectes, haurem d’instal·lar els privatius. Per a fer-ho, anem a “Sistema>Administració>Controladors de Maquinari”. Aquí ens dirà que ha detectat un controlador privatiu que pot fer funcionar la nostra targeta gràfica. L’activem i tornem a provar si podem activar els efectes d’escriptori.

Si a través de l’opció “Controladors de maquinari” no trobem el controlador de la nostra targeta gràfica, utilitzarem el programa EnvyNG. Per a tenir-lo, instal·lem des del Synaptic els paquets “envyng-core”, “envyng-gtk” i “envyng-qt”. Un cop instal·lats, anem al menú “Aplicacions>Eines del sistema>EnvyNG”. Aquí ens dirà els controladors que poden fer funcionar la nostra targeta gràfica, i quin controlador és el recomanat. L’activem, i tornem a activar els efectes d’escriptori.

Un cop tenim activats els efectes d’escriptori, podem configurar-los a través del menú “Sistema>Preferències>Editor de la configuració del Compiz”. El problema que té aquest editor de configuració és que hi ha tantes opcions que et perds. El millor és oblidar-se d’aquest editor, anar al Synaptic i instal·lar el paquet “simple-ccsm” (editor simple per al Compiz). Un cop instal·lat, anem a “Sistema>Preferències>Simple CompizConfig Settings Manager”. A través d’aquest programa podrem configurar (ara sí, de manera senzilla) els efectes d’escriptori. Us animo a mirar les opcions que hi ha a la pestanya “Animacions” (m’agrada molt la “Llanterna màgica” per a minimitzar”) i la pestanya “Efectes” (proveu les “Finestres gelatinoses”). Mentre ho estigueu activant, aneu provant el que fa cada efecte i, si veieu que us baixa el rendiment de l’ordinador amb un cert efecte, desactiveu-lo. Per exemple, jo no puc utilitzar el “Enable 3D Windows”. Un cop ben configurat el Compiz (efectes d’escriptori), podrem tenir efectes com aquest:

Efecte "Cub" del Compiz

Efecte "Cub" del Compiz

L’últim que farem per millorar l’aparença del nostre escriptori és posar-hi un “dock”. Un dock és una barra que es posa a l’inferior de la pantalla amb accessos directes per obrir programes o on hi podem tenir les finestres obertes (jo només ho faig servir per a aquesta última utilitat). El més senzill per a entendre què és un dock és veure-ho, de manera que aquí teniu una captura de pantalla del meu:

Avant Window Navigator en funcionament

Avant Window Navigator en funcionament

Hi ha diversos programes “dock”. Jo us parlaré de l’Avant Window Navigator. Per a instal·lar-lo, anem al Synaptic i instal·lem el paquet “avant-window-navigator”. Un cop instal·lat, el podem executar des de “Aplicacions>Accessoris>Avant Window Navigator”, i configurar-lo des de “Sistema>Preferències>Awn manager” (hi ha opcions molt interessants, com canviar els efectes de les icones, posar l’aspecte de la barra en “3D look”, i d’altres). L’únic que manca és fer que l’Avant Window Navigator s’arranqui quan s’engega l’ordinador. Per a fer-ho, anem a “Sistema>Preferències>Sessions” i a la pestanya “Programes d’inici” afegim un nou programa. Com a nom, podem posar “Avant Window Navigator” (per exemple). L’important és que, com a ordre, posem “avant-window-navigator” i acceptem. Per comprovar que ha anat bé, reiniciem l’ordinador i comprovem que tinguem el dock. Si el tenim correcte, podem eliminar la barra inferior que venia amb el Gnome (que estarà darrere del dock) fent-hi clic amb el botó dret i fent “Suprimeix aquest quadre”.

Apart de l’Avant Window Navigator, hi ha altres dock prou interessants. Alguns d’ells no necessiten tenir activats els efectes d’escriptori, com el Cairo Dock (el més utilitzat, apart del Avant Window Navigator), el SimDock (no l’he provat, però fa molt bona pinta), el Kiba Dock (molt interessant per a provar-lo, però la seva utilització habitual és una mica marejant) o el Kooldock (molt senzill, però força lleuger i interessant per a ordinadors poc potents). Tots els que us he indicat, excepte el Kiba Dock, estan disponibles des del Synaptic.

Reaccionaris del món, uniu-vos! Amarok 1.4 a Jaunty Jackalope

Els que ja hagueu actualitzat el vostre Ubuntu de la versió 8.10 a la 9.04 (àlies Jaunty Jackalope), us haureu trobat una petita sorpresa: el nou Amarok 2.0 ve per defecte! En principi em va semblar una grandíssima notícia, però en obrir-lo vaig veure que no està, ni de bon tros, tan madur com l’anterior versió 1.4,  i tot i que promet molt, el primer que vaig fer va ser enyorar la versió antiga.

Així que sense cap perjudici pel progrés, heus aquí un petit tutorial (facilíssim) de com recuperar l’Amarok 1.4 de tota la vida fins que ens vegem capaços de fer el pas.

Des de la terminal obrim la llista de repositoris:

sudo gedit /etc/apt/sources.list

I al final hi afegim un parell de línies:

deb http://ppa.launchpad.net/bogdanb/ppa/ubuntu jaunty main
deb-src http://ppa.launchpad.net/bogdanb/ppa/ubuntu jaunty main

I desem el gedit i el tanquem. Altre cop a la terminal, afegim les claus dels repositoris per poder-los utilitzar:

sudo apt-key adv --recv-keys --keyserver
keyserver.ubuntu.com 0x1d7e9dd033e89ba781e32a24b9f1c432ae74ae63

Actualitzem els repositoris d’apt:

sudo apt-get update

I ja podem instal·lar de nou l’Amarok 1.4!

sudo apt-get install amarok14

En general m’agrada donar suport al nou programari, però en aquest cas m’ha costat assumir que el meu programa favorit (el tinc engegat sempre!) m’hagi fet el salt d’aquesta manera… espero que la nova versió adquireixi ben aviat la funcionalitat i la maduresa de la vella, i poder abandonar aquest arreglo temporal!

Tot allò que el novell volia saber però no s’atrevia a preguntar: Primeres passes (II)

Un cop ja hem instal·lat Ubuntu i hem après a moure’ns en aquest entorn i a configurar la xarxa, segurament ens farem les preguntes següents: “I com hi instal·lo programes? A quina web me’ls puc baixar o en quina botiga hi compro els CD d’instal·lació?”. En Ubuntu (i a qualsevol entorn GNU/Linux en general) ens hem d’oblidar de com es feia això en el món Windows. Realment, un cop configurat, és molt més senzill. La instal·lació/desinstal·lació de programes la farem de forma completament centralitzada a través del programa Synaptic. Des de Synaptic, nosaltres indiquem quins paquets (programes) volem instal·lar, i el sistema s’encarrega de mirar si necessita llibreries extres, baixar el programa, instal·lar-ho tot i deixar l’enllaç corresponent al menú d’aplicacions. Tot això només fent clic a instal·lar el programa. A més, el sistema s’encarrega diàriament d’avisar-nos si hi ha alguna actualització de qualsevol programa que tinguem instal·lat, i fer dita actualització.

I com fa tot això, el Synaptic? Doncs es basa en la informació recollida en una sèrie de repositoris. Per exemple, als repositoris que venen directament amb Ubuntu hi ha uns 30.000 paquets! O sigui, per tal de poder instal·lar-nos els programes que vulguem només hem de tenir ben configurats els repositoris, i utilitzar el Synaptic. A vegades voldrem instal·lar algun programa que no estigui als repositoris d’Ubuntu. Llavors, només caldrà configurar el nou repositori, i des de Synaptic podrem instal·lar el programa (tenint, per tant, actualitzacions automàtiques quan n’hi hagi). Per tenir ben configurats tots els repositoris d’Ubuntu hem de fer el següent:

  • Escollim l’opció del menú “Sistema>Administració>Fonts de Programari”. Com que es tracta d’una gestió d’administració, ens demanarà la paraula de pas del nostre usuari.
  • A la pestanya “Programari Ubuntu” hi marcarem totes les opcions, excepte la que posa “Codi font”, que desmarcarem completament. Aquesta opció serveix per si, apart dels programes volem veure el codi font amb que estan generats, per això la desmarquem. En l’apartat “Baixa de:”, seleccionarem l’opció “Servidor principal”.
  • De moment no entrarem a la pestanya “Programari de tercers”, però aquí serà on podrem afegir repositoris extra. A la pestanya hi podrem importar els arxius de claus per als repositoris que tinguin encriptació.

Un cop tenim ben configurats els repositoris estàndard d’Ubuntu, convé forçar manualment una actualització del sistema, per tal de tenir les últimes versions de tots els paquets. Ho farem de la següent manera:

  • Tenint tancat tant el Synaptic com les Fonts de programari, anem a “Sistema>Administració>Gestor d’Actualitzacions”.
  • Un cop s’obri, premem el botó “Comprova” (ens demanarà la nostra paraula de pas). Aquesta opció farà que el sistema recorri tots els repositoris, es desarà la informació de les últimes versions disponibles dels programes que tenim instal·lats i mirarà si són versions més noves que les que tenim instal·lades.
  • Si troba alguna versió nova dels nostres paquets (sent el primer cop després de la instal·lació segurament en trobarà) ens demanarà si volem instal·lar-los o no. Premem el botó “Instal·la les actualitzacions”. El sistema primer es baixarà les actualitzacions de tots els paquets, i després els instal·larà. Quan acabi, ja tindrem el sistema actualitzat.

Un repositori extra molt interessant per a configurar-se ja de principi és el de Medibuntu. Amb aquest podrem instal·lar-nos diversos códecs gràfics, el Google Earth, el plugin d’Adobe per al Firefox, el Skype, etc. Ja de pas, ens servirà com a exemple per veure com s’afegeix un repositori. Hem de seguir les següents instruccions:

  • Obrim el programa de configuració de les fonts de programari a través de l’opció de menú indicat abans (“Sistema>Administració>Fonts de Programari”). Anem a la pestanya “Programari de tercers”.
  • Fem clic al botó “Afegeix…”. Ens obrirà una finestra, i al camp “Línia APT:” hi hem d’escriure el següent:

deb http://packages.medibuntu.org/ jaunty free non-free

  • Tanquem les fonts de programari. Ens demana si volem actualitzar els repositoris, i diem que sí. De moment, ens donarà un error, perquè els repositoris de Medibuntu estan encriptats, i necessitem la clau.
  • Obrim el gestor Synaptic (“Sistema>Administracio>Gestor de Paquets Synaptic”) i instal·lem el paquet “medibuntu-keyring”, que conté aquestes claus. Ja podem tornar a actualitzar les fonts de programari per poder utilitzar tots els paquets de Medibuntu (és el botó “Refresca” del mateix Synaptic.
  • Acceptem les modificacions. Ja tenim ben configurats el repositori de Medibuntu.

Un cop configurat aquest repositori, una bona idea és instal·lar els códecs multimèdia que ens proporciona. Per a fer-ho, obrim el Synaptic, instal·lem el paquet “non-free-codecs”. Veureu com directament us instal·la molts altres paquets.

Podeu veure altres exemples sobre com es configuren alguns altres repositoris en aquests enllaços: Wammu, VirtualBox, Shutter i Getdeb. Només cal tenir en compte que molts cops en la línia on afegim el repositori a les fonts de programari hi ha l’identificador de la versió d’Ubuntu. En alguns dels enllaços que us he adjuntat, on hi posa “hardy” (referent a Ubuntu 8.04) o “intrepid” (referent a Ubuntu 8.10), ho heu de canviar per “jaunty” (referent a Ubuntu 9.04).

Quan ja tenim ben configurats els repositoris estàndard de Ubuntu, també podem configurar correctament l’idioma. Per a fer-ho, obrim el menú “Sistema>Administració>Suport d’idioma”. A l’apartat “Idiomes suportats” hem de marcar els idiomes que volem que s’instal·lin, i a l’apartat “Idioma per defecte” escollirem l’idioma que realment volem visualitzar. Acceptem, reiniciem l’ordinador, i ja tindrem tots els menús en el nostre idioma.

Amb això tindrem suport complet per als idiomes que marquem com a “suportats”. Entre d’altres coses, ens instal·larà el corrector ortogràfic per a cadascuna d’aquestes llengües. Però també instal·la molt més. Si d’una llengua no volem el suport “complet”, sinó només el corrector ortogràfic, és millor anar al Synaptic i instal·lar el paquet “language-support-writing-xx“, substituïnt “xx” pel codi de la llengua. Per exemple, per al francès seria el “language-support-writing-fr“, i per a l’alemany seria el “language-support-writing-de“.

Acabaré aquesta anotació amb una última consideració. Instal·lar programes a través del Synaptic és molt senzill, però a vegades és complicat saber quin (o quins) paquet és necessari per a instal·lar un programa. A través dels filtres del propi Synaptic es pot trobar, però hi ha una altra eina que ens pot facilitar molt aquesta tasca. Hi accedim a través del menú “Aplicacions>Afegeix/Elimina…”. El primer cop que hi entrem, hem de configurar-lo (a través del menú desplegable que hi ha a dalt) per tal que ens mostri TOTS els programes. Un cop ben configurat, en aquesta pantalla trobarem els programes (no els paquets) que podem instal·lar. A més, podem filtrar pel tipus de programa (a mà esquerra de la finestra), i veurem una petita descripció de cada programa. Un cop li indiquem que instal·li un programa, s’encarregarà de buscar quins paquets són realment necessaris i els instal·larà. Ull, a través d’aquest menú no hi ha catalogats tots els programes disponibles, però sí gairebé tots, i al principi va molt bé. Quan porteu un cert temps treballant amb Ubuntu veureu com aneu directament al Synaptic (o executeu les ordres de consola corresponent).

En la següent anotació d’aquesta sèrie, que serà la última, veurem com podem solucionar un petit “inconvenient” que ja he comentat sobre l’entorn Gnome (com a mínim, tal i com ve instal·lat per defecte): l’aparença. 🙂

Instal·lar la impressora HP Laser Jet P1005 al Debian/Ubuntu

Recenetment vaig adquirir una impressora làser HP Laser Jet P1005. El problema va ser que al endollar-la a l’ordinador, l’Ubuntu me la reconeixia i me l’instal·lava, però no aconseguia imprimir cap arxiu.

Per instal·lar-la, és tan senzill com desinsta·lar el paquet hplip, mitjançant

sudo apt-get remove hplip

I després descarregar-te el paquet hplip de la pàgina web del projecte. Ho podeu fer a través d’aquesta comanda

wget http://prdownloads.sourceforge.net/hplip/hplip-3.9.2.run

Un cop descarregat el programa, li donare’m permissos d’execussió

chmod +x hplip-3.9.2.run

I l’executarem des d’una terminal

bash hplip-3.9.2.run

Llavors se·leccionarem la instal·lació automàtica, li diem el sistema operatiu que esetm usant, no habilitarem l’impressió en paral·lel, i esperarem a que es compili el programa. Aquesta operació pot tardar diversos minuts. Durant el procès, l’instal·lador ens demanarà la contrasenya de root, doneu-li, no us preocupeu que no és shell phishing. Tambè ens demanarà que desconnectem i tornem a connectar la impressora. Li haurem de fer cas. Aneu amb compte en aquest punt a no sel·leccionar l’opció de restart, ja que sinó se’ns reiniciarà l’ordinador i us preguntareu perquè li haurem donat la contrasenya de root a un programa!

Després de tot això, l’instal·lador ens demanarà que s’ha de descarregar un pluguin per instal·lar correctament la impressora, li direm que d’acord, ell es conectarà a internet i nosaltres sel·leccionarem el pluguin recomanat pel programa.

I ja està! Al final de l’instal·lador ens enviarà una pàgina de prova i ja hauriem de ser capaços de veure una fulla impressa.

Nota 2: Sembla ser que amb l’últim driver (mòdul), l’hplip-3.9.4b.run, l’imprsora no imprimeix bé, imprimeix les lletres amb molta mala qualitat i el negre no l’acabo d’omplir del tot, quedant les imatges esblanquejades. Per tant, us recomano que us instal·leu la versió hplip-3.9.2.run

HP Laser Jet P1005

Tot allò que el novell volia saber però no s’atrevia a preguntar: Primeres passes (I)

El problema amb que es troba molta gent un cop instal·lat un sistema GNU/Linux com Ubuntu és saber per on començar, on trobar les coses, etc. Partim, per exemple, d’un sistema Ubuntu 9.04 acabat d’instal·lar com ens mostra el Jordi en la seva esplèndida anotació.

La primera pregunta és “On estàn les coses?”. Per sort, aquesta pregunta és molt fàcil de resoldre. L’entorn gràfic que ve per defecte amb Ubuntu, el Gnome, segurament no és el més maco ni el més espectacular (tot i que es pot millorar amb temes, icones, efectes d’escriptori, etc.). Però segurament sí que és el millor dissenyat a nivell funcional (o això crec jo). És a dir, és molt fàcil trobar el que volem fer. Aquesta simplicitat es basa en el menú que trobarem a la part superior, que consta de tres opcions:

  • Aplicacions. Aquí hi trobarem els programes. Si el despleguem, veurem que els programes estan distribuïts segons la seva tipologia, i una última opció, des d’on podrem instal·lar o desinstal·lar programes. Sempre que instal·lem un programa, trobarem directament l’enllaç per executar-lo en la seva tipologia corresponent.
  • Llocs. Aquí hi trobarem les principals carpetes del sistema, la cerca de fitxers, els darrers documents oberts i, en general, les opcions que tenen a veure amb la navegació per les carpetes.
  • Sistema. Aquí, els dos submenús bàsics són el de Preferències (des d’on podrem personalitzar el nostre sistema) i el d’Administració (per a les tasques d’administració). Apart, en el menú Sistema també trobarem l’ajuda i l’opció d’aturada de l’equip.

Apart d’això, a la part dreta d’aquesta barra superior hi trobareu el rellotge, el control de volum, més opcions d’aturada i l’estat de la xarxa. A la part central d’aquesta barra s’hi poden posar accessos directes als programes que vulgueu arrancar fàcilment i alguns altres gadgets. A la barra inferior hi haurà els programes que estiguin en execució, la paperera i el commutador d’escriptoris.

El primer que cal fer en el nostre sistema acabat d’instal·lar és configurar la xarxa (bàsica per a qualsevol sistema GNU/Linux).  Si teniu connexió per cable, aquesta us funcionarà directament. Si la vostra connexió és per Wifi, heu de fer clic sobre la icona d’estat de la xarxa que hi ha a la part dreta de la barra superior, i indicar quina és la vostra xarxa. Quan ho feu, us demanarà el tipus de clau de la xarxa i que escriviu la clau en sí. Un cop escrita i acceptada, ja tindreu accés a la xarxa.

Un cop ja sabem “On estàn les coses” i tenim configurada la xarxa, en el següent article veurem la següent pregunta que segurament us vé al cap: “Com s’instal·len programes al Ubuntu?”.

Tot allò que el novell volia saber però no s'atrevia a preguntar sobre l'Ubuntu 9.04: Instal·lació

Prefaci

Tots nosaltres hem dubtat la primera vegada que hem instal·lat i configurat un sistema GNU/Linux. Ara podria començar a donar la xapa amb què vol dir GNU/Linux, podria llistar els principis del Programari Lliure o tractar d’explicar-ne la seva història… Crec, no obstant, que tots els que hi tenim experiència hem de fer un esforç i retornar als inicis.

Retornar als inicis. Ser simples, primitius, primaris. Aguantar-nos el riure aquells que coneixem/usem/administrem o desenvolupem sota GNU/Linux quan sentim aquelles converses sobre dubtes que tots vàrem tenir i ésser constructius, explícits. Perquè la nostra comunitat no ha de tenir fractures a causa de l’experiència o el nivell de cadascú. La cultura és aquí transversal.

Per això, escric una petita guia que t’ensenyarà, a tu, el novell, qui (suposo) no ha usat mai un sistema GNU/linux, com començar. Em basaré en la distribució Ubuntu versió 9.04, la qual acaba de sortir el dia mateix de la publicació d’aquesta guia a Alliberats. La guia completa tindrà diversos apunts: els següents parlaran de com configurar el sistema, tractant diverses característiques amb profunditat.

Així que, si no tens un mentor en persona, perd la por llegint-nos!

I per què ho hauria de fer?

La meva terra és el mar
fet d’aigua i sal.
Sota l’aigua no hi ha peles
ni banderes
ni nacions.
El silenci que m’envolta és la solfa que em fa viure,
viure i ser lliure, lliure!

Tot allò que el novell ha de saber per començar

  • Probablement uses un sistema Windows. Si és el cas, estic segur que podràs seguir fent el que feies amb aquest sistema. Tindràs compatibilitat amb la majoria de formats i versions de programari.
  • Tant si l’encerto i no l’encerto en el punt anterior, no hi pateixis. El mantindràs. Això vol dir que disposaràs del teu sistema actual i del nou sistema GNU/Linux al mateix ordinador. No obstant, t’encoratjo a que abandonis aquesta sistema inoperatiu definitivament. Aquí també s’explicarà com fer-ho.
  • I si, lo típic: copia en una unitat externa les teves dades importants. L’entropia i el caos existeixen, i et poden fer una mala passada: per precaució, fes un backup.

Eines i ingredients

  • En aquesta gran cuina l’olla és Internet. Connexió a Internet. Indispensable amb el GNU/Linux.
  • La nova versió de l’Ubuntu, la 9.04 (Jaunty).

Som-hi!

Preparar el CD d’instal·lació

Primer de tot, has de descarregar el CD d’instal·lació (a no ser que l’hagis obtingut per correu o per altres mitjans). L’Ubuntu cap perfectament en un d’aquests discos brillants que fan raigs de colors.

Visita la plana oficial clicant aquí, escull la localització i descarrega la versió de 32bit o 64 en funció del teu processador. Mentre el descarregues, pots fer la migdiada, o bé llegir això.

Hem obtingut una imatge de disc. Usa el programa que més ràbia et faci per a cremar un CD verge. Això si, l’has de gravar com a imatge de CD, no com a CD de dades. El Windows solet no ho pot fer. Pots recorrer en última instància a l’ISO Recorder.

Hem obtingut el disc. A no ser que tinguis una superdotació en memòria, imprimeix aquesta guia, o pren-ne nota… Posa el CD al lector i reinicia l’ordinador. En reengegar, has d’arrencar des del disc que has gravat. Per a fer això, has d’accedir a la BIOS, que és el sistema d’engegada, i revisar la seqüència d’engegada. No és difícil, ja veuràs.

En engegar l’ordinador, la primera pantalla mostra, sovint a la base del monitor, la manera d’accedir-hi. Heu de prémer la tecla indicada per press XX to enter Setup/BIOS o alguna cosa per l’estil (sovint una tecla de funció, DEL, o Esc). Una vegada dins, heu de cercar la configuració de la boot sequence (seqüència d’engegada). Aquesta seqüència diu a l’ordinador en quin dispositiu trobarà el sistema operatiu. Heu de posar el lector de CD per damunt del disc dur i, si n’hi ha, el floppy. Deseu els canvis i sortiu de la BIOS. L’ordinador es reinicia.

Engegada del Live CD

Un Live CD és un disc de sistema que permet d’usar el sistema en qüestió sense haver d’instal·lar-lo al disc dur. Començarem per aquí. Si tot ha anat bé, has accedit a un menú, encapçalat pel nom del sistema:

Ubuntu

Seguidament, el Live CD demanarà que escollim la llengua per a l’engegada. Podeu escollir, entre d’altres, el català. La primera opció del menú és la que us recomano. Farà el que ja he dit, engegar el sistema sense afectar per a res el vostre ordinador. Així doncs, escolliu Proveu l’Ubuntu sense fer cap canvi al vostre ordinador. En aquest punt, el Live CD engega el sistema, i com que ho fa recorrent a la memòria tarda més del normal.

Si tot ha anat bé, accedireu a l’escriptori del sistema. L’Ubuntu, des dels inicis d’aquesta distribució, porta per defecte l’entorn d’escriptori anomenat GNOME. S’estructura en dues barres: la superior alberga els menús del sistema i la inferior permet de navegar entre les finestres. En aquest punt de la instal·lació, els programes que proveu aniran més lents del normal: a la carpeta Exemples trobareu fitxers de mostra de diferentes aplicacions. Recordo que, a l’Ubuntu 5.04, hi havia una vídeo d’una entrevista a en Nelson Mandela.

ubu904-cap-1

Si tot plegat us fa patxoca, doncs cliqueu a la icona amb forma de disc anomenada Instal·la.

Instal·lació

Aquí comença la configuració per a la instal·lació del sistema al vostre ordinador. Cal dir que el resultat dels passos serà aplicat després d’escollir l’esquema de particionamant dels discs, així és que podeu retrocedir o aturar la instal·lació abans de fer aquest pas. Escolliu la llengua per a la instal·lació i el fus horari. Automàticament detectarà al disposició del vostre teclat.

ubu904-cap-2

Ara vé el pas més important: el particionament. Els sistemes GNU/Linux precisen, com deveu suposar, d’un bocí (partició) o d’un disc dur sencer dedicat. El més probable és que tingueu un ordinador dominat per les forces del Mal, vull dir, amb el Windows.

ubu904-cap-3

El particionador de l’Ubuntu així ho detecta, i us proposa

  • Usar el disc sencer: el nou Ubuntu usarà tot el disc, i el Windows desapareixerà. És una opció dràstica i per la qual perdreu tot el que tingueu al disc. Si és el que desitgeu, enadavant, però recordeu que aquest canvi no es pot desfer.
  • Usar l’espai lliure contigu més gran: el nou Ubuntu coexistirà amb el Windows en cas que la partició del Windows no ocupi tot el disc. Us recomano un espai lliure mínim de 10GB. És un cas rar, ja que els sistemes preinstal·lats solen ocupar tot el que poden.
  • Instal·lar-lo al costat del Windows, i escollir el sistema en engegar l’ordinador: és el que us recomano. Com en el cas anterior, tindreu l’opció d’escollir el sistema en engegar. El paricionador partirà el disc mantenint les dades del Windows (naturalment, escurçant la seva partició per a donar lloc al nou Ubuntu). Pels que en volen saber més, redimensionarà la partició del Windows, crearà una partició anomenada swap (intercanvi, serveix per a volcar-hi la memòria RAM en casos necessaris) i una altra en què hi viurà l’Ubuntu, de format extended.
  • Fer-ho manualment.

Ara l’instal·lador avisa de què certs canvis seran aplicats. Si heu escollit instal·lar-lo al costat de l’altre sistema, podreu escollir el tamany de la partició per al nou Ubuntu després d’aquest pas. Recordeu que aquesta operació, tal com diu l’avís, no es pot desfer.

A vegades, quan l’altre sistema al disc és el Windows i la partició d’aquest és de tipus NTFS, aquest procés falla abans de començar. Això sovint s’arregla fent un desfragmentat (compactat) del disc amb el Desfragmentador de disco del Windows i tornant-hi… Uf, espero que no us passi.

Bé. Si tot ha anat com era d’esperar, el particionador dedicarà cert temps a redimensionar les particions necessàries i a crear les noves. Sol ser un procés bastant lent.

En acabat, se’ns demana de configurar els comptes d’usuari de l’ordinador, al pas 6 de 8. Així doncs, escollim el nom per al nostre usuari i li assignem contrasenya. També cal que donem un nom a l’ordinador, que no pot contenir espais ni caràcters rars, i que identificarà el nostre ordinador a la xarxa. També podem escollir si volem que l’ordinador demani sempre la contrasenya en engegar, o bé ho faci automàticament per al nostre usuari. En qualsevol cas, això es pot configurar més tard.

El pas 7 de 8 ens permet de transportar, en cas que el nou sistema coexisteixi amb un altre (per exemple, el Windows, això succeirà si l’hem mantingut), certs fitxers i configuracions. És útil si volem tenir automàticament els preferits de l’Explorer o bé els fitxers de Mis Documentos al nou Ubuntu.

ubu904-cap-5

Finalment, dóna un resum de tot el que hem configurat, i comença a copiar els fitxers del nou sistema al disc dur. Aquest procés és llarg i precisa de la vostra atenció: cal que vigileu que tot avanci bé. En acabat, l’instal·lador us demanarà que retireu el disc de la safata i reinicieu l’ordinador (cal fer-ho per a engegar el nou sistema des del disc on ha estat instal·lat). La màquina es reiniciarà i podreu veure com, durant un instant, apareix en la pantalla un menú en què podem escollir sistema operatiu (en cas que n’haguem mantingut un altre, si no, l’engegada és directa). En qualsevol cas, us recomano que engegueu el nou Ubuntu i comenceu a provar-lo!

Benvingut a la comunitat

Aquí la cultura és lliure, i el desenvolupament tècnic surt de la voluntat. El suport per a programes o maquinari és distribuït i es basa, normalment, en la col·laboració desinteressada de persones arreu del món. Benvinguts.

Recursos, resources, recours, mittel, risorse, resurssit…

Algunes planes de suport que em serviren (quan anava amb Ubuntu…):

ubuntuguide.org (ara per ara de la versió 8.10 de l’Ubuntu): S’hi explica com configurar tot tipus de coses.
ubuntuforums.org
I com no, el Google.

Recordeu que tindreu les tres parts restants d’aquest tutorial, sobre la configuració posterior i l’ús del sistema.

(c) 2009 by Col·lectiu Alliberats.cat
Text i captures distribuïdes sota les condicions de la llicència BY-NC-SA de Creative Commons. Canonical Ltd, Canonical i Ubuntu són marques de mercat registrades per Canonical Ltd.

GNULinux||||CAT - Si no s'indica el contrari, el contingut text es troba disponible sota els termes d'una llicència Atribució - CompartirIgual 3.0

Delicately crafted using Franz Josef theme and WordPress.