El teu blog de Linux en català

Monthly Archive: juliol 2009

A casa utilitzo un disc dur multimèdia de la casa IOmega per a fer còpies de seguretat dels fitxers importants, i per poder visualitzar directament en el televisor els backups de les meves pel·lícules. El disc dur multimèdia porta un Firmware que és capaç de reproduir-es directament. Aquest Firmware funciona perfectament quan el disc té una sola partició, encara que no ocupi tot el disc i hi hagi un espai sense particionar. Però deixa de funcionar (només la part de reproducció multimèdia) si hi creem una segona partició, sigui del tipus que sigui.

En el meu cas, hi vaig crear una segona partició del tipus WBFS per a poder jugar des de la Wii a les còpies de seguretat dels meus jocs, tal i com ja us vaig explicar. Doncs bé, en crear la segona partició el disc dur em funcionava correctament com a tal, però va deixar de funcionar com a reproductor multimèdia.

La solució va ser molt senzilla gràcies al fdisk. Les particions tenen un indicador on s’informa per mitjà d’un codi quin tipus de partició és. La idea és indicar que la nova partició és del tipus “Empty” (Buida). D’aquesta manera, el Firmware del disc dur multimèdia no la detecta, es pensa que només té una partició i pot reproduir correctament les pel·lícules que hi ha. La Wii segueix detectant la partició WBFS, malgrat que estigui marcada com a “Empty”. Cal anar amb compte en marcar una partició com a “Empty”, perquè el Windows també la deixarà de detectar, i depenent de per a què la necessitem tampoc no ens servirà aquesta opció. Fins i tot al Gparted no li agrada massa aquest indicador, i no detecta la partició (no així el fdisk). Però el nostre sistema GNU/Linux sí que la detectarà i, si té un format reconegut per ell (ext3, ext4, ntfs, etc.) ens muntarà la partició encara que estigui com a “Empty” i hi podrem escriure i llegir fitxers. Recordem que el GNU/Linux no pot llegir directament el WBFS, però sí a través del programa Wiithon que vaig presentar.

Per a marcar una partició com a “Empty”, primer hem de saber la partició que ens interessa, i ja de pas ens apuntarem quin codi té actualment aquest indicador (per si volem tornar-lo a deixar com estava). Connectem el disc dur al nostre ordinador i, des d’un terminal, executem la comanda següent:

sudo fdisk -l

Ens treurà un llistat amb tots els discos que tenim connectats i les particions que té cadascun d’ells. Us mostro només la part corresponent al disc dur multimèdia. Marco en negreta la partició que vull passar a “Empty”, i en vermell el codi actual de l’identificador que us he comentat:

Disc /dev/sdb: 360.0 GB, 360080695296 octets
255 heads, 63 sectors/track, 43777 cylinders
Units = cilindres of 16065 * 512 = 8225280 bytes
Disk identifier: 0x5afe667f

Dispositiu Arrenc.   Inici         Final    Blocs    Id  Sistema
/dev/sdb1               1       36968   296945428+   7  HPFS/NTFS
/dev/sdb2 36969      43764   54588870    83 Linux

Com veieu, la partició que m’interessa és la /dev/sdb2, que està al disc /dev/sdb, i té el codi 83 que, com indica just després, vol dir que és una partició “Linux” (perquè la vaig generar amb gparted i no li vaig donar cap format). Amb aquesta informació, ja puc modificar l’indicador per a marcar la partició com a “Empty”. El primer que cal fer, per tal que el fdisk treballi còmodament, és desmuntar totes les particions del disc amb que volem treballar:

sudo umount /dev/sdb1
sudo umount /dev/sdb2

Per a marcar una partició com a “Empty”, cal posar a aquest indicador el codi “0”. Executem doncs el fdisk, centrant-nos en el disc /dev/sdb (que és on hi ha la partició que m’interessa modificar):

sudo fdisk /dev/sdb

Amb aquesta comanda, entrarem en el subsistema del fdisk. En aquest, per exemple, si volem veure les particions que té el disc hem d’entrar l’ordre “p”, i si volem veure totes les ordres tenim disponibles hem d’entrar “m”. Hem d’anar amb compte amb el que fem amb el fdisk. Si no tenim clar que estiguem executant la comanda correcta, amb Ctrl+C sortim a fora.

Un cop dins de l’fdisk, l’identificador que ens interessa es modifica per mitjà de la comanda “t”. Aquesta ens demanarà quin és el número de partició que volem modificar. En el meu cas, li he indicat 2 (de /dev/sdb2). Per últim, ens demana el codi que li volem posar. Si hi escrivim “L”, ens mostrarà tots els codis amb la seva descripció. Com he comentat abans, en el nostre cas li hem d’indicar el codi 0 (Empty). Ens demanarà si volem executar alguna altra ordre. Fem “w” per sortir desant els canvis i ens indicarà que ja ha canviat el tipus de partició. Us mostro aquí la seqüència que he executat al fdisk:

Ordre (m per a obtenir ajuda): t
Nombre de partició (1-4): 2
Codi hex. (escriviu L per veure la llista de codis): 0
El tipus 0 significa espai lliure per a molts sistemes
(però no per a Linux). No és aconsellable tenir
particions del tipus 0. Les podeu suprimir amb l’ordre «d».
S’ha canviat el tipus del sistema de la partició 2 per 0 (Buida)

Ordre (m per a obtenir ajuda): w
S’ha modificat la taula de particions.

S’està cridant ioctl() per rellegir la taula de particions.
S’estan sincronitzant els discs.

Si tornem a executar la comanda “sudo fdisk -l” per veure les particions que tenim als nostres discos, veurem que la /dev/sdb2 està marcada com a “Empty”:

/dev/sdb2 36969       43764    54588870    0 Buida

I amb això, ja podrem gaudir de la reproducció multimèdia que ens proporciona el disc dur, i tenir altres particions per als usos que ens interessin (en el meu cas, per jugar a la Wii). Si volem tornar a deixar la partició amb el seu tipus original, només cal tornar a executar l’fdisk i, com a codi li hem de posar el que teníem anteriorment (en el meu cas, 83).

Per acabar, no sé si aquest problema amb les particions es produeix també en discos durs multimèdia d’altres marques apart d’IOmega, però segurament si hi passa es pot arreglar de la mateixa manera. Una altra marca amb la que segur que passa i que aquest sistema ha de funcionar és Lacie, perquè els seus discos durs multimèdia utilitzen el mateix Firmware que IOmega.

Font: ElOtroLado

Després d’un mes d’experiències amb Debian, he retornat al meu estimat Slackware. Des de KDE4 és molt senzill canviar l’hora, la data i tot en general ja que disposem del Centre de Control que ens ajuda a administrar totes aquestes coses. Però des de XFCE no tenim aquest centre de control i es fa una mica més pesat canviar l’hora. La manera més fàcil, doncs, serà utilitzant el terminal que ja sabeu que a mi m’agrada molt =).

date -s “2009/07/30 8:28?

I ja està tot llest. És difícil canviar l’hora des de la terminal eh? 😉
(més…)

Segons una notícia d’El Periódico, la Linux Foundation acaba de treure, amb col·laboració amb Visa i el banc nord-americà UMB, la seva pròpia targeta Visa Platinum per a ajudar al seu finançament. Gràcies a aquesta nova targeta, la Linux Foundation rebrà 50 dòlars per cada alta que es doni d’aquesta targeta, més un petit percentatge per cada compra que s’hi faci. A més, la targeta també compta amb un programa per punts per aconseguir regals per la seva utilització.

Visa de la Linux Foundation

Visa de la Linux Foundation

De moment, la targeta només la poden adquirir els ciutadans dels Estats Units.

A la pàgina web de la Linux Foundation podeu trobar-hi l’anunci oficial de la targeta.

Com molts de vosaltres ja sabreu, el dia 19 de setembre és el Dia de la Llibertat del Programari. Com cada any (i amb aquest ja en porten cinc) Caliu organitza una sèrie d’actes a Barcelona. Tal i com ens informa el Rafael Carreres, aquest any s’ha ampliat força el nombre d’activitats, i constarà de diverses xerrades i tallers, que tindran lloc al Centre Cívic de les Corts de Barcelona de les 10h del matí a les 20h del vespre.

A la mateixa anotació del Rafael Carreres fa una crida a la participació per a qui vulgui fer-hi una xerrada o taller.

logo del Softare Freedom Day

Podeu trobar més informació a la pàgina principal de l’esdeveniment, on també trobareu l’horari provisional de les xerrades i tallers. Si voleu conèixer més sobre l’esdeveniment a nivell internacional, també podeu consultar la pàgina del Software Freedom Day.

Traducció de l’article publicat per Richard Stallman a gnu.org

La persecució de la indústria del copyright a Suècia va tindre com a conseqüència la creació del primer partit polític la finalitat del qual ha estat la reducció de les restriccions del copyright. Els seus objectius inclouen la prohibició del conegut DRM (Gestor de restriccions digitals), legalització de l’intercanvi no comercial de treballs publicats i reducció del període d’aprofitament comercial del copyright a 5 anys. 5 anys després de la publicació, qualsevol treball publicat hauria de passar a ser de domini públic.

Recolze aquests canvis, en general; però la combinació específica triada pel Partit Pirata Suec afecta irònicament en el cas del programari lliure. Estic segur que ells no proven de ferir al programari lliure, això és el que passarà, però.

La llicència pública general GNU i altres llicències copyleft fan servir la llei de copyright per defendre la llibertat de tots els usuaris. La GPL permet a tothom publicar treballs modificats, però sempre sota la mateixa llicència. La redistribució d’un treball no modificat també ha de preservar la llicència original. I tots els redistribuidors han de donar accés al codi font del programari als usuaris.

Llavors, com podria afectar la política del Partit Pirata suec al copyleft i al programari lliure?. Després de cinc anys, el codi font aniria al domini públic, i els desenvolupadors de programari propietari podrien incloure’l en els seus programes. Però què passaria en el cas contrari?

El programari propietari està restringit per les anomenades EULAs, no només pel copyright, i els usuaris no tenen el codi font. Fins i tot si el copyright permetera l’intercanvi no comercial, l’EULA ho prohibiria. A més, els usuaris, en no tindre el codi font, no controlarien allò que fa el programa en executar-lo. Executar un programa d’aquest tipus significaria sotmetre la nostra llibertat i donar-li al desenvolupador d’eixe programari el control sobre nosaltres.

Aleshores, quin seria l’efecte una vegada eliminat el copyright als cinc anys? Això no requeriria que el desenvolupador alliberara el codi font i presumiblement molts d’ells no ho farien mai. Els usuaris continuarien sense tindre el codi font i per tant continuarien sense poder fer servir el programa en llibertat. Fins i tot el programa podria tindre una “bomba de rellotgeria” que fera que el programa deixara de funcionar als 5 anys, llavors les còpies de domini públic mai funcionarien.

Així, la proposta del Partit Pirata permetria que els desenvolupadors de programari propietari pogueren fer servir el programari lliure després dels 5 anys, però això no permetria als desenvolupadors de programari lliure fer servir el codi font propietari, ni en 5 ni en 50 anys. Al Món Lliure li afectaria només la part negativa, però no la positiva. La diferència entre codi font i codi objecte i la pràctica de fer servir EULAs donaria al programari privatiu un estat d’excepció després dels 5 anys: cosa que no podria compartir el programari lliure.

Nosaltres [desenvolupadors lliures] també fem servir el copyright per evitar parcialment el perill de les patents de programari. No podem evitar que els nostres programes estiguen fora de perill (cap programa es troba lliure de les patents de programari en un país que les permet), però com a mínim prevenim que siguen convertits en programes no-lliures. El Partit Pirata suec proposa l’abolició de les patents, i si això passa, aquest problema tirarà endavant. Però fins que això no passe, no podem perdre la nostra única defensa contra les patents de programari.

Una vegada que el Partit Pirata suec va anunciar els seus objectius en aquest aspecte, els desenvolupadors de programari lliure s’adonaren de les conseqüències i van proposar una regla especial aplicable al programari lliure: fer que el copyright del programari lliure siga més llarg i permetre així que poguera continuar amb les llicències copyleft. Aquesta excepció explícita per al programari lliure podria igualar la balança front l’excepció efectiva del programari propietari. 10 anys hauria de ser suficient, crec. Tot i així, aquesta proposta s’ha topat amb la resistència dels líders del Partit Pirata suec, els quals van posar objeccions a la proposta d’un copyright més llarg només per al programari lliure.

Podria recolzar una llei que, després de 5 anys, fera que el programari llicenciat sota GPL passara a ser de domini públic, sempre que passara el mateix amb el codi font del programari propietari. Al cap i a la fi, el copyleft és un mitjà cap a un fi  (la llibertat de l’usuari), no un fi en sí mateix. I preferiria no actuar d’advocat del diable per un copyright més restrictiu.

Per tot això, vaig proposar que la plataforma del Partit Pirata exigira que el codi font del programari propietari es dipositara en un registre una vegada que els binaris publicats els binaris. Aquest codi dipositat s’alliberaria al cap dels 5 anys (conjuntament amb els binaris). En lloc de fer del programari lliure una excepció a la regla dels 5 anys, s’eliminaria l’excepció no-oficial del programari privatiu. De qualsevol manera, això seria un resultat just.

Un seguidor del Partit Pirata va proposar una variant més general del primer suggeriment: un esquema general per fer que el copyright durara mentre les llibertats queden garantides. L’avantatge d’això és que el programari lliure arribaria a ser una part general del patró de variació dels termes de copyright més que una excepció única.

Jo preferisc la solució d’alliberament del codi font propietari. Tot i així, però, cap d’aquests mètodes evitaria els efectes perjudicials per al programari lliure. Han d’haver-ne altres solucions que també aconseguisquen el seu propòsit. D’una o altra forma, el Partit Pirata suec hauria d’evitar posar una barrera a un moviment [el del Programari Lliure] per defendre allò públic dels gegants que ronden pel món.

per Richard Stallman

Ja queden pocs dies per a l’agost i segur que molts de vosaltres marxareu de vacances. Jo me n’aniré a París uns dies per celebrar l’aniversari amb la xicota (no molts dies, així que continuaré escrivint per ací sovint, igual amb una mica menys de freqüència aprofitant que “és un mes de vacances”). Bé, ací vos deixe amb un recull de les notícies més rellevats (per a mi) d’aquesta setmana:

Una opció molt utilitzada per a compartir amb tota la nostra família el vídeo de la comunió del nostre cosí és la utilització de programes P2P, com aMule, MLDonkey, Transmission, etc. Aquests programes ens faciliten molt la cerca dels fitxers que ens volem descarregar, però en molts casos la velocitat de descàrrega no és massa bona. Una altra opció és pujar els nostres fitxers a una pàgina de descàrrega directa com Rapidshare, Megaupload, Mediafire, etc. La descàrrega de fitxers des d’aquests llocs acostuma a ser molt ràpida però, almenys que us hi doneu d’alta amb un compte de pagament, té certes limitacions (no permetre més d’una descàrrega alhora, haver d’esperar un cert temps entre descàrrega i descàrrega, etc.). Apart d’això, com que a moltes d’aquestes pàgines no es permet pujar fitxers més grans que una certa mida, els fitxers molt grans estan pujats com si fossin diversos fitxers, que posteriorment cal ajuntar. I tot això ho hem de fer nosaltres manualment.

Logo del JDownloader

Logo del JDownloader

Per a gestionar fàcilment les limitacions d’aquest tipus de pàgines, podem utilitzar el JDownloader. És a dir, s’esperarà automàticament el temps que hagi d’esperar entre descàrrega i descàrrega, enviarà ell sol els Captcha que ens demani la web de descàrrega directa, quan hagi descarregat totes les parts corresponents a un mateix fitxer els descomprimirà (en cas que sigui necessari) i els ajuntarà, etc. A més, el programa va llegint el porta-retalls, de manera que si copiem una sèrie d’enllaços de pàgines de descàrrega directa, els capturarà i ens preguntarà directament si els volem descarregar (sempre i quan estigui en marxa el JDownloader, clar).

Seguint l’exemple amb que he començat l’anotació, si comprimim el vídeo de la comunió partint-lo en tres fitxers, i els pugem tots tres a la web (que m’acabo d’inventar) de descarregues.cat, tindrem tres enllaços del tipus http://descarregues.cat/1, http://descarregues.cat/2 i http://descarregues.cat/3. Llavors, només cal enviar aquests tres enllaços a tota la nostra família. Aquells que tinguin el JDownloader, només caldrà que copiïn els tres enllaços al porta-retalls, i el JDownloader els capturarà i els preguntarà si se’ls volen descarregar. Quan ho acceptin, el JDownloader començarà a descarregar-se els fitxers seguint les restriccions de descarregues.cat, i quan acabi descomprimirà el fitxer i ajuntarà les tres parts, de forma que obtindran directament el vídeo sencer. I això a unes velocitats de descàrrega altíssimes (si no tenim cap altre programa connectat a Internet, molts cops arriba a agafar tot l’ample de banda que tenim disponible).

Per a instal·lar el JDownloader en un sistema GNU/Linux (el JDownloader és multiplataforma, però la instal·lació en altres sistemes és diferent) primer necessitem tenir instal·lat el Java. Ho podem fer des del Synaptic, o des d’un terminal executant la comanda següent:

sudo apt-get install sun-java6-jre

Després ens hem de descarregar l’instal·lador del JDownloader:

wget http://212.117.163.148/jd.sh

Amb aquesta comanda, ens acabem de baixar el fitxer jd.sh que ens permetrà fer la instal·lació de forma automàtica. Aquest fitxer s’ha baixat sense permisos d’execució, de manera que li hem de donar:

chmod +x jd.sh

I ara ja el podem executar:

./jd.sh

Aquest procés durarà una bona estona. Durant la instal·lació ens preguntarà amb quin idioma volem tenir el JDownloader i on volem desar els fitxers descarregats (el camí que ens proposa el programa no és massa còmode d’accedir). Quan acabi, ja podem executar el JDownloader. La instal·lació del programa no ens deixarà cap enllaç al menú d’aplicacions, o sigui que al principi, cal fer-ho des d’un terminal, executant la comanda següent:

java -Xmx256m -jar /home/el_nostre_usuari/.jd/JDownloader.jar -rfu

De tota manera, el més senzill és afegir nosaltres mateixos un enllaç a “Aplicacions>Internet>JDownloader”. Per a fer-ho, anem a l’opció de menú “Sistema>Preferències>Menú Principal”. En el menú de mà dreta de la finestra que se’ns ha obert seleccionem “Internet”, i després premem el botó “Element nou”. Com a nom de l’enllaç podeu posar “JDownloader”, com a comentari “Descàrrega directa de fitxers”, i com a ordre heu de posar la mateixa comanda que hem indicat abans:

java -Xmx256m -jar /home/el_nostre_usuari/.jd/JDownloader.jar -rfu

Creació de l'enllaç al JDownloader

Creació de l'enllaç al JDownloader

A partir de la creació d’aquest enllaç, tindrem el JDownloader a “Aplicacions>Internet>JDownloader”. Des del propi programa podrem modificar els paràmetres de descàrrega, l’aparença del programa, els complements, l’antiCaptcha, etc.

JDownloader

JDownloader

Us recomano que el proveu, sobretot si no esteu contents amb la velocitat de descàrrega del vostre programa de descàrrega P2P habitual. L’únic inconvenient que li trobo al JDownloader és que no ens permet cercar els enllaços de les pàgines de descàrrega directa, però el nostre amic Google ens ajudarà molt en aquest aspecte.

Avui li prenc un article a SomGNU.cat per a presentar la meva opinió.

Linkat a mi sempre m’ha semblat una mica difícil de fer servir per ser que està orientada a alumnes i professors que normalment no toquen massa un ordinador i molt menys GNU/Linux. Comentava amb un professor meu que ell va provar linkat i el va trobar molt difícil, i li va agafar por a GNU/Linux. Un dia es va animar a provar Ubuntu i em va dir que ara m’entenia quan li deia que linux era molt més fàcil de fer servir que windows. Com pot ser això? La principal raó és el que explica en Pau (de SomGNU.cat), linkat es basa en Novell SuSE Enterprise que fa servir paquets relativament antics posant per damunt de tot una estabilitat extrema i el sistema en sí no és massa intuïtiu.

Ara amb Linkat 3 tot això canviarà, canvien de base, ara linkat es basarà en OpenSUSE. Això farà que es tingui paqueteria molt més actual i cuidada per part de la comunitat i evitarà que professors i alumnes agafin por a GNU/Linux.

linkat_

(més…)

ubuntu-logoAhir es va publicar la tercera alfa d’Ubuntu 9.10 Karmic Koala. Aquesta alfa és la primera en portar canvis significatius respecte a les anteriors, entre les novetats es pot trobar:

  • Definitivament s’ha substituït Pidgin per Empathy
  • Brasero ara mostra l’espai disponible en els casos de CD-RW i DVD-RW
  • La finestra d’entrada ha canviat completament: ara ens mostrarà un llistat dels usuaris i haurem de fer clic en qualsevol d’ells i el sistema ens demanarà la contrasenya (això és com Fedora ja fa des de fa un temps)
  • Ubuntu One, el servei d’emmagatzematge de fitxers en línia, ve inclòs per defecte
  • L’aspecte de les notificacions s’han canviat (s’ha allargat una mica el quadre i amb tipus de lletra més menuts)
  • Firefox tindrà instal·lada l’extensió Multi-Search per defecte (cada vegada que s’obre una pestanya, apareix el cercador)
  • El giny de “Canviador d’usuari”, des del qual s’atura l’ordinador, ha canviat i ara és igual que Fedora: per aturar el sistema s’haurà d’anar al menú sistema (he de comentar que això no m’agrada)

A més d’aquestes novetats respecte a Ubuntu, cal comentar que s’ha creat la versió Kubuntu Notebook Remix, una versió de Kubuntu dirigida als ultra-portàtils. Conjuntament amb Ubuntu, també s’han publicat Xubuntu, Kubuntu i la ja comentada Kubuntu Netbook Remix.

Des de la pàgina de Softpedia podreu veure captures d’aquestes novetats així com baixar les imatges ISO per provar aquesta nova versió.