El teu blog de Linux en català

Els moviments estratègics que s’estan produint en empreses que basen part del seu negoci en el programari lliure ens han sorprès amb la compra de Novell per part de Attachmate Corporation.

Això crea novament una situació d’incertesa important: Novell és propietària, entre d’altres coses, de la famosa distribució SuSE Linux (en la que es basa OpenSUSE) i del codi UNIX original.

Pel que comenten a Barrapunto, la venda serà per un valor de 2.200 milions de dòlars. Una part important d’aquests diners, uns 450 milions, aniran a parar a Microsoft per temes de propietat intel·lectual. Sembla que Microsoft passarà a ser el propietari legal del codi UNIX.

L’acord sembla que portarà a la divisió de Novell en dos: Novell i SuSE. Pel que es comenta, SUSE era l’única divisió «sana» a Novell ja que era la creixia amb més força. Per tant, els fans d’OpenSUSE no tindran els mateixos problemes que OpenOffice.org està tenint després de la compra de Sun per part d’Oracle. Mono continuarà el seu desenvolupament normal.

Un cop ja hem instal·lat Ubuntu i hem après a moure’ns en aquest entorn i a configurar la xarxa, segurament ens farem les preguntes següents: “I com hi instal·lo programes? A quina web me’ls puc baixar o en quina botiga hi compro els CD d’instal·lació?”. En Ubuntu (i a qualsevol entorn GNU/Linux en general) ens hem d’oblidar de com es feia això en el món Windows. Realment, un cop configurat, és molt més senzill. La instal·lació/desinstal·lació de programes la farem de forma completament centralitzada a través del programa Synaptic. Des de Synaptic, nosaltres indiquem quins paquets (programes) volem instal·lar, i el sistema s’encarrega de mirar si necessita llibreries extres, baixar el programa, instal·lar-ho tot i deixar l’enllaç corresponent al menú d’aplicacions. Tot això només fent clic a instal·lar el programa. A més, el sistema s’encarrega diàriament d’avisar-nos si hi ha alguna actualització de qualsevol programa que tinguem instal·lat, i fer dita actualització.

I com fa tot això, el Synaptic? Doncs es basa en la informació recollida en una sèrie de repositoris. Per exemple, als repositoris que venen directament amb Ubuntu hi ha uns 30.000 paquets! O sigui, per tal de poder instal·lar-nos els programes que vulguem només hem de tenir ben configurats els repositoris, i utilitzar el Synaptic. A vegades voldrem instal·lar algun programa que no estigui als repositoris d’Ubuntu. Llavors, només caldrà configurar el nou repositori, i des de Synaptic podrem instal·lar el programa (tenint, per tant, actualitzacions automàtiques quan n’hi hagi). Per tenir ben configurats tots els repositoris d’Ubuntu hem de fer el següent:

  • Escollim l’opció del menú “Sistema>Administració>Fonts de Programari”. Com que es tracta d’una gestió d’administració, ens demanarà la paraula de pas del nostre usuari.
  • A la pestanya “Programari Ubuntu” hi marcarem totes les opcions, excepte la que posa “Codi font”, que desmarcarem completament. Aquesta opció serveix per si, apart dels programes volem veure el codi font amb que estan generats, per això la desmarquem. En l’apartat “Baixa de:”, seleccionarem l’opció “Servidor principal”.
  • De moment no entrarem a la pestanya “Programari de tercers”, però aquí serà on podrem afegir repositoris extra. A la pestanya hi podrem importar els arxius de claus per als repositoris que tinguin encriptació.

Un cop tenim ben configurats els repositoris estàndard d’Ubuntu, convé forçar manualment una actualització del sistema, per tal de tenir les últimes versions de tots els paquets. Ho farem de la següent manera:

  • Tenint tancat tant el Synaptic com les Fonts de programari, anem a “Sistema>Administració>Gestor d’Actualitzacions”.
  • Un cop s’obri, premem el botó “Comprova” (ens demanarà la nostra paraula de pas). Aquesta opció farà que el sistema recorri tots els repositoris, es desarà la informació de les últimes versions disponibles dels programes que tenim instal·lats i mirarà si són versions més noves que les que tenim instal·lades.
  • Si troba alguna versió nova dels nostres paquets (sent el primer cop després de la instal·lació segurament en trobarà) ens demanarà si volem instal·lar-los o no. Premem el botó “Instal·la les actualitzacions”. El sistema primer es baixarà les actualitzacions de tots els paquets, i després els instal·larà. Quan acabi, ja tindrem el sistema actualitzat.

Un repositori extra molt interessant per a configurar-se ja de principi és el de Medibuntu. Amb aquest podrem instal·lar-nos diversos códecs gràfics, el Google Earth, el plugin d’Adobe per al Firefox, el Skype, etc. Ja de pas, ens servirà com a exemple per veure com s’afegeix un repositori. Hem de seguir les següents instruccions:

  • Obrim el programa de configuració de les fonts de programari a través de l’opció de menú indicat abans (“Sistema>Administració>Fonts de Programari”). Anem a la pestanya “Programari de tercers”.
  • Fem clic al botó “Afegeix…”. Ens obrirà una finestra, i al camp “Línia APT:” hi hem d’escriure el següent:

deb http://packages.medibuntu.org/ jaunty free non-free

  • Tanquem les fonts de programari. Ens demana si volem actualitzar els repositoris, i diem que sí. De moment, ens donarà un error, perquè els repositoris de Medibuntu estan encriptats, i necessitem la clau.
  • Obrim el gestor Synaptic (“Sistema>Administracio>Gestor de Paquets Synaptic”) i instal·lem el paquet “medibuntu-keyring”, que conté aquestes claus. Ja podem tornar a actualitzar les fonts de programari per poder utilitzar tots els paquets de Medibuntu (és el botó “Refresca” del mateix Synaptic.
  • Acceptem les modificacions. Ja tenim ben configurats el repositori de Medibuntu.

Un cop configurat aquest repositori, una bona idea és instal·lar els códecs multimèdia que ens proporciona. Per a fer-ho, obrim el Synaptic, instal·lem el paquet “non-free-codecs”. Veureu com directament us instal·la molts altres paquets.

Podeu veure altres exemples sobre com es configuren alguns altres repositoris en aquests enllaços: Wammu, VirtualBox, Shutter i Getdeb. Només cal tenir en compte que molts cops en la línia on afegim el repositori a les fonts de programari hi ha l’identificador de la versió d’Ubuntu. En alguns dels enllaços que us he adjuntat, on hi posa “hardy” (referent a Ubuntu 8.04) o “intrepid” (referent a Ubuntu 8.10), ho heu de canviar per “jaunty” (referent a Ubuntu 9.04).

Quan ja tenim ben configurats els repositoris estàndard de Ubuntu, també podem configurar correctament l’idioma. Per a fer-ho, obrim el menú “Sistema>Administració>Suport d’idioma”. A l’apartat “Idiomes suportats” hem de marcar els idiomes que volem que s’instal·lin, i a l’apartat “Idioma per defecte” escollirem l’idioma que realment volem visualitzar. Acceptem, reiniciem l’ordinador, i ja tindrem tots els menús en el nostre idioma.

Amb això tindrem suport complet per als idiomes que marquem com a “suportats”. Entre d’altres coses, ens instal·larà el corrector ortogràfic per a cadascuna d’aquestes llengües. Però també instal·la molt més. Si d’una llengua no volem el suport “complet”, sinó només el corrector ortogràfic, és millor anar al Synaptic i instal·lar el paquet “language-support-writing-xx“, substituïnt “xx” pel codi de la llengua. Per exemple, per al francès seria el “language-support-writing-fr“, i per a l’alemany seria el “language-support-writing-de“.

Acabaré aquesta anotació amb una última consideració. Instal·lar programes a través del Synaptic és molt senzill, però a vegades és complicat saber quin (o quins) paquet és necessari per a instal·lar un programa. A través dels filtres del propi Synaptic es pot trobar, però hi ha una altra eina que ens pot facilitar molt aquesta tasca. Hi accedim a través del menú “Aplicacions>Afegeix/Elimina…”. El primer cop que hi entrem, hem de configurar-lo (a través del menú desplegable que hi ha a dalt) per tal que ens mostri TOTS els programes. Un cop ben configurat, en aquesta pantalla trobarem els programes (no els paquets) que podem instal·lar. A més, podem filtrar pel tipus de programa (a mà esquerra de la finestra), i veurem una petita descripció de cada programa. Un cop li indiquem que instal·li un programa, s’encarregarà de buscar quins paquets són realment necessaris i els instal·larà. Ull, a través d’aquest menú no hi ha catalogats tots els programes disponibles, però sí gairebé tots, i al principi va molt bé. Quan porteu un cert temps treballant amb Ubuntu veureu com aneu directament al Synaptic (o executeu les ordres de consola corresponent).

En la següent anotació d’aquesta sèrie, que serà la última, veurem com podem solucionar un petit “inconvenient” que ja he comentat sobre l’entorn Gnome (com a mínim, tal i com ve instal·lat per defecte): l’aparença. 🙂

El problema amb que es troba molta gent un cop instal·lat un sistema GNU/Linux com Ubuntu és saber per on començar, on trobar les coses, etc. Partim, per exemple, d’un sistema Ubuntu 9.04 acabat d’instal·lar com ens mostra el Jordi en la seva esplèndida anotació.

La primera pregunta és “On estàn les coses?”. Per sort, aquesta pregunta és molt fàcil de resoldre. L’entorn gràfic que ve per defecte amb Ubuntu, el Gnome, segurament no és el més maco ni el més espectacular (tot i que es pot millorar amb temes, icones, efectes d’escriptori, etc.). Però segurament sí que és el millor dissenyat a nivell funcional (o això crec jo). És a dir, és molt fàcil trobar el que volem fer. Aquesta simplicitat es basa en el menú que trobarem a la part superior, que consta de tres opcions:

  • Aplicacions. Aquí hi trobarem els programes. Si el despleguem, veurem que els programes estan distribuïts segons la seva tipologia, i una última opció, des d’on podrem instal·lar o desinstal·lar programes. Sempre que instal·lem un programa, trobarem directament l’enllaç per executar-lo en la seva tipologia corresponent.
  • Llocs. Aquí hi trobarem les principals carpetes del sistema, la cerca de fitxers, els darrers documents oberts i, en general, les opcions que tenen a veure amb la navegació per les carpetes.
  • Sistema. Aquí, els dos submenús bàsics són el de Preferències (des d’on podrem personalitzar el nostre sistema) i el d’Administració (per a les tasques d’administració). Apart, en el menú Sistema també trobarem l’ajuda i l’opció d’aturada de l’equip.

Apart d’això, a la part dreta d’aquesta barra superior hi trobareu el rellotge, el control de volum, més opcions d’aturada i l’estat de la xarxa. A la part central d’aquesta barra s’hi poden posar accessos directes als programes que vulgueu arrancar fàcilment i alguns altres gadgets. A la barra inferior hi haurà els programes que estiguin en execució, la paperera i el commutador d’escriptoris.

El primer que cal fer en el nostre sistema acabat d’instal·lar és configurar la xarxa (bàsica per a qualsevol sistema GNU/Linux).  Si teniu connexió per cable, aquesta us funcionarà directament. Si la vostra connexió és per Wifi, heu de fer clic sobre la icona d’estat de la xarxa que hi ha a la part dreta de la barra superior, i indicar quina és la vostra xarxa. Quan ho feu, us demanarà el tipus de clau de la xarxa i que escriviu la clau en sí. Un cop escrita i acceptada, ja tindreu accés a la xarxa.

Un cop ja sabem “On estàn les coses” i tenim configurada la xarxa, en el següent article veurem la següent pregunta que segurament us vé al cap: “Com s’instal·len programes al Ubuntu?”.

Prefaci

Tots nosaltres hem dubtat la primera vegada que hem instal·lat i configurat un sistema GNU/Linux. Ara podria començar a donar la xapa amb què vol dir GNU/Linux, podria llistar els principis del Programari Lliure o tractar d’explicar-ne la seva història… Crec, no obstant, que tots els que hi tenim experiència hem de fer un esforç i retornar als inicis.

Retornar als inicis. Ser simples, primitius, primaris. Aguantar-nos el riure aquells que coneixem/usem/administrem o desenvolupem sota GNU/Linux quan sentim aquelles converses sobre dubtes que tots vàrem tenir i ésser constructius, explícits. Perquè la nostra comunitat no ha de tenir fractures a causa de l’experiència o el nivell de cadascú. La cultura és aquí transversal.

Per això, escric una petita guia que t’ensenyarà, a tu, el novell, qui (suposo) no ha usat mai un sistema GNU/linux, com començar. Em basaré en la distribució Ubuntu versió 9.04, la qual acaba de sortir el dia mateix de la publicació d’aquesta guia a Alliberats. La guia completa tindrà diversos apunts: els següents parlaran de com configurar el sistema, tractant diverses característiques amb profunditat.

Així que, si no tens un mentor en persona, perd la por llegint-nos!

I per què ho hauria de fer?

La meva terra és el mar
fet d’aigua i sal.
Sota l’aigua no hi ha peles
ni banderes
ni nacions.
El silenci que m’envolta és la solfa que em fa viure,
viure i ser lliure, lliure!

Tot allò que el novell ha de saber per començar

  • Probablement uses un sistema Windows. Si és el cas, estic segur que podràs seguir fent el que feies amb aquest sistema. Tindràs compatibilitat amb la majoria de formats i versions de programari.
  • Tant si l’encerto i no l’encerto en el punt anterior, no hi pateixis. El mantindràs. Això vol dir que disposaràs del teu sistema actual i del nou sistema GNU/Linux al mateix ordinador. No obstant, t’encoratjo a que abandonis aquesta sistema inoperatiu definitivament. Aquí també s’explicarà com fer-ho.
  • I si, lo típic: copia en una unitat externa les teves dades importants. L’entropia i el caos existeixen, i et poden fer una mala passada: per precaució, fes un backup.

Eines i ingredients

  • En aquesta gran cuina l’olla és Internet. Connexió a Internet. Indispensable amb el GNU/Linux.
  • La nova versió de l’Ubuntu, la 9.04 (Jaunty).

Som-hi!

Preparar el CD d’instal·lació

Primer de tot, has de descarregar el CD d’instal·lació (a no ser que l’hagis obtingut per correu o per altres mitjans). L’Ubuntu cap perfectament en un d’aquests discos brillants que fan raigs de colors.

Visita la plana oficial clicant aquí, escull la localització i descarrega la versió de 32bit o 64 en funció del teu processador. Mentre el descarregues, pots fer la migdiada, o bé llegir això.

Hem obtingut una imatge de disc. Usa el programa que més ràbia et faci per a cremar un CD verge. Això si, l’has de gravar com a imatge de CD, no com a CD de dades. El Windows solet no ho pot fer. Pots recorrer en última instància a l’ISO Recorder.

Hem obtingut el disc. A no ser que tinguis una superdotació en memòria, imprimeix aquesta guia, o pren-ne nota… Posa el CD al lector i reinicia l’ordinador. En reengegar, has d’arrencar des del disc que has gravat. Per a fer això, has d’accedir a la BIOS, que és el sistema d’engegada, i revisar la seqüència d’engegada. No és difícil, ja veuràs.

En engegar l’ordinador, la primera pantalla mostra, sovint a la base del monitor, la manera d’accedir-hi. Heu de prémer la tecla indicada per press XX to enter Setup/BIOS o alguna cosa per l’estil (sovint una tecla de funció, DEL, o Esc). Una vegada dins, heu de cercar la configuració de la boot sequence (seqüència d’engegada). Aquesta seqüència diu a l’ordinador en quin dispositiu trobarà el sistema operatiu. Heu de posar el lector de CD per damunt del disc dur i, si n’hi ha, el floppy. Deseu els canvis i sortiu de la BIOS. L’ordinador es reinicia.

Engegada del Live CD

Un Live CD és un disc de sistema que permet d’usar el sistema en qüestió sense haver d’instal·lar-lo al disc dur. Començarem per aquí. Si tot ha anat bé, has accedit a un menú, encapçalat pel nom del sistema:

Ubuntu

Seguidament, el Live CD demanarà que escollim la llengua per a l’engegada. Podeu escollir, entre d’altres, el català. La primera opció del menú és la que us recomano. Farà el que ja he dit, engegar el sistema sense afectar per a res el vostre ordinador. Així doncs, escolliu Proveu l’Ubuntu sense fer cap canvi al vostre ordinador. En aquest punt, el Live CD engega el sistema, i com que ho fa recorrent a la memòria tarda més del normal.

Si tot ha anat bé, accedireu a l’escriptori del sistema. L’Ubuntu, des dels inicis d’aquesta distribució, porta per defecte l’entorn d’escriptori anomenat GNOME. S’estructura en dues barres: la superior alberga els menús del sistema i la inferior permet de navegar entre les finestres. En aquest punt de la instal·lació, els programes que proveu aniran més lents del normal: a la carpeta Exemples trobareu fitxers de mostra de diferentes aplicacions. Recordo que, a l’Ubuntu 5.04, hi havia una vídeo d’una entrevista a en Nelson Mandela.

ubu904-cap-1

Si tot plegat us fa patxoca, doncs cliqueu a la icona amb forma de disc anomenada Instal·la.

Instal·lació

Aquí comença la configuració per a la instal·lació del sistema al vostre ordinador. Cal dir que el resultat dels passos serà aplicat després d’escollir l’esquema de particionamant dels discs, així és que podeu retrocedir o aturar la instal·lació abans de fer aquest pas. Escolliu la llengua per a la instal·lació i el fus horari. Automàticament detectarà al disposició del vostre teclat.

ubu904-cap-2

Ara vé el pas més important: el particionament. Els sistemes GNU/Linux precisen, com deveu suposar, d’un bocí (partició) o d’un disc dur sencer dedicat. El més probable és que tingueu un ordinador dominat per les forces del Mal, vull dir, amb el Windows.

ubu904-cap-3

El particionador de l’Ubuntu així ho detecta, i us proposa

  • Usar el disc sencer: el nou Ubuntu usarà tot el disc, i el Windows desapareixerà. És una opció dràstica i per la qual perdreu tot el que tingueu al disc. Si és el que desitgeu, enadavant, però recordeu que aquest canvi no es pot desfer.
  • Usar l’espai lliure contigu més gran: el nou Ubuntu coexistirà amb el Windows en cas que la partició del Windows no ocupi tot el disc. Us recomano un espai lliure mínim de 10GB. És un cas rar, ja que els sistemes preinstal·lats solen ocupar tot el que poden.
  • Instal·lar-lo al costat del Windows, i escollir el sistema en engegar l’ordinador: és el que us recomano. Com en el cas anterior, tindreu l’opció d’escollir el sistema en engegar. El paricionador partirà el disc mantenint les dades del Windows (naturalment, escurçant la seva partició per a donar lloc al nou Ubuntu). Pels que en volen saber més, redimensionarà la partició del Windows, crearà una partició anomenada swap (intercanvi, serveix per a volcar-hi la memòria RAM en casos necessaris) i una altra en què hi viurà l’Ubuntu, de format extended.
  • Fer-ho manualment.

Ara l’instal·lador avisa de què certs canvis seran aplicats. Si heu escollit instal·lar-lo al costat de l’altre sistema, podreu escollir el tamany de la partició per al nou Ubuntu després d’aquest pas. Recordeu que aquesta operació, tal com diu l’avís, no es pot desfer.

A vegades, quan l’altre sistema al disc és el Windows i la partició d’aquest és de tipus NTFS, aquest procés falla abans de començar. Això sovint s’arregla fent un desfragmentat (compactat) del disc amb el Desfragmentador de disco del Windows i tornant-hi… Uf, espero que no us passi.

Bé. Si tot ha anat com era d’esperar, el particionador dedicarà cert temps a redimensionar les particions necessàries i a crear les noves. Sol ser un procés bastant lent.

En acabat, se’ns demana de configurar els comptes d’usuari de l’ordinador, al pas 6 de 8. Així doncs, escollim el nom per al nostre usuari i li assignem contrasenya. També cal que donem un nom a l’ordinador, que no pot contenir espais ni caràcters rars, i que identificarà el nostre ordinador a la xarxa. També podem escollir si volem que l’ordinador demani sempre la contrasenya en engegar, o bé ho faci automàticament per al nostre usuari. En qualsevol cas, això es pot configurar més tard.

El pas 7 de 8 ens permet de transportar, en cas que el nou sistema coexisteixi amb un altre (per exemple, el Windows, això succeirà si l’hem mantingut), certs fitxers i configuracions. És útil si volem tenir automàticament els preferits de l’Explorer o bé els fitxers de Mis Documentos al nou Ubuntu.

ubu904-cap-5

Finalment, dóna un resum de tot el que hem configurat, i comença a copiar els fitxers del nou sistema al disc dur. Aquest procés és llarg i precisa de la vostra atenció: cal que vigileu que tot avanci bé. En acabat, l’instal·lador us demanarà que retireu el disc de la safata i reinicieu l’ordinador (cal fer-ho per a engegar el nou sistema des del disc on ha estat instal·lat). La màquina es reiniciarà i podreu veure com, durant un instant, apareix en la pantalla un menú en què podem escollir sistema operatiu (en cas que n’haguem mantingut un altre, si no, l’engegada és directa). En qualsevol cas, us recomano que engegueu el nou Ubuntu i comenceu a provar-lo!

Benvingut a la comunitat

Aquí la cultura és lliure, i el desenvolupament tècnic surt de la voluntat. El suport per a programes o maquinari és distribuït i es basa, normalment, en la col·laboració desinteressada de persones arreu del món. Benvinguts.

Recursos, resources, recours, mittel, risorse, resurssit…

Algunes planes de suport que em serviren (quan anava amb Ubuntu…):

ubuntuguide.org (ara per ara de la versió 8.10 de l’Ubuntu): S’hi explica com configurar tot tipus de coses.
ubuntuforums.org
I com no, el Google.

Recordeu que tindreu les tres parts restants d’aquest tutorial, sobre la configuració posterior i l’ús del sistema.

(c) 2009 by Col·lectiu Alliberats.cat
Text i captures distribuïdes sota les condicions de la llicència BY-NC-SA de Creative Commons. Canonical Ltd, Canonical i Ubuntu són marques de mercat registrades per Canonical Ltd.

Telefònica oferirà en els propers mesos una versió personalitzada de l’OpenOffice.org als seus clients empresarials amb suport tècnic per un preu de 3€ mensuals. L’operadora ja porta un any fent proves pilot a diverses empreses i la versió que s’oferirà serà la de Novell, que té algunes millores respecte a la versió estàndard (això vol dir aquella versió de l’OOo que una part de la comunitat ha titllat de no respectar la GPL).

Aquest és un aprofitament clar dels avantatges que suposen el programari lliure i com treure’n profit d’ell sense haver de cobrar un preu excessiu per una aplicació que moltes vegades no ho val (m’estic referint al Windows o altre programari privatiu que exigeix un pagament brutal per la llicència d’ús).

Telefònica sembla haver vist una manera de treure’n profit de forma que tothom se’n beneficia:

  • L’empresa que contracta els serveis té suport tècnic a un preu assequible i no ha de pagar llicències milionàries
  • Telefònica no ha de pagar res per oferir OpenOffice.org, guanya diners oferint suport tècnic
  • La comunitat guanya prestigi i això pot donar peu a que més gent faça el canvi i altres entitats invertisquen

openoffice-telefonica

Sembla que des de Boycott Novell s’estan fent resò d’una versió modificada de l’OpenOffice.org de la qual aniol va parlar l’altre dia i que es pot aconseguir des de www.go-oo.org. Segons comenten, aquesta versió d’OpenOffice.org inclou elements que no han estat alliberats a la comunitat (per la qual cosa, podrien estar incomplint la llicència base de l’OpenOffice.org).

Però hi ha més. Sembla que go-oo presta molt d’atenció al format OO-XML i a les primeres línies de la seua pàgina principal es pot llegir: GoOO ha estat creat amb filtres OpenXML i importarà els vostres fitxers fets amb MS Works. Comparat amb OO.o [OpenOffice.org], té millor suport per als fitxers binaris de Microsoft i importarà gràfics del Wordprefect. Si a més feu servir les macros VBA de l’Excel, Go-oo també és la millor solució. Si voleu que les vostres fulles de càlcul tinguen compatibilitat o voleu afegir diagrames de Visio als vostres documents, voldreu Go-oo.

Des de Boycott Novell denuncien que “sota el paraigües del programari lliure” es publicita una suite ofimàtica que en realitat no ho és completament tot afegint pedaços que no s’han alliberat (cal tindre en compte que la llicència de l’OOo és LGPL, que permet fer servir pedaços no lliures en programes lliures). Això s’interpreta com una acció “hostil” (ells diuen “sabotatge”) contra l’OpenOffice.org (tot i que

Tot i així, la cosa no queda clara del tot. Sembla que les iniciatives d’IBM i Novell de crear forks de l’OpenOffice.org han estat per causa (entre d’altres), del fet que Sun no permetera la involucració de més compayies al projecte.

Molts ja sabreu que Novell es va ficar a l’ull de l’huracà quan va signar un acord amb Microsoft (el dimoni, juntament amb Apple), una gran part de la comunitat s’hi va oposar a aquest pacte desconfiant en gran mesura de les finalitats de Microsoft.

El que està clar, és que Novell i Microsoft són empreses i actuen com a tals.