El teu blog de Linux en català

Trucs i tutorials

Recta de regressió a GNU/Linux (1)

Amb la recent aparició de l’OpenOffice 3.0, els usuaris d’aquest programa hem descobert que ja és possible fer regressions amb el programa Calc. Les rectes de regressions o línies de tendència són freqüentment utilitzades en el món de la investigació científica. Molt sovint, després de dur a terme un experiment, s’ha de treballar amb les dades i buscar relacions. És llavors quan hem d’utilitzar aquest recurs.

Primer de tot hem de crear el gràfic a partir de les dades que ens interessin. Per crear el gràfic s’ha d’anar al menú de l’OpenOffice i clicar a Insereix -> Diagrama -> XY (dispersió) i a partir d’aquí anar omplint totes les opcions. Un cop haurem finalitzat aquest procés, començarem a crear la recta de regressió, seguint els següents passos:

1.- Farem doble clic al gràfic

2.- Clicarem amb el botó dret damunt d’un dels punts

3.- Triarem l’opció: “Insereix una línia de tendència…”

4.- Se’ns obrirà el quadre “Línia de tendència”

5.- Configurarem la nostra línia de tendència i sortirem del quadre

Recta de regressió

Fins ara, amb OpenOffice 2.4, només es podien fer rectes de regressió linial (amb una funció estadística concreta LINEST). Ara, la nova versió ens ofereix un ventall més ampli de regressions, dins del qual trobem les linials, logarítmiques, exponencials i potencials. S’ha de matitzar que el Calc encara no permet fer regressions polinòmiques. A més a més, tenim les opcions de mostra l’equació i de mostrar el coeficient de correlació.

Per a qualsevol dubte, es pot consultar l’Ajuda de l’OpenOffice en anglès, buscant el terme Regression. Si encara no teniu la versió d’OpenOffice 3.0, podeu seguir aquest apunt per poder-ho fer fàcilment. En el pròxim apunt, us explicaré una altre programa de càlcul molt bo que també permet fer rectes de regressió.

Impressió neta amb el firefox!

Sovint ens trobem amb el problema que volem imprimir una pàgina web però el firefox ens hi posa un encapçalament i un peu de pàgina que sovint ens resulten molestos.

Per solventar aquest problema i obtenir una impressió neta, és tan senzill com anar al navegador i escriure a la barra de direccions la següent adreça

about:config

Hi entrem, li diem que som concients del perill que correm (no us aspanteu pel missatge intimidatori del navegador), i busquem la següent cadena a la barra on podem buscar

print_header

En cada resultat que obtinguem amb aquesta seqüencia de caràcters que correspongui a print_headerright i print_headerleft i eliminarem el valor que té que sol ser d’una cosa a l’estil &LP. Per eliminar aquest valor hi farem clic amb el botó secundari i sel·leccionarem l’opció modifica. Aquesta operació la farem per cada impresora que tinguem configurada.

Seguidament ens queda fer el mateix procés pel peu de pàgina. Així, buscarem la següent cadena, i repetirem la mateixa operació que hem fet al paràgraf anterior.

print_footer

Màquines virtuals. 5: Dispositius USB

Un cop ja tenim totes les millores que ens proporcionen les Guest Additions, anem a configurar VirtualBox per tal de poder-hi utilitzar dispositius USB. Totes el que indicaré en aquest apunt s’ha de fer a la màquina principal (no a la virtual).

El primer que cal és que tots els usuaris que vulguem que puguin utilitzar el VirtualBox estiguin en el grup “vboxusers”. Segurament el nostre usuari principal ja hi és, però es pot comprovar fàcilment des del menú “Sistema > Administració > Usuaris i grups”. Si no hi és, l’afegim des d’aquest mateix menú, o per mitjà de la comanda següent:

sudo usermod -G vboxusers -a usuari

Un cop tenim l’usuari en el grup vboxusers, cal modificar alguns paràmetres del sistema per tal que Ubuntu (i les seves distribucions derivades) puguin utilitzar l’USB en VirtualBox. Les altres distribucions (fins i tot Debian, en la que es basa Ubuntu) en principi no han de fer aquestes comandes que comentaré. Realment, les podeu trobar a un munt de pàgines d’Internet, però a mi no me’n va funcionar cap fins que no vaig seguir l’anotació d’en Faktor.

Primer s’ha d’editar el fitxer “mountdevsubfs.sh”:

sudo gedit /etc/init.d/mountdevsubfs.sh

Darrera de la línia on hi posa “domount devpts…”, cal afegir aquestes:

mkdir -p /dev/bus/usb/.usbfs

domount usbfs "" /dev/bus/usb/.usbfs usbfs -obusmode=0700,devmode=0600,listmode=0644

ln -s .usbfs/devices /dev/bus/usb/devices

mount --rbind /dev/bus/usb /proc/bus/usb

Ara, editem el fitxer “40-permissions.rules”:

sudo gedit /etc/udev/rules.d/40-permissions.rules

I substituim el que hi ha entre les línies ‘LABEL=”usb_serial_start”‘ i ‘LABEL=”usb_serial_end”‘ per aquestes:

ATTRS{idVendor}=="0403", ATTRS{idProduct}=="6001",

GROUP="vboxusers",MODE="0660", GROUP="dialout"

Ara, necessitem saber l’identificador del grup “vobxusers”. Executeu:

grep vboxusers /etc/group

L’identificador és el número que hi ha entre els dos “:”. Per últim, editem el fitxer “fstab”:

sudo gedit /etc/fstab

I hi afegim aquesta línia:

usbfs /proc/bus/usb   usbfs  devgid=125,devmode=666 0 0

Aquí, cal substituir el “125” per l’identificador de “vboxusers” que hem trobat abans.

A partir d’aquí, el que indico ja s’ha de fer en totes les distribucions. Hem de fer que la màquina virtual reconegui un dispositiu USB concret. Per a fer-ho, hem de tenir aturada la màquina virtual i connectat el dispositiu USB que volem que reconegui. Obrim els seus Paràmetres i anem a l’apartat “USB”. Fem clic al botó per a afegir dispositius, i afegim el que ens interessi. Ara ja podem arrancar la màquina virtual, i sempre capturarà aquest dispositiu USB.

Sobretot, cal tenir en compte que si un dispositiu està sent utilitzat per una màquina virtual, no el podem utilitzar des de la nostra màquina principal. Si volem retornar el control d’un dispositiu USB a la màquina principal (tenint la màquina virtual encesa), hem d’anar al menú de la finestra de la màquina virtual de VirtualBox “Dispositius > Dispositius USB” i desmarcar el dispositiu concret.

Bé, i aquí acaba aquesta sèrie d’anotacions sobre màquines virtuals sobre VirtualBox, excepte si d’aquí a un temps recordo alguna altra informació que mereixi ser explicada, o si amb algun dubte sorgeix algun tema.  🙂

Màquines virtuals. 4: Guest Additions

Un cop ja tenim una màquina virtual amb el sistema operatiu instal·lat, veiem que tenim certes mancances. Per exemple, la màquina virtual captura el ratolí, i per deixar-lo anar hem de prémer el botó Ctrl dret. A més, la màquina virtual té poques opcions gràfiques (perquè no té controlador gràfic avançat). No té accés als fitxers propis de la màquina física. I alguns altres.

La majoria d’aquests problemes es resolen instal·lant les Guest Additions que proporciona el mateix VirtualBox. Aquestes Guest Additions són un programa que s’ha d’instal·lar a cada màquina virtual com un programa més. Per a instal·lar-les, primer hem d’arrancar la màquina virtual i, des del menú de VirtualBox de la màquina virtual, seleccionar “Dispositius > Instal·la les Guest Additions…”, com es veu a la imatge següent:

Instal·lació del les VirtualBox Guest Additions

Instal·lació del les VirtualBox Guest Additions

Això ens muntarà un CD virtual a la màquina. Si tenim una màquina virtual amb GNU/Linux, hem d’obrir un terminal i executar:

cd /media/cdrom

sudo ./VBoxLinuxAdditions-x86.run

Si a la nostra màquina virtual hi tenim instal·lat Windows, hem d’anar al CD-ROM i executar el fitxer “VBoxWindowsAdditions.exe”. Un cop instal·lades les Guest Additions, tindrem els següents avantatges:

  • Integració del ratolí. El ratolí ja no serà capturat per la màquina virtual, sinó que es comportarà en ella com si fos una finestra més de la nostra màquina principal.
  • Carpetes compartides. Podrem compartir carpetes de la nostra màquina principal perquè es vegin des de la virtual (com si fos a través de la xarxa).
  • Millor suport gràfic. Si redimensionem la finestra del VirtualBox, es modificarà la resolució de la màquina virtual, podrem activar efectes 3D en sistemes GNU/Linux i altres millores gràfiques.
  • Porta-retalls compartit amb la màquina principal.

De tots aquests, l’únic que cal explicar una mica és com compartir carpetes. Amb la màquina virtual aturada, hem de configurar-la per tal que pugui veure certes carpetes. Visualitzem els seus “Paràmetres” i anem a “Carpetes Compartides”. Fem clic al botó per afegir-ne una de nova. Al camp “Ruta cap a la carpeta” hem d’escollir la carpeta de la nostra màquina principal que volem compartir. Al camp “Nom de la carpeta” hem d’escollir amb quin nom volem que es vegi des de la màquina virtual.

Un cop configurades totes les carpetes que volem compartir amb una màquina virtual concreta, l’arranquem. Si la màquina virtual és Windows, per a poder veure la carpeta compartida, hem d’obrir un intèrpret de comandes i executar-hi:

net use x: vboxsvrnom_carpeta

La carpeta compartida la trobarem a “x:”. Si la nostra màquina virtual és GNU/Linux, hem de crear el directori sobre el qual vulguem muntar la carpeta compartida (si no l’hem creat abans), i muntarla:

sudo mkdir /media/nom_carpeta

sudo mount -t vboxsf -o uid=usuari nom_carpeta /media/nom_carpeta

Com a “usuari” hem de posar l’usuari amb que utilitzem la màquina virtual. I amb això tindrem muntada la carpeta compartida, però s’ha d’executar cada sessió. Si voleu que la carpeta quedi compartida per totes les sessions, cal editar el fitxer fstab:

sudo gedit /etc/fstab

I afegir la línia següent:

nom_carpeta  /media/nom_carpeta   vboxsf   defaults,umask=007,gid=46  0   0

Ara sí que la nostra màquina virtual és completa. A la propera anotació veurem com utilitzar dispositius USB des de la màquina virtual.

Juga al lords of the realm 2 al gnu/linux!

Seguint la sèrie iniciada fa molt de temps sobre com instal·lar jocs antics en equips moderns sota gnu/linux, aviu m’agradaria presentar-vos tot un clàssic dels jocs de PC. Lords of the Realm II és un joc d’estratègia que ens pot recordar a l’Heroes of Might and Magic en el que fa a la interfase d’usuari però que no s’hi assembla en res a l’hora de ser jugat. Us el presento, a diferència d’aquest, tu vas amb diferents tropes pel mapa. El mapa està compost per diferents territoris que has d’anar-los-hi conquerint als diferents reis que els governent. Cada territori té terres per planatar-hi cereals o criar-hi animals per alimentar la població del teu regnat, i hi pots edificar castells per protegir-te dels exèrcits invasors. Una de les característiques més interessants d’aquest joc és la seva jugabilitat, doncs si bé no destaca pels seus gràfics, ja que estem parlant d’un joc del 1996, si que hi destaca per la seva economia i per la forma en que és duen a terme les batalles. Quan assetgem un castell o ens enfronte’m a exèrcits invasors, automàticament podem entrar en un mòden el que nosaltres governem les unitats que haurem armat previament, i lluitarem cos a cos contra les unitats enemigues. Sens dubte un joc apassionant.

L’únic problema que ens presenta aquest joc és que és un joc privatiu per windows, tot i que en el seu moment tambè hi havia una versió per amiga i una per machintosh. Aquest problema el podem menystenir ja que és tracta d’un joc que ja no és ben i ha caigut el la denominada categoria Abandonware. És una llàstima però que a diferència d’altres jocs com el Quake 3, els seus antics desenvolupadors no n’hagin alliberat el codi per poder mantenir una versió lliure, amb millores i actualitzada. Ells s’ho perden.

Independentment, anem a veure com instal·lar-lo. Primer de tot necessitarem instal·lar el wine

sudo apt-get install wine

Afegeixo una nota per indicar-vos que el wine disposta d’una base de dades on podeu trobar si podreu isntal·lar amb èxit el programa per windows que preteneu instal·lar en el vostre sistema gnu/linux. En el cas del Lords of the Realm II, trobem la seva fitxa a la base de dades, acompanyat d’una qualificació, en aquest cas gold, que vol dir que el programa funciona prou bé, i la descrpició del que li ha funcionat i el què no a l’usuari que l’ha provat.

El més curiòs del tema aquest, és que aquest joc ja resultava impossible d’executar en windows vista i en windows xp, i ara qui el tingui original el podrà seguir disftruant, no amb el sistema per el qual estava pensat de correr aquest joc, sinó amb un de totalment diferent on no treuen noves versions incompatibles amb les anteriors i on podem gaudir de la nostra llibertat.

Independentment, si per una d’aquelles coses de la vida heu perdut el vostre cd original, sempre us en podeu baixar una copia d’aquesta web. Com veieu hi han molts altres jocs que és considrenen “abandonats” per les empreses que els van promocionar.

Un cop descarregat el joc, el descomprimiu. Si no teniu el descompressor del format propietari rar, el podeu instal·lar des del synaptic.

Ara ja només ens caldrà obrir el fitxer anomenat LORDS2.EXE i a viciar-vos!

Si aquesta operació ens fallès, perquè hem de recordar que aquest fitxer l’hem d’obrir amb el wine. Podem anar a una terminal i escriure.

cd (al directori on es trobi el fitxer)
wine LORDS2.EXE

Val la pena afegir que al prinicpi el joc us pot semblar una mica complicat però val la pena, us ho dic jo per experiència! Aquí us deixo un vídeo un parell de vídeos perquè el veigueu de més aprop. Si us hi fixeu en els comentaris la gent és queixa que tenen el cd original però que no el poden fer correr en windows vista. Quina pena ^^

Vídeo promocional amb la història

Vídeo de com és el joc realment

Màquines virtuals. 3: Creació d'una màquina virtual

Un cop tenim instal·lat el VirtualBox, ja podem crear la nostra primera màquina virtual. Obrim el programa des de “Aplicacions > Eines del sistema > Sun xVM VirtualBox” i s’obre la pantalla principal del VirtualBox.

Panell principal del VirtualBox

Panell principal del VirtualBox

Per donar d’alta una màquina nova, fem clic a “Nova”. Veurem que l’assistent ens facilita molt la feina. Primer s’ha d’indicar quin nom donarem a la màquina i quin tipus de Sistema Operatiu hi executarem. Després ens demana la quantitat de memòria RAM que li volem assignar.

Assignació de memòria a la màquina virtual

Assignació de memòria a la màquina virtual

Per a saber la quantitat òptima, primer cal tenir en compte els requeriments del Sistema Operatiu que hi vulguem instal·lar, però d’altra banda, també hem de saber que la memòria que assignem a aquesta màquina s’agafarà a costa de la nostra real. Jo, normalment, agafo un terç de la RAM que té la meva màquina física.

Després, ens demana la mida del disc dur (virtual) que li volguem assignar. Això depen de l’ús que li vulguem donar a la màquina virtual. Per a una de proves, entre 8 i 10 Gb n’hi ha d’haver prou. El disc dur pot ser de mida fixa, o que es vagi expandint si té més necessitats. Jo el prefereixo de mida fixa (per no trobar-me amb sorpreses si comença a créixer), però l’altra opció també és vàlida. Li hem d’indicar que és un disc dur nou. En el nostre disc dur físic, el disc dur virtual serà un fitxer d’extensió “.vdi”.

Amb això, ja tindrem creada la nostra màquina virtual. Des de la pantalla principal del VirtualBox podem canviar algun altre paràmetre important fent clic a Paràmetres. Algun d’interessant és donar una mica més de memòria a la targeta gràfica (amb 64 Mb està bé), activar l’acceleració 3D (si voleu) o activar l’àudio (també si voleu).

Ara ja tenim una màquina virtual. Però no hi té res. Falta instal·lar-hi el sistema operatiu. Per a fer-ho, hem de tenir el CD/DVD o un fitxer “.iso” d’instal·lació del Sistema Operatiu en qüestió (qualsevol distribució GNU/Linux, MacOS, Windows, Solaris, etc.). Per a instal·lar-lo, anem als Paràmetres de la màquina virtual, apartat CD/DVD-ROM i marquem “Munta la unitat CD/DVD”. Li hem d’indicar que agafi el CD/DVD o el fitxer “.iso” d’instal·lació, i acceptem. Amb el botó “Inicia” de la pantalla principal de VirtualBox arrancarem la màquina virtual, i veurem com s’inicia la instal·lació del Sistema Operatiu que hàgim escollit.

Un cop feta la instal·lació del Sistema Operatiu a la màquina virtual, ja la tindreu completament operativa. Abans de tornar a arrancar la màquina virtual recordeu-vos d’anar a Paràmetres i desactivar l’arranc des del CD/DVD-ROM o la iso d’instal·lació que hem utilitzat.

Amb aquesta màquina ja podrem fer gairebé tot, o sigui que ja hi podeu començar a treballar. Només ens faltarà acabar d’afinar-la. Per exemple, de moment quan fem clic sobre la màquina virtual, aquesta capturarà el ratolí, i no en podrem sortir a menys que premem el botó Ctrl dret. A la propera anotació explicaré com arreglar aquest problema i altres.

Màquines virtuals. 2: Instal·lació del VirtualBox

A l’anotació anterior vaig explicar per sobre com funcionen les màquines virtuals, i ja vaig comentar que explicaria com instal·lar-les amb el programa VirtualBox. Abans que res, cal saber que hi ha dues versions de VirtualBox. A la versió OSE (Open Source Edition) tot el codi és obert. A la versió completa, tot i ser també gratuïta, part del codi no és obert, però té certes característiques que no té la versió OSE. La més important és el suport per a dispositius USB, però podeu veure la llista completa aquí (no és molt llarga).

Si no necessiteu utilitzar dispositius USB a la màquina virtual, la versió OSE és perfecta. A més, es troba en els repositoris d’Ubuntu, de manera que la podeu instal·lar directament per mitjà del Synaptic, o des d’un terminal:

sudo apt-get install virtualbox-ose

Si voleu instal·lar la versió completa de VirtualBox (és la que jo tinc), primer heu d’afegir un repositori a Ubuntu. Per a fer-ho, editem el fitxer sources.list:

sudo gedit /etc/apt/sources.list

Al final del fitxer, afegiu la següent línia:

deb http://download.virtualbox.org/virtualbox/debian intrepid non-free

Després, s’ha d’afegir la clau d’encriptació d’aquest repositori:

wget http://download.virtualbox.org/virtualbox/debian/sun_vbox.asc

sudo apt-key add sun_vbox.asc

Un cop fet això, ja podem refrescar els repositoris i instal·lar VirtualBox.

sudo apt-get update && sudo apt-get install virtualbox-2.1

Un cop instal·lat el programa, el podrem executar des de “Aplicacions > Eines del sistema > Sun xVM VirtualBox”. La seva aparença és aquesta:

Panell principal del VirtualBox

Panell principal del VirtualBox

En la següent anotació veurem com crear una màquina virtual al VirtualBox.

Màquines virtuals. 1: Introducció

Aquesta és la primera d’una sèrie d’anotacions on explicaré per a què serveixen i com instal·lar màquines virtuals. Hi ha diversos programes que permeten tenir màquines virtuals (VMware, Qemu i d’altres), però jo mostraré com fer-ho en VirtualBox per la seva facilitat en la creació i configuració de màquines virtuals, i perquè el seu rendiment també em sembla molt bo. A més, en el seu dia me’l va recomanar en Vicent Cubells, persona de gran criteri en tot el referent a Programari Lliure.

Una màquina virtual pot tenir diverses utilitats. A nivell empresarial permeten reduir despeses (perquè en una sola màquina física hi pots tenir diversos equips virtuals), aprofitar millor els recursos (perquè segurament no totes les màquines virtuals tenen consums elevats alhora) i altres avantatges.

A nivell domèstics, la majoria d’usos són més aviat frikis. 🙂  Actualment, jo utilitzo tres màquines virtuals:

  • Una on hi tinc instal·lada la mateixa versió d’Ubuntu que a la meva màquina real. Em serveix per a fer-hi proves “chungues” sense comprometre el meu sistema real, ni les dades que conté. També per a provar programes que no sé si voldré mantenir després.
  • Una on hi tinc instal·lada la versió d’Ubuntu que encara no ha sortit (actualment, hi tinc la 9.04 Jaunty Jackalope) per poder veure com va, provar les novetats, etc.
  • Una última on hi tinc instal·lat Windows per poder-hi fer les poques coses que no puc fer amb Ubuntu (algun programa relacionat amb la meva feina de consultor de la UOC i l’actualització de mapes del TomTom).
  • Algun cop he utilitzat una màquina virtual per provar diferents distribucions de GNU/Linux.

Lògicament, no tinc alhora totes les màquines virtuals en marxa (cadascuna d’elles té assignada una certa memòria, consumeix CPU, etc.). Normalment, les tinc totes aturades (només treballo amb la meva màquina real) i, quan ho necessito (o vull provar), arrenco la màquina virtual que m’interessa.

Però, com funcionen les màquines virtuals? Un cop tenim instal·lat un programa virtualitzador (com he comentat abans, ho explicaré amb VirtualBox) i hem donat d’alta i instal·lat una màquina virtual, sempre que l’executem veurem la màquina virtual com una finestra dins el nostre escriptori. Simplement, en aquesta vinestra veurem que s’hi està executant un sistema operatiu Windows, un altre Ubuntu, un MacOS, o el sistema operatiu que hi haguem instal·lat. És a dir, com es mostra a la captura de pantalla següent, on es veu el meu escriptori Ubuntu amb una màquina virtual Windows en una finestra:

Escriptori Ubuntu amb finestra VirtualBox amb Windows

Escriptori Ubuntu amb finestra VirtualBox amb Windows

La màquina virtual funciona com si fos un ordinador normal i separada de la real, amb accés a Internet, per exemple. La màquina virtual no “sap” que està executant-se dins d’una altra, de manera que en principi no tindrà accés a les dades de la màquina principal (tot i que més tard veurem com compartir dades entre ambdues).

A la propera anotació explicaré com instal·lar el VirtualBox en Ubuntu.

Power Manga

Power Manga és un joc clàssic de naus espacials en 2D, en el qual s’han de superar més d’una quarantena de nivells plens d’enemics i d’esteroides de diferent tipus.  El jugador haurà de fer qualsevol cosa per tal de destruir o esquivar tots els seus adversaris, amb la finalitat de sobreviure en l’espai exterior.

Dues-centes criatures molt acolorides i de totes les mesures us esperen a Power Manga. Observant l’òrbita que segueix cada un i el seu comportament us serà de gran ajuda per poder trobar els seus punts dèbils i poder-los vèncer.

Els nivells van augmentant cada cop més la seva dificultat. Cada nivell està composat per tres fases diferents. Primer de tot ens trobem en una seqüència d’aparicions de naus d’una en una. En segon lloc, apareixen moltes naus de cop, contra les que haurem de lluitar a la vegada si volem continuar jugant. En la tercera fase sempre travessarem un cinturó d’esteroides .Cada tres o quatre nivells, apareixerà una nau final que ens posarà les coses encara més difícils. És recomanable preparar bé la nau per poder tenir èxit en aquestes lluites finals.

/games/Powermanga/screenshots/Powermanga screenshot

La nau espacial adquirirà noves habilitats en funció de les naus destruïdes i de les gemmes de colors recol·lectades. El joc comença amb un dispar vertical bàsic que llença projectils en una sola direcció. Utilitzarem la tecla “space” per disparar. Conforme va avançant la partida, el jugador podrà aconseguir altres tipus d’armes, angles de foc diferents i guanyar velocitat.

Les gemmes que trobarem seran principalment de quatre colors. Les vermelles i les verdes serviran per anar millorant les característiques de la nostra nau especial. Un cap n’haurem acomplexat unes quantes, utilitzarem el botó “ctrl” per comprar l’habilitat escollida a la part dreta de la pantalla. Per altra banda, hi haurà cristalls de color groc que ens proporcionaran un escut addicional, i cristalls de color violeta que ens donaran punts de vida o destruiran tots els elements de la pantalla en cas que tinguem el diposit de vida ple.

/games/Powermanga/screenshots/Powermanga screenshot

Per instal·lar-vos aquest joc podeu accedir al gestor de paquets Synaptic, on hi trobareu la versió 0.90-dfsg-1. Si teniu qualsevol dubte sobre el funcionament del joc, podeu consultar el seu manual.

És un joc ben senzill però molt divertit. També és cert que es pot tornar força addictiu. Els gràfics no destaquen per la seva potència, sinó per la seva originalitat i els colors que estan molt ben aconseguits. És molt recomanable per passar una bona estona. Llanceu-vos a conquerir l’espai!

Instal·lació de paquets rpm en Ubuntu

Totes les distribucions basades en la Debian (i Ubuntu és una d’elles) realitzen la instal·lació de programes a partir de fitxers que tenen extensió “.deb”. Però hi ha un gran nombre de distribucions (entre les que n’hi ha de tan importants com Fedora, OpenSUSE i Mandriva) en les quals la instal·lació de programes es fa a partir de fitxers “.rpm”.

No és gaire habitual, però encara de tant en tant hi ha algun programa que ens interessa instal·lar, i trobem el seu fitxer “.rpm”, però no el fitxer “.deb”. Per a poder instal·lar aquests programes hi ha la utilitat Alien. Aquesta es troba en els repositoris d’Ubuntu de manera que podem instal·lar-lo directament des del Synaptic, o des d’un terminal per mitjà de l’ordre següent:

sudo apt-get install alien

Realment, alien ens permet convertir un fitxer “.rpm” en un “.deb” per a poder-lo instal·lar amb les eines pròpies d’Ubuntu. Un cop tenim instal·lat Alien, hem de baixar-nos al nostre equip el fitxer “.rpm” que volem instal·lar. Imaginem que es tracta del fitxer “programa.rpm”. Obrim un terminal, anem al directori on hem desat el fitxer i executem:

sudo alien programa.rpm

Això ens crearà el fitxer “programa.deb” que ja podrem instal·lar per mitjà de la comanda:

sudo dpkg -i programa.deb

I ja tindrem a la nostra disposició el programa.

Alien també pot convertir altres tipus de fitxer, com els “.slp” (de Stampede), “.tgz” (de Slackware) o els “.pkg” (de Solaris). A més, no només permet crear fitxers “.deb”, sinó qualsevol conversió entre els diferents tipus de fitxer. O sigui, que també el podem utilitzar per a instal·lar fitxers “.deb” en distribucions que en principi no els admetin. També té altres opcions com la d’instal·lar directament el programa sense haver de fer el “dpkg”. Si voleu una explicació més detallada de totes les opcions d’Alien, podeu anar a aquest enllaç.

Per últim, voldria remarcar que la utilització del Alien ha de ser l’última opció en cas que el programa que volguem instal·lar no estigui ni en repositoris, ni trobem el corresponent fitxer “.deb”, perquè les diferències entre distribucions no són únicament en els tipus de fitxer d’instal·lació. A més, el programa pot necessitar dependències que no tinguem resoltes en la nostra distribució. Jo no he tingut problemes els pocs cops que l’he hagut d’utilitzar, però convé tenir-ho en compte.

GNULinux||||CAT - Si no s'indica el contrari, el contingut text es troba disponible sota els termes d'una llicència Atribució - CompartirIgual 3.0

Delicately crafted using Franz Josef theme and WordPress.