El teu blog de Linux en català

Prefaci

Tots nosaltres hem dubtat la primera vegada que hem instal·lat i configurat un sistema GNU/Linux. Ara podria començar a donar la xapa amb què vol dir GNU/Linux, podria llistar els principis del Programari Lliure o tractar d’explicar-ne la seva història… Crec, no obstant, que tots els que hi tenim experiència hem de fer un esforç i retornar als inicis.

Retornar als inicis. Ser simples, primitius, primaris. Aguantar-nos el riure aquells que coneixem/usem/administrem o desenvolupem sota GNU/Linux quan sentim aquelles converses sobre dubtes que tots vàrem tenir i ésser constructius, explícits. Perquè la nostra comunitat no ha de tenir fractures a causa de l’experiència o el nivell de cadascú. La cultura és aquí transversal.

Per això, escric una petita guia que t’ensenyarà, a tu, el novell, qui (suposo) no ha usat mai un sistema GNU/linux, com començar. Em basaré en la distribució Ubuntu versió 9.04, la qual acaba de sortir el dia mateix de la publicació d’aquesta guia a Alliberats. La guia completa tindrà diversos apunts: els següents parlaran de com configurar el sistema, tractant diverses característiques amb profunditat.

Així que, si no tens un mentor en persona, perd la por llegint-nos!

I per què ho hauria de fer?

La meva terra és el mar
fet d’aigua i sal.
Sota l’aigua no hi ha peles
ni banderes
ni nacions.
El silenci que m’envolta és la solfa que em fa viure,
viure i ser lliure, lliure!

Tot allò que el novell ha de saber per començar

  • Probablement uses un sistema Windows. Si és el cas, estic segur que podràs seguir fent el que feies amb aquest sistema. Tindràs compatibilitat amb la majoria de formats i versions de programari.
  • Tant si l’encerto i no l’encerto en el punt anterior, no hi pateixis. El mantindràs. Això vol dir que disposaràs del teu sistema actual i del nou sistema GNU/Linux al mateix ordinador. No obstant, t’encoratjo a que abandonis aquesta sistema inoperatiu definitivament. Aquí també s’explicarà com fer-ho.
  • I si, lo típic: copia en una unitat externa les teves dades importants. L’entropia i el caos existeixen, i et poden fer una mala passada: per precaució, fes un backup.

Eines i ingredients

  • En aquesta gran cuina l’olla és Internet. Connexió a Internet. Indispensable amb el GNU/Linux.
  • La nova versió de l’Ubuntu, la 9.04 (Jaunty).

Som-hi!

Preparar el CD d’instal·lació

Primer de tot, has de descarregar el CD d’instal·lació (a no ser que l’hagis obtingut per correu o per altres mitjans). L’Ubuntu cap perfectament en un d’aquests discos brillants que fan raigs de colors.

Visita la plana oficial clicant aquí, escull la localització i descarrega la versió de 32bit o 64 en funció del teu processador. Mentre el descarregues, pots fer la migdiada, o bé llegir això.

Hem obtingut una imatge de disc. Usa el programa que més ràbia et faci per a cremar un CD verge. Això si, l’has de gravar com a imatge de CD, no com a CD de dades. El Windows solet no ho pot fer. Pots recorrer en última instància a l’ISO Recorder.

Hem obtingut el disc. A no ser que tinguis una superdotació en memòria, imprimeix aquesta guia, o pren-ne nota… Posa el CD al lector i reinicia l’ordinador. En reengegar, has d’arrencar des del disc que has gravat. Per a fer això, has d’accedir a la BIOS, que és el sistema d’engegada, i revisar la seqüència d’engegada. No és difícil, ja veuràs.

En engegar l’ordinador, la primera pantalla mostra, sovint a la base del monitor, la manera d’accedir-hi. Heu de prémer la tecla indicada per press XX to enter Setup/BIOS o alguna cosa per l’estil (sovint una tecla de funció, DEL, o Esc). Una vegada dins, heu de cercar la configuració de la boot sequence (seqüència d’engegada). Aquesta seqüència diu a l’ordinador en quin dispositiu trobarà el sistema operatiu. Heu de posar el lector de CD per damunt del disc dur i, si n’hi ha, el floppy. Deseu els canvis i sortiu de la BIOS. L’ordinador es reinicia.

Engegada del Live CD

Un Live CD és un disc de sistema que permet d’usar el sistema en qüestió sense haver d’instal·lar-lo al disc dur. Començarem per aquí. Si tot ha anat bé, has accedit a un menú, encapçalat pel nom del sistema:

Ubuntu

Seguidament, el Live CD demanarà que escollim la llengua per a l’engegada. Podeu escollir, entre d’altres, el català. La primera opció del menú és la que us recomano. Farà el que ja he dit, engegar el sistema sense afectar per a res el vostre ordinador. Així doncs, escolliu Proveu l’Ubuntu sense fer cap canvi al vostre ordinador. En aquest punt, el Live CD engega el sistema, i com que ho fa recorrent a la memòria tarda més del normal.

Si tot ha anat bé, accedireu a l’escriptori del sistema. L’Ubuntu, des dels inicis d’aquesta distribució, porta per defecte l’entorn d’escriptori anomenat GNOME. S’estructura en dues barres: la superior alberga els menús del sistema i la inferior permet de navegar entre les finestres. En aquest punt de la instal·lació, els programes que proveu aniran més lents del normal: a la carpeta Exemples trobareu fitxers de mostra de diferentes aplicacions. Recordo que, a l’Ubuntu 5.04, hi havia una vídeo d’una entrevista a en Nelson Mandela.

ubu904-cap-1

Si tot plegat us fa patxoca, doncs cliqueu a la icona amb forma de disc anomenada Instal·la.

Instal·lació

Aquí comença la configuració per a la instal·lació del sistema al vostre ordinador. Cal dir que el resultat dels passos serà aplicat després d’escollir l’esquema de particionamant dels discs, així és que podeu retrocedir o aturar la instal·lació abans de fer aquest pas. Escolliu la llengua per a la instal·lació i el fus horari. Automàticament detectarà al disposició del vostre teclat.

ubu904-cap-2

Ara vé el pas més important: el particionament. Els sistemes GNU/Linux precisen, com deveu suposar, d’un bocí (partició) o d’un disc dur sencer dedicat. El més probable és que tingueu un ordinador dominat per les forces del Mal, vull dir, amb el Windows.

ubu904-cap-3

El particionador de l’Ubuntu així ho detecta, i us proposa

  • Usar el disc sencer: el nou Ubuntu usarà tot el disc, i el Windows desapareixerà. És una opció dràstica i per la qual perdreu tot el que tingueu al disc. Si és el que desitgeu, enadavant, però recordeu que aquest canvi no es pot desfer.
  • Usar l’espai lliure contigu més gran: el nou Ubuntu coexistirà amb el Windows en cas que la partició del Windows no ocupi tot el disc. Us recomano un espai lliure mínim de 10GB. És un cas rar, ja que els sistemes preinstal·lats solen ocupar tot el que poden.
  • Instal·lar-lo al costat del Windows, i escollir el sistema en engegar l’ordinador: és el que us recomano. Com en el cas anterior, tindreu l’opció d’escollir el sistema en engegar. El paricionador partirà el disc mantenint les dades del Windows (naturalment, escurçant la seva partició per a donar lloc al nou Ubuntu). Pels que en volen saber més, redimensionarà la partició del Windows, crearà una partició anomenada swap (intercanvi, serveix per a volcar-hi la memòria RAM en casos necessaris) i una altra en què hi viurà l’Ubuntu, de format extended.
  • Fer-ho manualment.

Ara l’instal·lador avisa de què certs canvis seran aplicats. Si heu escollit instal·lar-lo al costat de l’altre sistema, podreu escollir el tamany de la partició per al nou Ubuntu després d’aquest pas. Recordeu que aquesta operació, tal com diu l’avís, no es pot desfer.

A vegades, quan l’altre sistema al disc és el Windows i la partició d’aquest és de tipus NTFS, aquest procés falla abans de començar. Això sovint s’arregla fent un desfragmentat (compactat) del disc amb el Desfragmentador de disco del Windows i tornant-hi… Uf, espero que no us passi.

Bé. Si tot ha anat com era d’esperar, el particionador dedicarà cert temps a redimensionar les particions necessàries i a crear les noves. Sol ser un procés bastant lent.

En acabat, se’ns demana de configurar els comptes d’usuari de l’ordinador, al pas 6 de 8. Així doncs, escollim el nom per al nostre usuari i li assignem contrasenya. També cal que donem un nom a l’ordinador, que no pot contenir espais ni caràcters rars, i que identificarà el nostre ordinador a la xarxa. També podem escollir si volem que l’ordinador demani sempre la contrasenya en engegar, o bé ho faci automàticament per al nostre usuari. En qualsevol cas, això es pot configurar més tard.

El pas 7 de 8 ens permet de transportar, en cas que el nou sistema coexisteixi amb un altre (per exemple, el Windows, això succeirà si l’hem mantingut), certs fitxers i configuracions. És útil si volem tenir automàticament els preferits de l’Explorer o bé els fitxers de Mis Documentos al nou Ubuntu.

ubu904-cap-5

Finalment, dóna un resum de tot el que hem configurat, i comença a copiar els fitxers del nou sistema al disc dur. Aquest procés és llarg i precisa de la vostra atenció: cal que vigileu que tot avanci bé. En acabat, l’instal·lador us demanarà que retireu el disc de la safata i reinicieu l’ordinador (cal fer-ho per a engegar el nou sistema des del disc on ha estat instal·lat). La màquina es reiniciarà i podreu veure com, durant un instant, apareix en la pantalla un menú en què podem escollir sistema operatiu (en cas que n’haguem mantingut un altre, si no, l’engegada és directa). En qualsevol cas, us recomano que engegueu el nou Ubuntu i comenceu a provar-lo!

Benvingut a la comunitat

Aquí la cultura és lliure, i el desenvolupament tècnic surt de la voluntat. El suport per a programes o maquinari és distribuït i es basa, normalment, en la col·laboració desinteressada de persones arreu del món. Benvinguts.

Recursos, resources, recours, mittel, risorse, resurssit…

Algunes planes de suport que em serviren (quan anava amb Ubuntu…):

ubuntuguide.org (ara per ara de la versió 8.10 de l’Ubuntu): S’hi explica com configurar tot tipus de coses.
ubuntuforums.org
I com no, el Google.

Recordeu que tindreu les tres parts restants d’aquest tutorial, sobre la configuració posterior i l’ús del sistema.

(c) 2009 by Col·lectiu Alliberats.cat
Text i captures distribuïdes sota les condicions de la llicència BY-NC-SA de Creative Commons. Canonical Ltd, Canonical i Ubuntu són marques de mercat registrades per Canonical Ltd.

El nucli Linux va sortir a la llum a l’any 1991 quan en Linus Torvalds el va publicar sota llicència GPL. Des de llavors la seva popularitat ha anat augmentant. En una conferència recent sobre Linux, la Linux Foundation ha entrevistat alguns dels assistents sobre quan van començar a fer-lo servir. La majoria van començar ho van fer ara fa ja una dècada, quan estaven a l’institut.

Però la part interessant de la història es saber la història personal de cadascun de vosaltres. Quan en vau sentir a parlar per primer cop? Quan el vau començar a fer servir com a sistema principal? Encara esteu meitat i meitat?

En el meu cas vaig començar (i he hagut de remenar els calaixos per trobar el disc original d’una revista que vaig comprar) allà al 1998-1999 (només fa 10 anys però sembla una eternitat).

Era el 1997 i jo anava a l’institut. Tot va començar quan jo em vaig entestar que volia teletext al nostre televisor, per poder veure els resultats del futbol i les noticies a qualsevol moment. Llavors després de molt de demanar-ho a casa, el meu pare un dia va arribar a casa i em va dir que posaríem una cosa molt millor que el teletext, una cosa semblant, que es deia “Internet”. En aquell moment, jo l’hi vaig dir que de cap manera, que jo no volia aquella cosa, volia el teletext que ja tenien tots els meus amics.

El meu pare no va fer ni cas, i va contractar Internet a un operador i va comprar un mòdem. Alguns dels meus amics s’en van posar també, i en aquell moment no hi havia moltes pàgines. El cas es que en aquell moment es va popularitzar l’IRC, i van començar a aparèixer el que s’anomenaven scripts per al mIRC, el client que s’utilitzava (i encara s’utilitza crec) per accedir-hi. Alguns d’aquests scripts que s’utilitzaven es deien IRcap, WipeOut, i portaven unes “armes” que es deien “Nukes”, i altres extensions que permetien fer fora del xat a altra gent de manera poc legal, trucs de “hacking” per a usuaris sense coneixements, que funcionaven menys que més.

A conseqüència d’allò vaig llegir sobre els hackers i el primer que deien es que necessitaves un compte de Unix del teu proveïdor d’Internet, o en cas de no tenir-ne, et podies instal·lar un Linux a casa teua. Deien que era bastant barat però que és podia aconseguir de franc en algunes revistes. Així doncs a finals de 1998, principis de 1999 vaig comprar algunes revistes que regalaven el Redhat 5.2, i l’OpenLinux 1.3 de Caldera, i alguna de Corel. També vaig comprar una revista on donaven el KDE1.1, l’apache 1.3, GIMP 1.0. El kernel era el 2.2.

Redhat

Les vaig comprar i ho vaig intentar instal·lar. El cas es que no vaig aconseguir passar d’una pantalla negra amb una shell sense cap finestra gràfica. Ho vaig deixar correr i van passar els anys, i tot haver-n’he sentit a parlar i fer-lo servir a la universitat, alguna instal·lació que havia intentat sempre fallava i era molt difícil de fer servir, amb les excepcions de les distribucions autoarrancables com Knoppix.

Va ser llavors al 2007 que ho vaig tornar a provar amb Ubuntu 7.04. Funcionava quasi tot, excepte la resolució de la pantalla, però que vaig saber arreglar després de llegir. Poc temps despres va sortir Ubuntu 7.10 que ja detectava la resolució correctament, i oferia coses com els repositoris que feien que Windows es quedes per darrera de Linux en algunes coses per primer cop. Des de llavors vaig veure que Linux m’oferia més del que tenia Windows i ja ha sigut el meu sistema principal des de fa 2 anys.

I tu? Com va ser la teva història amb el Linux? Explica-ho en els comentaris o si la vols elaborar més detalladament envia-la a info (ensaïmada mallorquina) somgnu.cat

Podeu llegir algunes altres històries  a digg.com i computerworld.com

[poll id=6]

L’anunci és prou impactant: s’han afegit dues noves arquitectures a la distribució Debian amb nucli BSD de 32 i 64bits. Com es comenta a l’anunci:

Les dues arquitectures (o millor dit Sistemes Operatius ja que fan servir un nucli diferent) estan disponibles a les branques unstable i experimental. Hem començat sense res, només migrant els paquets necessaris per crear una versió arrencable. Per aquesta raó no recomanem l’ús fins que no s’avance.

Estem parlant d’un fet curiós, un moviment que portarà a tots aquells que facen servir Debian amb aquest nucli a no poder dir que fan servir “linux” (bé, ja sé que això tampoc és per a tant). Però és clar que una part d’aquells que abans dedicaven temps al nucli Linux, ara ho faran al nucli BSD.

Serà interessant provar la primera versió estable i utilitzable.

tuzAnticipadament a la data prevista (si és que n’hi havia alguna), Linus Torvalds ha anunciat la publicació del nucli Linux 2.6.29. A més d’haver-ne canviat el logo sembla que amb la finalitat de fer campanya en pro d’una espècie protegida, el canvi més important és l’anomenat kernel-mode-setting (KMS)

Actualment, qualsevol mode gràfic s’inicia amb el servidor X. El KMS trasllada aquests processos des del servidor X directament al nucli de forma que se solucionen molts problemes derivats d’això i, a més, permetran obtindre una millor qualitat de l’inici gràfic o el canvi més ràpid entre usuaris.

Una altra característica que inclou el nucli 2.6.29 és el suport per a Btfrs, la propera generació de sistema de fitxers per a GNU/Linux. La qüestió és que encara continua en desenvolupament i per tant trigarem en veure-ho per defecte a noves distribucions. Mentrestant, disposem d’un EXT4 que s’ha actualitzat.

El nucli 2.6.28, conjuntament amb el sistema de fitxers EXT4 ha estat millorant considerablement el rendiment de les nostres distribucions GNU/Linux, que s’havien vist afectades per una disminució de rendiment des del nucli 2.6.22. Caldrà veure els tests de rendiment d’aquest nou nucli que es publicaran a Phoronix en poques setmanes.

windows_marketshareLinux s’està convertint en un competidor més fort que Apple per a Microsoft, comenta l’Steve Ballmer recolzant-se en algunes dades gràfiques a una trobada amb els inversors.

En aquest tipus de reunions es fan anàlisis dels plans futurs de l’empresa, la distribució del mercat i d’informació sobre la competència. Les presentacions es fan amb PowerPoint, per descomptat. Quan va arribar el moment de parlar sobre la distribució del mercat dels sistemes operatius i els seus problemes, es va presentar una transparència anomenada Economic effects on home and business PC’s (Efectes econòmics en ordinadors domèstics i d’empreses) a on va exposar quina era la distribució actual del mercat mostrant el percentatge de Windows, Linux i Apple.

El seu comentari en aquest punt va ser el següent:

El líder del mercat és Windows amb llicència legal, el segon lloc és per a Windows sense llicència o còpies il·legals… Per altra part, Linux i Apple han augmentat el seu percentatge d’una o altra manera.

Ballmer es va prendre la competitivitat amb Apple seriosament, però després va remarcar que Ens estem centrant tant en Apple com Linux com a competidors. Crec que la dinàmica amb Linux està canviant d’alguna manera. Després també es va mostrar una altra transparència relativa al mercat dels telèfons mòbils tot comparant Windows Mobile que és tercer després de Symbian i Rim/Blackberry.

En aquest punt va parlar de Google Android i del fet que en un futur es farà comú veure ordinadors amb Android/Linux, a més de als mòbils. Ara veiem més que mai a Google com a competidor de l’escriptori, va concloure.

Aprofitant l’avinentesa de l’anunci de Chrome i algun enllaç que ens ha proporcionat l’Aljullu, un parell de anuncis comercials de Linux produïts per IBM i Redhat.

En el primer Linux representa que és un nen prodigi (ros com si fos finlandès), que esta aprenent molt ràpidament.

En el segon es fa un repàs d’alguns grans invents de la història, seguida d’algunes de les afirmacions més incorrectes fetes a la història, per acabar fent un paralel·lisme amb Linux, i la famosa frase de Gandhi:

Primer t’ignoren…
Després s’en riuen…
Després et combaten…
Llavors guanyes…

tux-linuxUn regalet per Nadal: una nova versió del nucli Linux (que ningú de nosaltres no podrà provar a no ser que ens apetisca compilar-lo).

De totes les millores i canvis d’aquest nucli, sembla que tothom està d’acord en què la estabilització del sistema de fitxers EXT4 i la introducció del Graphics Execution Manager (GEM) són les millores més rellevants (i visibles).

Quant a EXT4, és una evolució de EXT3 però sembla que molt més gran que no ho va ser el pas de EXT2 a EXT3 (“simplement” afegiren el journaling). Com diuen al bloc d’Oh, Ext4 modifica certes estructures crítiques del sistema de fitxers, com aquelles destinades a l’emmagatzemament de les dades dels fitxers. El resultat és un sistema de fitxers amb un disseny millorat, un rendiment major i fiable.

Per altra part, el GEM és un nou sistema d’administració de memòria que promet augmentar el rendiment i aprofitament dels recursos dels xips gràfics de les targetes de vídeo.


Sempre estem parlant de Linux contra el Windows pel fet que el segon és el sistema operatiu majoritari -almenys per aquesta part del món- però no només es pot comparar amb el sistema de l’empresa de Bill Gates. Mac OSX és un sistema operatiu molt cuidat estèticament i molt senzill d’utilitzar. Tot així, però, Linux es comporta millor que Mac OSX en 10 aspectes.

El millor d’ells és la flexibilitat. Amb això no es vol dir que OSX no siga un sistema operatiu senzill i configurable per l’usuari. Sinó més aviat que OSX és més en el sentit Windows que Linux, és a dir, que es tenen una opcions estipulades i d’ací no es pot eixir, perquè no hi ha més. Un exemple per a il·lustrar-ho, a l’OSX pots moure el Dock de lloc, fer-lo més gran, més menut, fer que s’amague de forma automàtica, fins i tot hi ha molts temes aplicables. Però d’ací no es pot passar. Si per exemple es vol canviar la barra d’eines superior,  això és tasca impossible. Amb Linux es pot disposar del gestor de finestres que es vulga i hi ha un nivell de personalització pràcticament inacabable.

El següent aspecte a tindre en compte és el codi obert. Un dels grans problemes per als usuaris de Linux és la llicència restrictiva de l’OSX. Apple va fer ús d’un nucli BSD per a crear el nucli Darwin, que va ser llançat sota llicència Apple Public Source License, acceptada per la FSS (Free Software Foundation), i posteriorment es va unir/afegir tot el programari propietari per a crear OS X.

El tercer punt ha estat atorgat a la línia d’ordres. Encara que molts usuaris d’OSX afirmen que no hi ha necessitat alguna d’usar-la, molts usuaris avançats saben que la línia d’ordres és crucial per a importants tasques administratives. En aquest aspecte OSX falla en comparació de Linux, atès que pràcticament pot fer-se tot des d’una línia d’ordres de Linux. Amb OSX es disposa de diverses ordres, però no és tan completa com la línia d’ordres de Linux.

El següent punt són els requisits de maquinari, sent des de lluny Mac OSX molt més exigent que Linux. Amb això no s’està comparant amb l’omnipresent Ubuntu. Hi ha distribucions Linux molt més lleugeres que afirmen funcionar sobre qualsevol processador i amb només 256 megues de RAM. Però comparant directament els requisits d’Ubuntu amb OSX:

  • OSX | 876 MHz , 512 MB de RAM, 9 GB HDD
  • Ubuntu | 700 MHz x86 , 384 MB de RAM, i 8 GB HDD

La seguretat és altre punt a tenir en compte i ací tan sols cal remetre al resultat de la competició “Pwn 2 Own”.

El següent aspecte a tractar és la portabilitat, i amb això es parla de la capacitat de migrar una pròpia instal·lació d’una configuració de maquinari a una altra. Linux disposa d’una gran adaptabilitat que li permet relocalitzar i organitzar el sistema al nou maquinari. Amb OSX estem parlant d’una instal·lació des de 0.

El cavaller D. Diners és el següent punt. El cost d’OSX davant del Linux(0 €). Partint que per a disposar d’OSX (legalment) cal disposar d’una màquina Apple, no només es compara amb els 129 $ que costa el sistema. El portàtil més barat MacBook que es pot adquirir són 999 dòlars. Es pot adquirir un portàtil per menys de 400 euros i córrer Linux perfectament.

Programari disponible. Encara que a molts els sone a sorpresa, hi ha molt més programari disponible per a Linux que para OSX, tan sols cal que realitzar una carca al Google amb OSX Software i Linux Software, els resultats són 19 milions i 45,7 milions aproximadament. A més d’això, a Linux hi ha una característica que el diferencia de la resta de sistemes: hi ha moltes utilitats disponibles per a realitzar una mateixa tasca. És a dir, per exemple a Mac, es té disponible Microsoft Office i OpenOffice com opcions majoritàries, després s’entra a la categoria de menor nivell amb Bean, Nisus, Mellel i NeoOffice. A Linux es poden trobar OpenOffice, i després: Textmaker, Abiword, Hangul, EZ, Kwrite, gedit, nano, vaig veure, emacs, Flwriter, Ted, Siag Office, LaTeX, EditPad Pro, i un llarg etcètera. A més, és possible instal·lar aplicacions de Linux OSX gràcies a Fink.

El penúltim aspecte al qual Linux és superior a OSX és que Mac OSX sempre mostra la mateixa aparença i usabilitat, dóna igual que un siga un usuari novell, que un usuari avançat. I quan un porta un temps amb el sistema, això es nota. El sistema està realitzat amb la simplicitat en ment, i no sempre és bo. A Linux es pot triar entorn gràfic, gestor de finestres o simplement una consola de text, així com qualsevol barreja de les opcions anteriors, cosa que dóna flexibilitat per a l’ús que es necessita donar a l’ordinador en aquest moment.

I l’últim punt és l’eficiència del teclat. Si s’arriba d’un sistema Windows o Linux, només entrar en contacte amb un teclat Mac un s’adona que hi ha coses que no funcionen com ho haurien de fer. Exemples, la tecla Delete no funciona com cal, per a fer-la funcionar cal prémer fn + Delete. El mateix passa amb la tecla Fi, perquè funcione: Fn + Fi. Les combinacions de tecles també són bastant estranyes en ocasions, encara que al cap i a la fi cada sistema té les seues. Altre problema és el ratolí i els seus botons. És clar que és fonamental en el disseny d’Apple però la majoria de gent fa ús dels dos botons del ratolí. A més, a Linux es pot fer ús dels 3 botons del ratolí de sèrie.

Aquests són 10 punts als quals Linux és superior a OSX. Per descomptat tot això pot ser rebatible, però cal abandonar el mite generalitzat que OSX és un sistema “perfecte”. Per descomptat, Linux tampoc ho és (i tractarem de fer un resum de coses dolentes del Linux un altre dia).

Actualització: Per cert, com bé comenta en Marc: Hi ha un aspecte fonamental que òbviament els hipanoparlants i angloparlants ignoren completament, i que és més important que la majoria dels punts exposats: Linux és multilingüe, Mac és enemiga del multilingüisme. I aquí és on Linux té una avantage simple, clar i evident per a qualsevol usuari de llengües no grans.

I arribem a un nou dissabte, després d’una setmana on les principals protagonistes han estat les distribucions GNU/Linux, sobretot aquelles a les quals els queda poc per arribar a la versió final…

  • L’equip d’OpenSUSE ha presentat la cinquena beta de la propera versió 11, que eixirà el 18 de desembre (descarregueu-la!). També s’ha presentat la primera RC de Debian 5.0, que també es pot descarregar des d’ara mateix. També caldria parlar de la publicació d’Ultimate Edition, una distro basada en Ubuntu Intrepid i optimitzada per a processadors de 64bits (descarregue-la!). Per últim, Linux Mint també ha presentat la primera RC de la versió 6 i ja es pot descarregar.
  • Mozilla ha presentat dues noves revisions de Firefox 3 i Firefox 2. Concretament les versions són la 3.0.4 i 2.0.0.18. Els canvis són bàsicament correccions. No sé vosaltres, però conec a molta gent que des de linux no pot accedir a hotmail des del firefox.
  • AMD i NVIDIA han presentat nous controladors per a plataformes GNU/Linux per a les seues targetes gràfiques. Concretament, s’ha publicat la versió 8.11 dels controladors ATI Catalyst per a GNU/Linux i la versió 177.82 per a les targetes NVIDIA.
  • Quant a navegadors, Opera ha presentat una nova versió basada en Qt4 (millorant així la integració a escriptoris KDE i el seu aspecte en general). Per altra part, sembla que Google per fi es posarà les piles amb el desenvolupament de Chrome per a GNU/Linux.
  • Aquesta setmana també s’han presentat noves versions de dos dels reproductors lliures més coneguts: el Banshee i el Songbird. Concretament, el Banshee ha presentat la versió 1.4 que com a principal novetat té el port per a MacOSX. Del Songbird s’ha publicat la segona RC de la versió final (així que no queda res!!).
  • Per acabar, i com a cosa curiosa, us deixem amb un article on es fa una revisió de la història dels sistemes UNIX. El que té d’interessant, entre d’altres coses, és el gràfic del final on es pot veure l’evolució dels sistemes UNIX (a l’igual que ja vam poder veure l’evolució dels sistemes Linux).

El 2 de novembre Linus va escriure una entrada al seu bloc on va parlar de Richard Stallman, de la GPL i d’Obama. A continuació teniu una traducció (molt informal) del que allà diu:

És cert que sóc famós per no ser un gran fan de l’FSF i Richard Stallman, tot i el fet que òbviament m’encanta la GPLv2 i la faig servir com a llicència de tots els projectes dels quals em preocupe.

La raó sempre ha estat que no m’agraden les persones “d’un sol problema”, i no crec que les persones que divideixen el món en blanc o negre siguen molt agradables o, en última instància, molt útils. La qüestió és que no hi ha només dues postures per a un problema, sempre existeix un rang de respostes, i “això depèn” és gairebé sempre la millor resposta a qualsevol gran qüestió. I no estar disposat a veure l’altra banda suposa prendre males decisions.

No em malinterpreteu – M’encanta veure gent apassionada per allò que fa, i molta gent té alguna cosa de la qual es preocupa seriosament. És només que quan això arriba a ser una cosa que exclou, sol tornar-se lletja. No és una passió per alguna cosa, és una passió contra alguna cosa més.

Això és, només per donar un exemple, una de les raons per les quals prove d’evitar parlar molt sobre Microsoft – Sóc un apassionat del Linux (òbviament), però francament, trobe que la noció de “Linux” com a una cosa “contra Microsoft” és ximple i completament equivocada. Per descomptat, jo també faig alguna broma al respecte, però es pensa algú seriosament que es pot dedicar més de 17 anys de la vida i prendre decisions basades en l’odi o la por?.

Això fou també la raó per la qual no m’agradava (i no m’agrada) la GPLv3 – Pense que molts dels canvis no són en favor del Programari Lliure, sinó més aviat una reacció en contra de coses com TiVO, i el resultat de la manera de pensar “blanc o negre” o “Déu vs Diable”.

La raó per la qual parle d’això és que tot i que no puc votar, vull dir públicament que realment espere que Obama siga el President dels EUA després de la nit del dimarts. M’adone que probablement això no és cap cosa nova per a ningú (sí, sóc un freak del codi obert social liberal d’Europa – què esperàveu?), i altres potser senzillament s’enfadaran pel fet que diga aquesta opinió.

Si algú vol alguna raó per a això, mireu (o sentiu) el discurs del 2006 “Call to Renewal” d’Obama. Està en cinc vídeos al youtube – en total uns 40 mintus – paga la pena, només sentir una cosa estranya: esmentar la religió als EUA sense que l’opinió siga “blanc o negre”.

http://www.youtube.com/watch?v=3tdoQr3BQ1g

No és un rotllo, ho promet. Probablement no siga el millor enllaç per veure-lo (segur que a un altre lloc existeix el vídeo complet d’una sola peça – on ho vaig veure inicialment), però aquest és el que he trobat ara mateix.

Hi ha altres raons, però aquesta és la que originalment em va convèncer per tal que Obama havia de ser nominat candidat demòcrata. I tot allò que ha fet sense canviar la seua posició. Òbviament ell és intel·ligent i reflexiu, i té un rerefons que em fa creure que realment pot veure l’altra banda no només quan parla de religió, sinó també quan parla de problemes a nivell internacional.

Per descomptat estic sent parcial (tots tenim les nostres peculiaritats), però crec que haver viscut a una altra cultura marca una diferència. Sospite que Obama comprèn els EUA millor que d’altres perquè ha vist alguna cosa més, i ha vist els EUA des de l’altra banda. Ell no és una persona blanca o negra – i, irònicament, això és en part perquè ell és una persona blanca i negra en un sentit completament diferent.

I això tracta realment més que el fet de ser positiu sobre aquests problemes (en oposició a les campanyes negatives). Això tracta sobre tindre la capacitat per entendre – i acceptar – que els altres tenen altres motivacions també, inclús quan un tracta de compartir les seues amb ells.

No és que estiga dient que jo sóc sempre un gran exemple de mi mateix. Jo m’enfade i em pose negatiu, i francament, ho pase malament quan he d’entendre i acceptar tot allò que hi ha allà fora. Ep!, però aquesta és la raó per la qual done suport a Obama, i no a mi, com a president.