El teu blog de Linux en català

Trucs i tutorials

A força gent li passa que, que cada cop que es connecta a una xarxa Wifi coneguda, l’anell de claus li demana la seva contrasenya per accedir a la clau de la xarxa (generalment, cada cop que engeguem l’ordinador). És un comportament que, tot i que no és crític, amb el temps es pot tornar molest.

Què ha passat? Per què ens la demana? El primer cop que ens connectem a una xarxa Wifi qualsevol, ens apareix un missatge dient que es crearà un anell de claus amb la contrasenya de les xarxes Wifi a que ens connectem. El que passa és que, si no ens hi fixem, sembla que ens demani la nostra paraula de pas. Li posem, i a partir de llavors aquesta és la paraula de pas de l’anell de claus. El que cal fer és, aquest primer cop, prémer Enter sense introduir cap clau.

Ara bé, si ja li hem posat una paraula de pas a l’anell de claus (i, per tant, ens la demana cada cop), com la traiem? La veritat és que no és molt complicat, però perdrem les claus que hi hagi guardades (perquè realment esborrarem l’anell de claus) o sigui que és important tenir a mà la contrasenya de la xarxa Wifi per tornar-la a posar. Per eliminar l’anell de claus, només cal esborrar (o millor encara, fer una còpia de seguretat) dos fitxers. En el nostre cas, els renombrarem:

cd /home/el_nostre_usuari/.gnome2/keyrings
mv default.keyring default.keyring.old
mv login.keyring login.keyring.old

Pot ser que el segon “mv” falli perquè no existeixi el fitxer login.keyring (és correcte, depèn de la versió de distribució que tinguem el crea o no). Quan hàgim renombrat els fitxers, si ens tornem a connectar a la Wifi ens demanarà la seva contrasenya (la de la Wifi). L’entrem, i després ens sortirà un missatge dient que crearà l’anell de claus, i ens preguntarà quina paraula de pas li volem posar. Acceptem sense entrar cap paraula de pas (ens demanarà confirmació) i, a partir de llavors, ja no caldrà entrar cap paraula de pas quan l’ordinador es connecti a la xarxa Wifi.

Si hi ha qualsevol problema, sempre es pot acabar renombrant amb el nom original els fitxers .old que hem desat, i tornarà a demanar la paraula de pas de l’anell de claus.

Gràcies a Cheese, ja sabem fer-nos fotografies i gravar-nos vídeos amb la nostra webcam. En l’anotació d’avui explicaré com fer videoconferències. Tot i que hi ha diversos programes amb els que podem fer-ho, explicaré el que jo utilitzo habitualment: l’Skype. Per mitjà de l’Skype podem escriure’ns amb els nostres coneguts per xat, parlar amb ells o, el que més ens interessa en aquesta anotació, fer-hi una videoconferència.Logo de l'Skype

L’Skype no està disponible en els repositoris oficials d’Ubuntu, però sí està en els repositoris Medibuntu, molt útils perquè contenen un nombre considerable de códecs multimèdia i programes privatius (gratuïts). Possiblement ja els hàgiu afegit com a repositoris de tercers. Si és aquest el cas, podeu tenir l’Skype instal·lant des de Synaptic els paquets “skype-common” i “skype-static”. Per si no els teniu, explicaré com afegir els repositoris de Medibuntu. Primer cal afegir el repositori a les nostres fonts de programari, anant al menú “Sistema>Administració>Fonts de programari”. Anem a la pestanya “Programari de tercers” i fem clic al botó “Afegeix…”. En el camp “Línia APT:” introduïm el següent:

deb http://packages.medibuntu.org/ jaunty free non-free

Amb això hem afegit tant el repositori “free” (lliure) i el “non-free” (privatiu) de Medibuntu. Ara ens falta obtenir la seva clau d’encriptació. Medibuntu ens ofereix la seva clau d’una manera una mica diferent de la majoria de repositoris. En el propi repositori, hi ha un paquet (medibuntu-keyring) que conté aquesta clau. Només cal instal·lar-lo i ja la tindrem. Per a fer-ho, obrim el Synaptic (“Sistema>Administració>Gestor de paquets Synaptic”) i refresquem la informació per tal de recollir els nous paquets de Medibuntu prement el botó “Refresca”. Actualitzarà la informació dels paquets, i se’ns queixarà que no tenim la clau d’encriptació de Medibuntu (de moment, això és correcte). Des del mateix Synaptic, instal·lem el paquet “medibuntu-keyring” i ja tindrem la clau de Medibuntu. Si tornem a refrescar els paquets, ja no se’ns queixarà de la clau de Medibuntu. Per tenir l’Skype només hem d’instal·lar els paquets que ja he comentat abans (“skype-common” i “skype-static”).

Anem a utilitzar Skpye. El podem obrir des del menú “Aplicacions>Internet>Skype”. El primer cop que l’obrim ens preguntarà si ja tenim un compte de Skype, o si en volem donar un d’alta. Fem el que correspongui per al nostre cas i arribarem a la pantalla principal de l’Skype, que és molt semblant a la de qualsevol altre programa de missatgeria:

Pantalla principal de l'Skype

Pantalla principal de l'Skype

Per a cada contacte, tenim la possibilitat d’iniciar un xat o una conversa de veu. Veiem també que tenim un contacte anomenat “Echo/Sound Test Service” que ens serveix per a comprovar que ens funcioni correctament el micròfon i els altaveus. Si fem una trucada de veu, tindrem l’oportunitat de realitzar una videoconferència amb el contacte escollit. En la pantalla que se’ns obrirà hi veurem un botó per a enviar el que vagi gravant la nostra webcam i, si el nostre contacte fa el mateix, tots dos veurem com l’altre ens parla.

Botó per a vídeo quan parlem pel Skype

Botó per a vídeo quan parlem pel Skype

Com veieu, és molt senzill fer vídeo conferència amb Skype. En els sistemes GNU/Linux, també ho podem fer amb altres programes. Per exemple, en els últims dies Pidgin ha anunciat el seu suport per a webcams (de moment, només per xmpp, el protocol de Jabber i Google Talk). També Emesene ha anunciat darrerament que suporta webcam amb el protocol de MSN.

Videoconferència per Skype

Videoconferència per Skype

Cheese és un programa que forma part del projecte Gnome, molt fàcil d’utilitzar i que ens permet fer fotografies i gravar vídeos des de la nostra webcam. I no només el seu ús, sinó que també la seva instal·lació és molt senzilla, perquè es troba en els repositoris oficials d’Ubuntu, de manera que es pot instal·lar directament des de Synaptic. Si ho preferim, també el podem instal·lar des d’un terminal mitjançant l’ordre següent:

sudo apt-get install cheese

Un cop instal·lat, trobarem el programa a través del menú “Aplicacions>Gràfics>Cabina de fotografia del Cheese”. La seva pantalla principal ja ens mostra aquesta simplicitat d’ús de què parlo.

Pantalla principal del Cheese

Pantalla principal del Cheese

Per fer una fotografia, hem de seleccionar “Foto” i prémer el botó “Fes una foto”. Per gravar un vídeo, en canvi, cal seleccionar “Vídeo” i prémer el botó “Comença l’enregistrament”.

Efectes disponibles al Cheese

Efectes disponibles al Cheese

Per últim, si seleccionem el botó “Efectes” veurem que podem afegir tota una sèrie de filtres i animacions a les nostres fotografies i als nostres vídeos, des de fer-los en blanc i negre o amb un filtre verd, fins a diversos tipus de distorsió.

Efecte vertígen

Efecte vertígen

Com veieu, el Cheese ens permet exactament el que he promès: una manera senzilla d’obtenir fotografies i vídeos, i fins i tot aplicar alguns efectes senzills. En els propers dies escriuré algunes anotacions per presentar altres programes que ens permetran treure-li tot el suc a la nostra webcam.

A l’hora de realitzar còpies de seguretat de les nostres dades, hi ha molts programes que podem triar. Algunes (com Simple Backup, Déjà Dup o Pybackpack) permeten comprimir les còpies de seguretat en un o diversos fitxers, oferint-nos una manera senzilla de recuperar la informació, però les còpies de seguretat no són fàcilment accessibles sense el propi programa.

Logo del Grsync

Logo del Grsync

El Grsync que presento en aquesta anotació, realment ens fa una còpia idèntica de les carpetes de les quals volem tenir una còpia de seguretat. Per tant, els fitxers copiats són fàcilment accessibles a través del nostre explorador de carpetes habitual (el Nautilus si estem utilitzant Gnome). Si tenim prou espai (recordem que no estem comprimint les dades), això presenta una gran comoditat.

El Grsync realment utilitza el rsync per a realitzar aquestes còpies, i hi fa d’interfície gràfica per a facilitar el seu ús. El Grsync funciona comparant els fitxers que hi ha en dues carpetes (la nostra original i aquella on tindrem les còpies de seguretat) i copia només aquells fitxers que siguin nous o que s’hagin modificat en la carpeta original, de manera que no torna a copiar tota la informació cada cop. El Grsync és altament configurable i permet, per exemple, fer còpies de seguretat en altres ordinadors, que s’eliminin en destí els fitxers que també hem eliminat en origen o copiar només els fitxers nous (i no els modificats).

La instal·lació de Grsync és molt senzilla, perquè es troba en els repositoris oficials d’Ubuntu. Es pot fer directament des del Synaptic, o des d’un terminal per mitjà de la comanda:

sudo apt-get install grsync

Obrirem el Grsync des del menú “Aplicacions>Eines del sistema>Grsync”, i ens trobarem la seva pantalla principal:

Pantalla inicial del Grsync

Pantalla inicial del Grsync

Podem crear definicions per a còpies de seguretat de diverses carpetes, cadascuna de les quals serà una “sessió” per al Grsync. Cal indicar el directori d’origen i de destí de la còpia de seguretat, i cal marcar les opcions que ens interessin. Si passem per sobre de cadascuna d’elles, ens explicarà per a què serveixen. Per a les còpies de seguretat normal, segurament les opcions marcades de forma predeterminada ja ens aniran bé. Només cal tenir en compte que, si el directori de destí de la còpia de seguretat té algun format de Windows (FAT, FAT16, FAT32 o ntfs), sobretot cal desmarcar les quatre opcions superiors “Preserve …”, s’ha de marcar el “Skip newer” i la “Windows compatibility” (per tal d’adaptar els noms de fitxer que no es poden utilitzar en els FAT i ntfs).

Quan tenim ben definides les sessions que ens interessen, abans d’executar-les podem fer una simulació (botó “Simulate”), i el Grsync ens mostrarà totes les accions que realitzarà (quins fitxers es copiaran i quins s’esborraran), però no les executarà directament, o fer la còpia per mitjà del botó “Execute”.

Resultat d'una execució del Grsync

Resultat d'una execució del Grsync

Com que tindrem la sessió desada, quan vulguem realitzar una altra còpia de seguretat de la mateixa carpeta, només hem de tornar a obrir el Grsync, seleccionar aquesta sessió, executar-la, i ja copiarà només els fitxers modificats. En l’execució que us he adjuntat, per exemple, el directori d’origen conté 15Gb, i la còpia de seguretat ha durat 33 segons (perquè realment només ha hagut d’esborrar 40 fitxers i de copiar uns 500Mb). Al principi del resultat que ens mostra, el Grsync ens hi escriu també la comanda de rsync que ha utilitzat (amb totes les opcions corresponents), i això és molt interessant, perquè la podrem utilitzar, si ens interessa, en alguna shell nostra per a automatitzar el procés de còpia de seguretat.

Acabaré amb una última consideració, interessant no només per al Grsync, sinó per a qualsevol programa de còpia de seguretat. Podem fer les còpies de seguretat en qualsevol directori? Doncs clar que sí, però depenent d’on estigui físicament el directori de destí, ens assegurarem el fet de poder recuperar les dades en diferents casos de possibles pèrdues (cada cas permet recuperar també les dades del cas anterior):

  • Si el directori original i el de còpia estan en la mateixa partició, només ens assegurarem que podem recuperar les dades si esborrem o fem modificacions accidentalment en els fitxers que conté.
  • Si el directori original i el de còpia estan en diferents particions del mateix disc dur físic, també podrem recuperar les dades si se’ns malmet la partició on tenim el directori original (per un error en el redimensionament de la partició, o si eliminem la partició per error).
  • Si el directori original i el de còpia estan en diferents discos durs físics, podrem recuperar també les dades si el disc dur on hi ha la carpeta original s’espatlla. Aquesta és una molt bona opció en cas que tinguem dos discos durs diferents (tant interns en el mateix ordinador, com si en tenim un d’extern).

Molts cops, ens trobem amb la càmera fotogràfica davant d’un paisatge tan impressionant o un edifici tan alt que no ens hi cap en una sola fotografia. Gràcies a Hugin, la solució és ben senzilla. El que hem de fer és obtenir diverses fotografies consecutives, en cadascuna de les quals hi tindrem una part del paisatge. Per exemple, en el cas del paisatge, comencem a fer la primera fotografia per la part dreta, i anem enfocant cap a l’esquerra fent altres fotografies, fins on ens interessi. Hi ha moltes càmeres que tenen programes per a ajudar-nos a fer-les, tot i que com veurem no és necessari.

En el nostre ordinador, només hem de tenir instal·lat el programa Hugin. Aquest programa s’encarregarà d’ajuntar les fotografies obtingudes, calculant automàticament els punts que tenen en comú, i les perspectives relatives que tenen les fotografies. Podem instal·lar el Hugin directament des del Synaptic (paquet “hugin”), o des d’un terminal, executant l’ordre següent:

sudo apt-get install hugin

Per a mostrar el funcionament del Hugin, partiré de les tres fotografies següents (estan ordenades d’esquerra a dreta):

Part esquerra

Part esquerra

Part central

Part central

Part dreta

Part dreta

Un cop instal·lat, trobarem el Hugin al menú “Aplicacions>Gràfics>Hugin panorama creator”. Quan l’engeguem, ens trobarem amb un assistent on, de forma molt senzilla i per mitjà d’un procediment de tres passes, podrem unir les nostres fotografies.

Assistent del Hugin

Assistent del Hugin

El primer que hem de fer és prémer el botó “1. Load images”. Aquí, només haurem d’escollir les fotografies a partir de les quals volem crear la panoràmica. Després, hem de prémer el botó “2. Align”. Aquest procés durarà una estona, perquè el Hugin carregarà les imatges, trobarà els punts coincidents entre elles, els canvis de perspectiva que hi ha, i ens mostrarà una vista prèvia.

Vista prèvia del muntatge

Vista prèvia del muntatge

El funcionament del Hugin, que fins aquí ha estat molt senzill, es complica força en aquest punt. Com veieu, ha unit totes les parts, però d’aquesta previsualització hem de treure una imatge rectangular. Com podeu imaginar, quan “retallem” la part que ens interessa, perdrem una part de les fotografies originals, però el conjunt obtingut ens en mostrarà una panoràmica espectacular. El primer que hem d’escollir és el tipus de projecció. La que m’agrada més és la rectilínia, però podeu provar la resta per veure quina us convenç més.

Un cop escollit el tipus de projecció, hem de col·locar bé la fotografia. Si fem clic amb el botó dret del ratolí sobre la fotografia definirem la línia de l’horitzó. Això ens mourà la fotografia amunt o avall, però també ens modificarà la perspectiva. Amb el botó esquerre del ratolí rotarem la imatge. Com comentava, aquest procediment és una mica complicat, i al principi cal tenir paciència, però amb una mica de pràctica arribarem a tenir la imatge correctament centrada.

Per últim, hem d’apropar-nos a la imatge, de manera que no es vegi cap part d’aquest fons negre. Això s’aconsegueix per mitjà de les barres de desplaçament horitzontal i vertical, que ens ampliaran o reduiran el camp de visió horitzontal i vertical, respectivament. Aquesta part no és tan complicada com l’anterior.

Vista prèvia definitiva

Vista prèvia definitiva

Un cop tenim correcta la vista prèvia, premem el botó “Actualitzar”, i podem tancar aquesta finestra. Tornem a ser a la finestra de l’assistent on, si premem l’últim botó (“3, Create panorama”). Cal tenir en compte que el Hugin només pot desar els fitxers en format TIFF o sigui que, un cop desat el fitxer, haurem d’utilitzar el Gimp o algun programa alternatiu per convertir la imatge a altres formats com PNG o JPG.

Panoràmica definitiva

Panoràmica definitiva

Eus ací una manera ràpida i segura de copiar fitxers a un domini remot: la comanda scp.

Si per exemple l’usuari pol vol pujar el fitxer anna.txt a la carpeta /home/pol/habitacio del domini pis.cat faria el següent:

$ scp anna.txt pol@pis.cat:/home/pol/habitacio

o, més curt,

$ scp anna.txt pol@pis.cat:~/habitacio

I, a diferència de sftp, aquí podem fer servir la potència de bash amb les seves wildcards (i.e. * o ?) així com pujar directoris sencers

$ scp -r eterians/ pol@pis.cat:~/assaig/

No és fantàstica, la línea de comandes?


A casa utilitzo un disc dur multimèdia de la casa IOmega per a fer còpies de seguretat dels fitxers importants, i per poder visualitzar directament en el televisor els backups de les meves pel·lícules. El disc dur multimèdia porta un Firmware que és capaç de reproduir-es directament. Aquest Firmware funciona perfectament quan el disc té una sola partició, encara que no ocupi tot el disc i hi hagi un espai sense particionar. Però deixa de funcionar (només la part de reproducció multimèdia) si hi creem una segona partició, sigui del tipus que sigui.

En el meu cas, hi vaig crear una segona partició del tipus WBFS per a poder jugar des de la Wii a les còpies de seguretat dels meus jocs, tal i com ja us vaig explicar. Doncs bé, en crear la segona partició el disc dur em funcionava correctament com a tal, però va deixar de funcionar com a reproductor multimèdia.

La solució va ser molt senzilla gràcies al fdisk. Les particions tenen un indicador on s’informa per mitjà d’un codi quin tipus de partició és. La idea és indicar que la nova partició és del tipus “Empty” (Buida). D’aquesta manera, el Firmware del disc dur multimèdia no la detecta, es pensa que només té una partició i pot reproduir correctament les pel·lícules que hi ha. La Wii segueix detectant la partició WBFS, malgrat que estigui marcada com a “Empty”. Cal anar amb compte en marcar una partició com a “Empty”, perquè el Windows també la deixarà de detectar, i depenent de per a què la necessitem tampoc no ens servirà aquesta opció. Fins i tot al Gparted no li agrada massa aquest indicador, i no detecta la partició (no així el fdisk). Però el nostre sistema GNU/Linux sí que la detectarà i, si té un format reconegut per ell (ext3, ext4, ntfs, etc.) ens muntarà la partició encara que estigui com a “Empty” i hi podrem escriure i llegir fitxers. Recordem que el GNU/Linux no pot llegir directament el WBFS, però sí a través del programa Wiithon que vaig presentar.

Per a marcar una partició com a “Empty”, primer hem de saber la partició que ens interessa, i ja de pas ens apuntarem quin codi té actualment aquest indicador (per si volem tornar-lo a deixar com estava). Connectem el disc dur al nostre ordinador i, des d’un terminal, executem la comanda següent:

sudo fdisk -l

Ens treurà un llistat amb tots els discos que tenim connectats i les particions que té cadascun d’ells. Us mostro només la part corresponent al disc dur multimèdia. Marco en negreta la partició que vull passar a “Empty”, i en vermell el codi actual de l’identificador que us he comentat:

Disc /dev/sdb: 360.0 GB, 360080695296 octets
255 heads, 63 sectors/track, 43777 cylinders
Units = cilindres of 16065 * 512 = 8225280 bytes
Disk identifier: 0x5afe667f

Dispositiu Arrenc.   Inici         Final    Blocs    Id  Sistema
/dev/sdb1               1       36968   296945428+   7  HPFS/NTFS
/dev/sdb2 36969      43764   54588870    83 Linux

Com veieu, la partició que m’interessa és la /dev/sdb2, que està al disc /dev/sdb, i té el codi 83 que, com indica just després, vol dir que és una partició “Linux” (perquè la vaig generar amb gparted i no li vaig donar cap format). Amb aquesta informació, ja puc modificar l’indicador per a marcar la partició com a “Empty”. El primer que cal fer, per tal que el fdisk treballi còmodament, és desmuntar totes les particions del disc amb que volem treballar:

sudo umount /dev/sdb1
sudo umount /dev/sdb2

Per a marcar una partició com a “Empty”, cal posar a aquest indicador el codi “0”. Executem doncs el fdisk, centrant-nos en el disc /dev/sdb (que és on hi ha la partició que m’interessa modificar):

sudo fdisk /dev/sdb

Amb aquesta comanda, entrarem en el subsistema del fdisk. En aquest, per exemple, si volem veure les particions que té el disc hem d’entrar l’ordre “p”, i si volem veure totes les ordres tenim disponibles hem d’entrar “m”. Hem d’anar amb compte amb el que fem amb el fdisk. Si no tenim clar que estiguem executant la comanda correcta, amb Ctrl+C sortim a fora.

Un cop dins de l’fdisk, l’identificador que ens interessa es modifica per mitjà de la comanda “t”. Aquesta ens demanarà quin és el número de partició que volem modificar. En el meu cas, li he indicat 2 (de /dev/sdb2). Per últim, ens demana el codi que li volem posar. Si hi escrivim “L”, ens mostrarà tots els codis amb la seva descripció. Com he comentat abans, en el nostre cas li hem d’indicar el codi 0 (Empty). Ens demanarà si volem executar alguna altra ordre. Fem “w” per sortir desant els canvis i ens indicarà que ja ha canviat el tipus de partició. Us mostro aquí la seqüència que he executat al fdisk:

Ordre (m per a obtenir ajuda): t
Nombre de partició (1-4): 2
Codi hex. (escriviu L per veure la llista de codis): 0
El tipus 0 significa espai lliure per a molts sistemes
(però no per a Linux). No és aconsellable tenir
particions del tipus 0. Les podeu suprimir amb l’ordre «d».
S’ha canviat el tipus del sistema de la partició 2 per 0 (Buida)

Ordre (m per a obtenir ajuda): w
S’ha modificat la taula de particions.

S’està cridant ioctl() per rellegir la taula de particions.
S’estan sincronitzant els discs.

Si tornem a executar la comanda “sudo fdisk -l” per veure les particions que tenim als nostres discos, veurem que la /dev/sdb2 està marcada com a “Empty”:

/dev/sdb2 36969       43764    54588870    0 Buida

I amb això, ja podrem gaudir de la reproducció multimèdia que ens proporciona el disc dur, i tenir altres particions per als usos que ens interessin (en el meu cas, per jugar a la Wii). Si volem tornar a deixar la partició amb el seu tipus original, només cal tornar a executar l’fdisk i, com a codi li hem de posar el que teníem anteriorment (en el meu cas, 83).

Per acabar, no sé si aquest problema amb les particions es produeix també en discos durs multimèdia d’altres marques apart d’IOmega, però segurament si hi passa es pot arreglar de la mateixa manera. Una altra marca amb la que segur que passa i que aquest sistema ha de funcionar és Lacie, perquè els seus discos durs multimèdia utilitzen el mateix Firmware que IOmega.

Font: ElOtroLado

Una opció molt utilitzada per a compartir amb tota la nostra família el vídeo de la comunió del nostre cosí és la utilització de programes P2P, com aMule, MLDonkey, Transmission, etc. Aquests programes ens faciliten molt la cerca dels fitxers que ens volem descarregar, però en molts casos la velocitat de descàrrega no és massa bona. Una altra opció és pujar els nostres fitxers a una pàgina de descàrrega directa com Rapidshare, Megaupload, Mediafire, etc. La descàrrega de fitxers des d’aquests llocs acostuma a ser molt ràpida però, almenys que us hi doneu d’alta amb un compte de pagament, té certes limitacions (no permetre més d’una descàrrega alhora, haver d’esperar un cert temps entre descàrrega i descàrrega, etc.). Apart d’això, com que a moltes d’aquestes pàgines no es permet pujar fitxers més grans que una certa mida, els fitxers molt grans estan pujats com si fossin diversos fitxers, que posteriorment cal ajuntar. I tot això ho hem de fer nosaltres manualment.

Logo del JDownloader

Logo del JDownloader

Per a gestionar fàcilment les limitacions d’aquest tipus de pàgines, podem utilitzar el JDownloader. És a dir, s’esperarà automàticament el temps que hagi d’esperar entre descàrrega i descàrrega, enviarà ell sol els Captcha que ens demani la web de descàrrega directa, quan hagi descarregat totes les parts corresponents a un mateix fitxer els descomprimirà (en cas que sigui necessari) i els ajuntarà, etc. A més, el programa va llegint el porta-retalls, de manera que si copiem una sèrie d’enllaços de pàgines de descàrrega directa, els capturarà i ens preguntarà directament si els volem descarregar (sempre i quan estigui en marxa el JDownloader, clar).

Seguint l’exemple amb que he començat l’anotació, si comprimim el vídeo de la comunió partint-lo en tres fitxers, i els pugem tots tres a la web (que m’acabo d’inventar) de descarregues.cat, tindrem tres enllaços del tipus http://descarregues.cat/1, http://descarregues.cat/2 i http://descarregues.cat/3. Llavors, només cal enviar aquests tres enllaços a tota la nostra família. Aquells que tinguin el JDownloader, només caldrà que copiïn els tres enllaços al porta-retalls, i el JDownloader els capturarà i els preguntarà si se’ls volen descarregar. Quan ho acceptin, el JDownloader començarà a descarregar-se els fitxers seguint les restriccions de descarregues.cat, i quan acabi descomprimirà el fitxer i ajuntarà les tres parts, de forma que obtindran directament el vídeo sencer. I això a unes velocitats de descàrrega altíssimes (si no tenim cap altre programa connectat a Internet, molts cops arriba a agafar tot l’ample de banda que tenim disponible).

Per a instal·lar el JDownloader en un sistema GNU/Linux (el JDownloader és multiplataforma, però la instal·lació en altres sistemes és diferent) primer necessitem tenir instal·lat el Java. Ho podem fer des del Synaptic, o des d’un terminal executant la comanda següent:

sudo apt-get install sun-java6-jre

Després ens hem de descarregar l’instal·lador del JDownloader:

wget http://212.117.163.148/jd.sh

Amb aquesta comanda, ens acabem de baixar el fitxer jd.sh que ens permetrà fer la instal·lació de forma automàtica. Aquest fitxer s’ha baixat sense permisos d’execució, de manera que li hem de donar:

chmod +x jd.sh

I ara ja el podem executar:

./jd.sh

Aquest procés durarà una bona estona. Durant la instal·lació ens preguntarà amb quin idioma volem tenir el JDownloader i on volem desar els fitxers descarregats (el camí que ens proposa el programa no és massa còmode d’accedir). Quan acabi, ja podem executar el JDownloader. La instal·lació del programa no ens deixarà cap enllaç al menú d’aplicacions, o sigui que al principi, cal fer-ho des d’un terminal, executant la comanda següent:

java -Xmx256m -jar /home/el_nostre_usuari/.jd/JDownloader.jar -rfu

De tota manera, el més senzill és afegir nosaltres mateixos un enllaç a “Aplicacions>Internet>JDownloader”. Per a fer-ho, anem a l’opció de menú “Sistema>Preferències>Menú Principal”. En el menú de mà dreta de la finestra que se’ns ha obert seleccionem “Internet”, i després premem el botó “Element nou”. Com a nom de l’enllaç podeu posar “JDownloader”, com a comentari “Descàrrega directa de fitxers”, i com a ordre heu de posar la mateixa comanda que hem indicat abans:

java -Xmx256m -jar /home/el_nostre_usuari/.jd/JDownloader.jar -rfu

Creació de l'enllaç al JDownloader

Creació de l'enllaç al JDownloader

A partir de la creació d’aquest enllaç, tindrem el JDownloader a “Aplicacions>Internet>JDownloader”. Des del propi programa podrem modificar els paràmetres de descàrrega, l’aparença del programa, els complements, l’antiCaptcha, etc.

JDownloader

JDownloader

Us recomano que el proveu, sobretot si no esteu contents amb la velocitat de descàrrega del vostre programa de descàrrega P2P habitual. L’únic inconvenient que li trobo al JDownloader és que no ens permet cercar els enllaços de les pàgines de descàrrega directa, però el nostre amic Google ens ajudarà molt en aquest aspecte.

La forma més habitual de jugar a la Wii amb les còpies de seguretat dels nostres jocs és gravant-los en un DVD (fent la gravació a la velocitat més baixa possible) i carregar-los per mitjà d’algun dels programes específics que hi ha per a la Wii, com el Backup Loader. Això comporta certs problemes. Per exemple, molts cops la gravació no està ben feta i el Backup Loader no pot llegir el DVD, o la gravació s’ha fet a una velocitat massa alta, etc. Apart d’això, hem d’anar gastant DVDs i, si tenim molts jocs, acaben ocupant un cert espai.

Una altra opció molt bona és instal·lar a la Wii un programa com el USB Loader GX, que ens permet carregar els backups de jocs que tinguem en una targeta SD o un dispositiu USB. Per exemple, un disc dur extern, que ens permetrà tenir-hi molts jocs. En aquest article no explicaré la instal·lació de l’USB Loader GX a la Wii, perquè no entra dins l’àmbit d’alliberats.cat, però sí que explicaré què s’ha de fer per, des de GNU/Linux, preparar el disc dur (o dispositiu USB en general) i com s’hi pot carregar les nostres còpies de seguretat.

El primer que cal tenir en compte és que l’USB Loader GX no pot llegir els backups des de qualsevol tipus de particions, sinó que només ho pot fer des d’un tipus molt concret creat per a aquesta finalitat: WBFS (Wii Backup FileSystem). Aquest tipus de format només se li pot donar des del propi USB Loader GX, però abans de poder-lo aplicar, hem de crear una partició sense format, i això sí que ho podem fer des de GNU/Linux. Per a fer-ho, haurem d’instal·lar el gparted (o el qtparted si utilitzeu entorn KDE). En Ubuntu, qualsevol dels dos es pot instal·lar directament des del Synaptic o des d’un terminal:

sudo apt-get install gparted

Un cop instal·lat, connectem el disc dur extern a l’ordinador i, en cas que ens hagi muntat la partició que tingui, la desmuntem. Obrim el gparted des del menú “Sistema>Administració>Editor de particions”. Sobretot, primer cal seleccionar el dispositiu corresponent al disc dur extern, en el meu cas /dev/sdb (quan entrem al gparted estarem veient el nostre disc dur intern). Segurament el nostre disc extern ja tindrà una partició. Primer hem de decidir si volem dedicar tot el disc dur als backups de Wii, eliminant la partició actual (recordem que el format WBFS serveix única i exclusivament per a backups de Wii), o si preferim reduir la partició actual i crear-ne una de nova WBFS al final. Jo he optat per aquesta segona opció. Amb el botó dret del ratolí he marcat la partició /dev/sdb1, he escollit l’opció “Redimensiona/Mou” i li he indicat una nova mida que em deixés prou espai per a crear la partició WBFS per a les meves còpies de seguretat. Jo he deixat uns 50Gb.

Quan hàgim redimensionat la partició, tindrem en el mateix disc extern un espai sense particionar. Fem clic amb el botó dret ratolí a aquest espai sense particionar i seleccionem “Nou”. Creem la nova partició com a primària, li indiquem l’espai que volem que ocupi (per defecte ja ens marca tot el disponible) i, el més important, com a “Sistema de fitxers” li indiquem “No formatada”. Acceptem, apliquem els canvis, i ja tindrem una nova partició que, de moment, no serveix per a res. 🙂  Per a donar-li el format WBFS, s’ha de fer des del propi USB Loader GX de la Wii. Connectem el disc extern a la Wii i l’engeguem. Arranquem l’USB Loader GX, que ens detectarà el disc, però ens indicarà que no té cap partició WBFS i ens preguntarà si volem formatar alguna partició. Li indiquem que sí, i ens preguntarà quina. Sobretot, cal indicar-li la que acabem de crear i ens la formatarà en un moment.

Particions del disc extern

Particions del disc extern

Ja tenim una partició WBFS preparada per a deixar-hi les còpies de seguretat dels nostres jocs. Ara ens falta saber precisament com passar-hi els jocs. Per a poder-ho fer des de GNU/Linux, hi ha un programa que es diu Wiithon que simplifica molt aquesta tasca. Per a poder-hi escriure, el Wiithon necessita que tinguem permisos d’escriptura sobre el disc. Per a tenir-ne, cal afegir el nostre usuari al grup “disk”. Això es pot fer des d’un terminal, per mitjà de la comanda següent:

sudo adduser el_nostre_usuari disk

Per tal que s’apliquin aquests permisos, cal reiniciar la nostra sessió d’usuari. A partir d’aquí, cal instal·lar el Wiithon. La seva instal·lació no es fa de la forma habitual (Synaptic o apt-get), tot i que els seus programadors l’han fet molt senzilla. Primer, cal instal·lar el paquet bzr, aquest sí des de Synaptic o des d’un terminal:

sudo apt-get install bzr

Amb aquest programa, ens baixarem i descomprimirem la font del Wiithon:

bzr branch http://bazaar.launchpad.net/~wii.sceners.linux/wiithon/stable wiithon

Un cop baixat, anem al directori wiithon on el bzr ens ha deixat la font:

cd wiithon

En aquest directori podem realitzar la instal·lació de Wiithon amb una sola comanda, que ja s’encarrega d’instal·lar per mitjà d’apt-get totes les dependències i compilar i instal·lar el propi Wiithon:

sudo make install_auto_and_fix

Un cop instal·lat, podrem executar el programa des del menú “Aplicacions>Oficina>Wiithon” (no tinc massa clar per què deixa el programa sota el menú “Oficina”). En arrancar el programa, hem de tenir connectat el disc dur extern (o dispositiu USB) on hem creat la partició WBFS. Com a curiositat, aquesta partició no serà detectada pel Sistema Operatiu (no ens la muntarà) i si la visualitzem des del gparted veurem que no li agrada massa (com es pot veure a la imatge anterior del Gparted). Però el Wiithon sí que la veurà i podrà treballar amb ella.

Pantalla principal del Wiithon

Pantalla principal del Wiithon

La utilització del Wiithon és molt fàcil. Per a carregar un joc a la partició WBFS, fem clic al botó “Nuevo”, li indiquem el fitxer .iso (el backup del nostre joc) que volem carregar, i el Wiithon el copia a la partició WBFS. Per extreure un joc de la partició, fem clic a “Extraer a ISO” i li indiquem on volem desar-lo. També podem canviar el nom, eliminar jocs, pujar les caràtules, etc.

El proper cop que engeguem la Wii i anem a l’USB Launcher GX, si tenim connectat el disc dur extern, trobarem que hi tenim uns quants a la nostra disposició per poder jugar. Espero que en gaudiu. 🙂

Ubuntu One és l’aposta de Canonical (l’empresa que hi ha rere Ubuntu) en l’àmbit del Cloud Computing. Per a resumir-ho, a través d’Ubuntu One, Canonical ens ofereix un espai en els seus servidors de 2Gb o 10Gb (depenent del pla que escollim). En el nostre ordinador, veurem aquest espai com una carpeta més dins el nostre arbre de directoris. És a dir, no veurem cap diferència respecte de qualsevol altra carpeta. Però podrem veure el contingut d’aquesta carpeta (i tot el que hi pengem) des de qualsevol ordinador on tinguem instal·lat l’Ubuntu One.

Logo d'Ubuntu One

De moment, Ubuntu One està en una versió Beta. És a dir, en una fase avançada de proves, però encara no té una versió definitiva. A més, Ubuntu One només es pot utilitzar en Ubuntu 9.04 (no es pot instal·lar en versions anteriors d’Ubuntu). Espero que més endavant l’obrin a altres sistemes i distribucions. Bé, això no és cert del tot, perquè des de qualsevol sistema podem accedir i pujar informació des d’un entorn web, però perdem la transparència i facilitat d’utilització que tenim amb el programa instal·lat. Per a poder-lo instal·lar, cal demanar una invitació a la pàgina d’Ubuntu One, connectant-nos amb el nostre usuari de Launchpad. La invitació triga un cert temps a arribar (a mi m’ha trigat unes tres setmanes).

Quan rebem la invitació, ens envien un enllaç a través del qual podem continuar amb el procés d’instal·lació. El primer que hem de fer és escollir un dels dos plans que tenim disponibles, depenent de les nostres necessitats. L’única diferència entre els dos plans és la quantitat d’espai que tenim i el seu preu:

  1. Pla de 2Gb: Gratuït
  2. Pla de 10Gb: 10$ al mes

Un cop adherits a algun d’aquests dos plans, rebem un altre missatge amb un enllaç on ens descriuen la resta del procés d’instal·lació. És molt senzill, i està molt ben explicat. Cal fer-lo a cada ordinador on vulguem tenir Ubuntu One. El primer que hem de fer és baixar-nos un fitxer “ubuntuone-jaunty-ppa.deb”. Des d’un terminal, hem d’anar al directori on hem desat el fitxer, i executar la comanda següent:

sudo dpkg -i ubuntuone-jaunty-ppa.deb

Instal·lant aquest fitxer, el que fem realment és afegir un nou repositori (que és on hi ha el programa Ubuntu One en sí) i la seva clau d’encriptació. Ara ja podem refrescar els repositoris i instal·lar el client d’Ubuntu One des de Synaptic o des d’un terminal, per mitjà de la comanda:

sudo apt-get install ubuntuone-client-gnome

El primer cop que executem Ubuntu One (“Aplicacions>Internet>Ubuntu One”) ens obrirà una finestra del Firefox on ens preguntarà si volem afegir aquest ordinador al nostre “núvol” d’Ubuntu One. Acceptem, i ens demanarà el nostre usuari i la contrasenya de Launchpad (només ens ho demanarà aquest primer cop). Ubuntu One s’arrencarà automàticament cada com que engeguem l’ordinador. El programa ens haurà creat una carpeta anomenada “Ubuntu One” sota el nostre directori d’usuari (/home/el_nostre_usuari), i tindrem disponible un enllaç a través del menú “Llocs”. Tot això aconsegueix que sigui molt amigable i fàcil d’utilitzar. Tot el que desem en aquesta carpeta es sincronitzarà de forma automàtica en tots els equips on tinguem instal·lat Ubuntu One. Aquesta carpeta també la tenim accessible de forma local. És a dir, si en algun moment no tenim connexió a Internet, seguirem tenint accés als fitxers de forma local i, quan tornem a tenir connexió, es sincronitzaran les modificacions. Això també implica que, tot i que els 2Gb els tinguem en un servidor, també estem ocupant aquest espai (o el que estiguem utilitzant a cada moment) en cadascun dels ordinadors on tinguem Ubuntu One.

Des dels ordinadors on no tenim instal·lat Ubuntu One també podem accedir i modificar la informació que tenim compartida a través d’un entorn web. Apart, des d’aquest entorn web podem compartir les carpetes que ens interessin (han de ser carpetes senceres) amb altres usuaris (encara que no tinguin instal·lat Ubuntu One), una opció que trobo molt interessant. Simplement hauran de donar-se d’alta al Launchpad. Si, a més, tenen instal·lat l’Ubuntu One, veuran aquestes carpetes compartides a “/home/el_seu_usuari/Ubuntu One/Shared With Me”.

En general, m’agrada molt el funcionament d’Ubuntu One. Tot i que conec algun altre programa semblant (a SomGNU han parlat força vegades del DropBox, i també fa molt bona pinta) no n’he provat cap, de manera que no puc comparar. Tot i ser una versió Beta, crec que està força afinada. Segurament se li podria afegir alguna utilitat (per exemple, poder compartir les carpetes a través de la carpeta “local”, i no només a través de la interfície web), però crec que són coses poc importants, i que el més urgent és arreglar els petits problemes que es puguin anar trobant (jo de moment no n’he patit cap).

En canvi, una part en la que crec que s’hauria d’avançar, com ja he comentat anteriorment, és en la compatibilitat del producte, primer per a poder-lo instal·lar en altres distribucions de GNU/Linux, i més endavant en altres plataformes.