El teu blog de Linux en català

Trucs i tutorials

El cap de setmana passat, vaig estar amb el Pau de SomGNU, i vaig veure que tenia instal·lat un programa que em va impressionar. Li vaig demanar el nom (el del programa, no el del Pau, que ja el sabia 🙂 ): Guake.

Logo del Guake

Aquest programa agilitza moltíssim la feina a aquells que, com jo, utilitzem el terminal amb certa freqüència. Podeu llegir la revisió que el Pau en va fer uns mesos enrere. La instal·lació del programa és molt senzilla, perquè es troba en els repositoris oficials de la majoria de distribucions. Simplement, heu d’anar al gestor de paquets propi de la vostra distribució (Synaptic si utilitzeu Ubuntu) i instal·lar el paquet “guake”. Si ho preferiu, el podeu instal·lar des d’un terminal:

sudo apt-get install guake

Un cop instal·lat, el podeu executar des del menú “Aplicacions>Accessoris>Guake”, encara que si l’heu d’utilitzar sovint, us recomano que el configureu perquè s’engegui automàticament en arrancar l’ordinador. Per a fer-ho, aneu a “Sistema>Preferències>Aplicacions d’inici”. Afegiu una nova entrada que tingui aquesta informació:

Nom: Guake
Ordre: guake
Comentari: Terminal amb F12

Així, quan reiniciem l’ordinador, ja s’engegarà el Guake de forma automàtica. Veurem que a la barra superior del Gnome hi surt la seva icona.

El Guake funciona de la següent forma. Quan estem treballant amb qualsevol programa, si veiem que hem d’executar alguna comanda de terminal, premem F12. Ens apareixerà el Guake, un terminal semitransparent que ocupa mitja pantalla, i en la qual podem executar la nostra comanda. Si tornem a prémer F12, o si anem a qualsevol altra finestra, el Guake se’ns torna a amagar. Com veieu, agilitza moltíssim l’execució de programes per terminal.

Utilització del Guake

Utilització del Guake

A més, el Guake és força configurable. Si fem clic amb el botó dret del ratolí sobre la icona del Guake i escollim “Preferències”, podrem modificar el seu comportament. Per exemple, des de la pestanya “General” podem fer que no se’ns mostri la icona del Guake a la barra superior de Gnome, o fer que no aparegui una notificació quan s’engega el Guake (cosa que trobo molt molesta). El que sí aconsello és, des de la pestanya “Appearance”, modificar baixar la transparència del fons del Guake. De forma predeterminada, ve amb un nivell de transparència força alt, i és una mica complicat llegir els resultats de les comandes que hi executem.

Preferències del Guake

Preferències del Guake

Font: SomGNU

Fa uns mesos, vam explicar com instal·lar els tipus de lletra de Microsoft més típiques (Arial, Times New Roman, etc.) en un sistema GNU/Linux. Amb Windows Vista, Microsoft va treure noves lletres pròpies, i si ens passen algun document escrit amb aquestes pot ser que no el visualitzem tal i com estava pensat. Els nous tipus de lletra que veurem com instal·lar en aquesta anotació són: Calibri, Cambria, Candara, Consola, Constan i Corbe.

Per a poder obtenir-les, prèviament hem de tenir instal·lat en el nostre ordinador el paquet “cabextract”. Des del gestor de paquets propi de la nostra distribució (si tenim Ubuntu, serà Synaptic) ens podem instal·lar fàcilment aquest paquet.

Després, ens hem de baixar aquesta shell, que realment és una adaptació que he fet jo d’aquesta altra. La diferència bàsica entre les dues és que l’original desa els tipus de lletra al directori /home/el_nostre_usuari/.font, mentre que la meva les desa a /usr/share/fonts/truetype. És a dir, amb la shell original, només veurà aquests tipus de lletra l’usuari que executi la shell, i amb la meva adaptació les lletres estaran disponibles per a tots els usuaris de l’ordinador. Si el vostre equip només té un usuari d’accés (que és l’habitual en ordinadors d’escriptori), podeu utilitzar qualsevol de les dues indistintament.

Un cop descarregada la shell (qualsevol de les dues), li heu de donar permisos d’execució. Ho podeu fer a través del vostre explorador de fitxers o, si ho preferiu, des d’un terminal, anant al directori on hàgiu descarregat el fitxer i executant la comanda següent:

chmod +x vistafonts-installer.sh

Després, l’executem fent-hi doble clic, o des d’un terminal:

./vistafonts-installer.sh

Si us heu baixat la nostra shell, us demanarà la vostra paraula de pas per poder copiar els fitxers al directori del sistema que hem indicat abans. La shell original no us demanarà paraula de pas, perquè no copia els fitxers al directori de sistema. Un cop acabada la shell, ja tindreu disponibles els tipus de lletra de Windows Vista.

A l’hora de generar els nostres documents, pot ser que ens interessi utilitzar un tipus de lletra que no estigui instal·lada de forma predeterminada en el nostre sistema. Altres cops, ens enviaran un document amb una lletra que no tinguem instal·lada. En aquesta anotació veurem com les podem instal·lar.

El primer que necessitem és baixar-nos el tipus de lletra concret. Si sabem el nom de la lletra, podem buscar-la pel Google. Si estem buscant nous tipus, hi ha moltes pàgines a través de les quals les podem baixar, com FontSquirrel i UrbanFonts, entre altres.

Un cop baixada la lletra, tindrem habitualment un fitxer amb extensió .ttf (si és TrueType). També pot ser que el fitxer que ens baixem tingui extensió .zip, però si el descomprimim hi trobarem el fitxer .ttf corresponent. Aquest fitxer, l’hem de desar en un directori especial, que dependrà de l’ús que li vulguem donar. Si ja ens va bé que el nou tipus de lletra només estigui disponible per a un usuari concret del nostre ordinador, la podem desar en el directori /home/nom_usuari/.fonts. Aquest directori no existeix de forma predeterminada, o sigui que abans de desar-hi els fitxers l’haurem de crear. O sigui que, des d’un terminal, hem d’anar al directori on hem desat la lletra que ens hem baixat, i executar les comandes següents:

mkdir /home/nom_usuari/.fonts
cp nom_font.ttf /home/nom_usuari/.fonts/

Ara bé, si volem que aquest tipus de lletra estigui disponible per a tots els usuaris, hem de desar el fitxer al directori /usr/share/fonts/truetype. En aquest cas, en comptes de les comandes que hem escrit anteriorment, hem d’executar la següent:

sudo cp nom_font.ttf /usr/share/fonts/truetype/

Si en el nostre ordinador només hi ha un usuari, no hi ha diferències entre si ho fem d’una manera o de l’altra. Per últim, hem de fer un refresc de tots els tipus de lletra que veu el nostre sistema. Això es pot fer per mitjà de la comanda següent:

sudo fc-cache -fv

I ja tindrem disponible la nova lletra.

Fa un parell de setmanes, em vaig anar a renovar el meu DNI. El nou DNI que vaig rebre ja era electrònic i, juntament amb aquest, em van donar un lector (de la marca bit4id) per a poder-lo utilitzar amb l’ordinador. La pregunta que em va sorgir directament va ser: “Funciona amb Linux?”. Em van respondre amb un breu però efectiu “Sí”.

Em va costar una mica, però sobretot gràcies a aquesta anotació de Crashbit, el vaig poder configurar, i ara mateix ja puc signar documents electrònicament, fer operacions bancàries i algunes gestions amb l’administració per mitjà d’aquest. El procediment per a fer-lo funcionar no és complicat, però sí una mica llarg. A més, hi ha dos paquets (“opensc” i “libopensc2”) que es troben als repositoris oficials de la majoria de distribucions però que, per tal d’utilitzar el lector de DNIe, cal tenir instal·lades unes versions especials.

Per començar, ens assegurarem que no tinguem aquests dos paquets instal·lats. Obrim el Synaptic (o el gestor de paquets propi de la nostra distribució) i fem una cerca per nom de paquet “opensc”. Hem de comprovar que els paquets “opensc” i “libopensc” no estiguin instal·lats. Si ho estan, els desinstal·lem completament (fent-hi clic amb el botó dret, marcant l’opció “Marca per a eliminar completament” i aplicant els canvis).

Un cop desinstal·lats aquests paquets (si no els teníem instal·lats ja és correcte), des del mateix Synaptic instal·lem aquests paquets: “libccid”, “libopenct1”, “pinentry-gtk2” “pcscd” i “pcsc-tools”. Si el nostre entorn gràfic és KDE en comptes de Gnome, hem d’instal·lar el paquet “pinentry-qt” en comptes del “pinentry-gtk2”.

Un cop instal·lats aquests paquets previs, ens hem de baixar els paquets propis del DNIe. Els trobarem a la secció de descàrregues per a GNU/Linux del portal oficial del DNIe. Des de l’enllaç que us he passat, heu d’escollir la vostra arquitectura (32 bits o 64 bits). Aquí veureu que hi ha versions per a Fedora, Debian i tres versions d’Ubuntu. Encara no hi ha paquets per a Ubuntu Karmic, però els de Jaunty funcionen correctament. En el meu cas, m’he baixat els paquets per a Ubuntu Jaunty de 32 bits. Anem al directori on hàgim descarregat el fitxer (que tindrà l’extensió “.deb.tar”), i hi fem clic amb el botó dret del ratolí, seleccionant l’opció “Extreu aquí”. Això ens crearà un subdirectori, on hi haurà tres fitxers amb extensió .deb. Seran els corresponents als paquets”libopensc2″, “opensc” i “opensc-dnie”. Instal·lem el paquet “libopensc2” fent doble clic sobre el seu fitxer corresponent i, en la finestra que s’obri, premem el botó “Instal·la”. Després, fem el mateix per als fitxers dels paquets “opensc” i “opensc-dnie”, en aquest ordre.

Un cop ja tenim instal·lats aquests paquets, hem d’indicar al sistema que no intenti actualitzar els dos que ja hem dit que estan en els repositoris oficials. Tornem a obrir el Synaptic. Cerquem per nom de paquet “opensc”. Marquem els paquets “opensc” i “libopensc2”, i anem a l’opció de menú “Paquet>bloca la versió”. Ara acabarem de carregar els últims paquets oficials. Des del mateix Synaptic, instal·lem els paquet “mozilla-opensc”, l’últim que ens faltava.

Ara, executem el programa que trobarem a “Aplicacions>Oficina>Registrar Mòdul DNIe PKCS #11”. Això obrirà una finestra informativa amb el Firefox. Quan tanquem el Firefox i el tornem a obrir (???) s’obrirà una finestra a través de la qual podrem carregar diversos certificats digitals. Els marquem tots.

Un cop acceptats, anem al menú del Firefox “Edita>Preferències”. A la finestra de preferències, anem a “Avançat>Xifratge>Dispositius de seguretat”. Fem clic al botó “Carrega”, i indiquem el fitxer “/usr/lib/opensc-pkcs11.so”. Amb això ja hauria de funcionar.

Per a comprovar si us funciona, podeu anar a la pàgina oficial de verificació del DNIe i, a la part inferior dreta, hi trobarem un enllaç per a poder fer la comprovació. Si tot va bé, ja heu de poder utilitzar el DNIe en qualsevol operació que l’accepti.

Un dels problemes amb que ens trobem quan veiem un partit per SopCast Player és que les retransmissions a través d’aquest sistema acostumen a ser en xinès, àrab, etc. Si a l’hora de veure el partit volem escoltar el so des de la nostra emissora de ràdio preferida, ens adonem que hi ha un desfasament de temps molt considerable entre el que escoltem i el que veiem pel SopCast Player. En aquesta anotació veurem com endarrerir el senyal de la ràdio (per Internet) per tal de poder-lo sincronitzar amb el que veiem al SopCast Player.

El primer que hem de fer és instal·lar-nos el VLC, que és el programa a través del qual escoltarem la ràdio. La seva instal·lació és molt senzilla, perquè es troba en els repositoris oficials de la majoria de distribucions GNU/Linux. Per exemple, si utilitzem Ubuntu, el podem instal·lar des del Synaptic per mitjà del paquet “vlc” o, si ho preferim, des d’un terminal:

sudo apt-get install vlc

L’executem des del menú “Aplicacions>So i vídeo>VLC media player”. Podem obrir la nostra emissora de ràdio preferida des del menú “Suport>Obre un flux de la xarxa”, i entrant l’adreça a través de la qual emeti la nostra emissora. Si no sabeu l’adreça, podeu trobar les de les principals emissores en aquest apunt de SomGNU.

Obrir un flux de ràdio al VLC

Obrir un flux de ràdio al VLC

Un cop sintonitzada l’emissora, obrim al SopCast Player el partit que vulguem veure. De seguida notarem aquest desfasament entre el vídeo i el so. Anem de nou al VLC, i seleccionem l’opció de menú “Eines>Track synchronization”. Marquem la pestanya “Sincronització”. Aquí hem d’augmentar el valor del camp “Advance of audio over vídeo” fins que veiem que el so de la ràdio i el que veiem al SopCast Player estan sincronitzats. Segurament haureu de posar un valor força alt.

Ajust de la sincronització

Ajust de la sincronització

Per cert, en aquest camp m’he trobat amb un error del VLC. Si directament li escric un valor, se’m deixa d’escoltar la ràdio. Per a modificar aquest valor, he d’anar pujant el valor del retard fent clic repetidament amb el ratolí en els botons que hi ha al costat del camp a modificar. Intentaré obrir un bug al VLC per si ho poden arreglar.

Per cert, si voleu veure per SopCast Player el Barça-Madrid d’avui, he deixat a cobert.cat un fil on he penjat els enllaços de SopCast corresponents:
http://www.cobert.cat/forum/viewtopic.php?f=24&t=2242

En les darreres versions de Nautilus (l’explorador de fitxers de l’entorn Gnome), tenim la possibilitat d’obrir diverses pestanyes en el mateix explorador. Però no podem veure el contingut de totes aquestes pestanyes alhora, cosa que facilitaria molt tasques com, per exemple, copiar fitxers entre directoris.

Holger Berndt ha penjat una modificació del Nautilus que permet precisament això, visualitzar en el Nautilus dos panells de navegació alhora. Per a instal·lar-lo, cal configurar uns repositoris PPA del Launchpad específics. Ho podem fer des de la pestanya “Altre programari” de les “Fonts de programari” (al menú “Sistema>Administració”), afegint el repositori “ppa:berndth/ppa”, o bé, si ho preferiu, des d’un terminal, executant la comanda següent:

sudo add-apt-repository ppa:berndth/ppa

Un cop configurat, anem al Gestor d’actualitzacions (des del menú “Sistema>Administració”), fem una comprovació dels paquets nous i instal·lem les actualitzacions (en tindrem tres relacionades amb el Nautilus). Ara, per tenir aquesta nova funcionalitat, només ens caldrà reiniciar l’ordinador. També podem fer-ho sense haver de reiniciar, tancant totes les finestres que tinguem obertes del Nautilus i executant des d’un terminal la comanda següent:

killall nautilus

Si tornem a obrir el Nautilus, no hi veurem cap canvi directament, però si anem a “Visualitza>Extra pane” la zona de navegació se’ns dividirà en dos, i podrem veure alhora dues carpetes, tenint la possibilitat de copiar fitxers o carpetes entre ells arrossegant-los. També podem accedir de forma més senzilla a aquesta vista prement el botó F3.

Nautilus amb vista de doble panell

Nautilus amb vista de doble panell

Si, per algun motiu desconegut i ocult, no us agrada el mètode d’arrossegar elements entre els panells, si feu clic sobre un fitxer o carpeta amb el botó dret, tindreu les noves opcions “Copy to” i “Move to” per a poder copiar-lo o moure’l a la carpeta que tingueu oberta a l’altre panell.

Per finalitzar, permeteu-me una darrera reflexió personal. Quan es parla de les virtuts del Programari Lliure, una de les que es comenta sovint és que, com que tenim disponible el codi font dels programes, podem modificar una aplicació per adequar-la a les nostres necessitats. Molta gent respon: “I per què he de voler modificar un programa?”, o “Total, jo no sé modificar programes”. Tenen raó. El que passa és que, en Programari Lliure, és molt important la comunitat, i en aquesta segur que hi haurà algú que sí en sàpiga, i agafi el codi font d’un programa concret (en aquest cas, del Nautilus), hi faci una modificació tan útil com la que presentem en aquesta anotació i la posi a disposició de la comunitat. O sigui que, visca el Programari Lliure. 🙂

Font: Web Upd8

L’eina que presentem avui ens permet controlar, des del panell superior de Gnome, la música que escoltem des del nostre reproductor preferit. Així, per exemple, si estem escrivint un document amb l’OpenOffice i volem canviar la cançó que estem escoltant amb l’Amarok, no ens caldrà anar a aquest programa, sinó que ho podrem fer des del panell superior.

Això es pot fer per mitjà del Music Applet. La seva instal·lació és molt senzilla, perquè es troba en els repositoris oficials de la majoria de distribucions GNU/Linux. En el cas d’Ubuntu, per exemple, només cal obrir el Synaptic i instal·lar el paquet “music-applet”. Si preferim fer-ho des de terminal, cal executar la comanda següent:

sudo apt-get install music-applet

Un cop instal·lat, hem d’afegir-lo al panell superior de Gnome, fent-hi clic amb el botó dret del ratolí i escollint l’opció “Afegeix al quadre…”. Això obrirà una finestra, on podem escollir entre una sèrie d’applets.

Entre ells, hi ha el Music Applet. L’escollim i se’ns afegirà al panell superior, de moment amb la icona del Rhythmbox. El Music Applet pot interactuar amb molts reproductors (fins i tot de vídeo, com el VLC), només cal configurar-lo. Fem clic amb el botó dret del ratolí sobre el Music Applet i marquem l’opció “Plugins”. S’obrirà una finestra on podrem desactivar els connectors per als reproductors que no tinguem instal·lats, i activar aquells que sí que tinguem.

Configuració dels plugins del Music Applet

Configuració dels plugins del Music Applet

A més, en el camp “Preferred plugins” d’aquesta mateixa finestra podrem indicar quin és el nostre reproductor predeterminat (en el meu cas, l’Amarok). Quan acceptem els canvis, veurem que la icona del Music Applet ha canviat, per mostrar la del reproductor predeterminat que li hàgim indicat. Si fem clic en aquesta icona, s’obrirà el nostre reproductor. A més, mentre estiguem escoltant música, aquesta icona canviarà, i mostrarà els controls per a poder aturar/rearrancar la música, anar a la propera i a l’anterior cançó.

Music Applet al panell de Gnome

Music Applet al panell de Gnome

Cal dir que, des de finals de setembre, el nom del projecte ha canviat a Panflute. Aquest canvi no s’ha vist reflectit en els repositoris d’Ubuntu Karmic Koala, suposo que sí hi serà a l’Ubuntu Lucid Lynx que ha de sortir a l’abril del 2010. De tota manera, els desenvolupadors de Planflute han preparat un repositori PPA del Launchpad per a poder instal·lar a Karmic aquestes noves versions. No aconsello fer-ho, perquè de moment no hi ha moltes novetats, i és millor utilitzar repositoris PPA només quan sigui realment necessari. De tota manera, aquí us indico com configurar-lo. Anem a Fonts de Programari i, a la pestanya “Altre programari”, hi afegim el repositori “ppa:kuliniew/ppa”. Si ho preferiu, podeu configurar-lo des de terminal:

sudo add-apt-repository ppa:kulinkew/ppa

A partir d’aquí, refresqueu la llista de paquets del Synaptic, i seguiu les instruccions anteriors, però tenint en compte que aquest applet ja no es diu “Music Applet”, sinó “Panflute”.

Font: Marc (de viva veu) 🙂

En l’última anotació vam veure com passar música al nostre dispositiu mp3 amb Rhythmbox, el reproductor predeterminat de l’escriptori Gnome. Avui explicaré com fer el mateix, però des del reproductor propi de l’escriptori KDE, l’Amarok.

Logo d'AmarokAmarok és un reproductor boníssim (permeteu-me aquesta opinió personal). Veurem com la còpia de fitxers al nostre dispositiu mp3 és tan senzill com amb el Rhythmbox. Si no el teniu instal·lat, ho podeu fer anant al Synaptic (a través del menú “Sistema>Administració>Gestor de paquets Synaptic”). Des d’aquest programa, feu una cerca del nom de paquet “amarok”, i l’instal·leu.

Per obrir l’Amarok, heu d’anar al menú “Aplicacions>So i vídeo>Amarok”. Per tal de treballar amb dispositius mp3 (tant MTP com iPod), amb Amarok no cal instal·lar-hi cap connector ni res (amb Rhythmbox sí que calia instal·lar-hi uns connectors). L’Amarok ens detectarà directament el dispositiu que connectem a l’ordinador, i ens el mostrarà per a poder reproduir directament la música que hi hagi.

Dispositiu mp3 detectat per l'Amarok

Dispositiu mp3 detectat per l'Amarok

Amb Amarok, la còpia de música cap a l’aparell no es pot fer amb el mètode de seleccionar i arrossegar (com fèiem amb el Rhythmbox), sinó que cal seleccionar la cançó (o l’artista, o l’àlbum) que volem copiar, fer-hi clic amb el botó dret i seleccionar l’opció “Copia a la col·lecció>Nom del nostre dispositiu”.

Còpia d'un àlbum al dispositiu mp3

Còpia d'un àlbum al dispositiu mp3

Cal dir que aquestes instruccions són per a la versió 2.2 d’Amarok (la que es pot instal·lar a Ubuntu Karmic, per exemple). Des de l’Amarok 1.4, cada nova versió té un nou mètode de còpia de fitxers a dispositius mp3. Jo trobo que el mètode actual és molt bo i senzill, i només hi afegiria la possibilitat de poder seleccionar i arrossegar cap al dispositiu les cançons que vulguem copiar.

Un dels primers dubtes que ens sorgeix quan instal·lem un sistema GNU/Linux per primer cop és: “Com passo fitxers al meu dispositiu mp3?” En aquesta anotació explicarem com fer-ho amb el programa Rhythmbox, el reproductor de música que ve instal·lat de forma predeterminada en l’escriptori Gnome.

Logo del RhythmboxEl primer que cal fer és obrir el Rhythmbox, i anar al menú “Edita>Connectors”. Els que ens interessen són aquells que comencen per “Reproductors portables”. En veurem dos: un específic per a iPod i un altre per als reproductors MTP (la resta). Activem aquell que necessitem (si no ho tenim clar, els activem tots dos).

Connectors del Rhythmbox

Connectors del Rhythmbox

Un cop activat, ja podem connectar l’aparell a l’ordinador per mitjà del corresponent cable USB. Veurem que el Rhythmbox detecta automàticament el dispositiu, i ens el mostra a la barra lateral de la finestra principal. Si el seleccionem, podrem reproduir des de l’ordinador els fitxers emmagatzemats al dispositiu.

Dispositiu detectat pel Rhythmbox

Dispositiu detectat pel Rhythmbox

La còpia de cançons al dispositiu (sigui del tipus que sigui) és tan senzilla com seleccionar-les de la nostra biblioteca local (ho podem fer tant cançó a cançó, com seleccionar un àlbum o artista complet) i arrossegar-les al dispositiu. Amb aquest mètode, també podem copiar fitxers del dispositiu al nostre ordinador.

Per últim, abans de desconnectar el dispositiu és aconsellable expulsar-lo des del propi Rhythmbox, fent-hi clic amb el botó dret i escollint l’opció “Expulsa”.

Ahir estava buscant aixó, i avui ho he trobat a: http://mgsanchezs.wordpress.com/

Dockbarx és un gestor pel panell, que mostra les finestres obertes amb icones, tal com ho fa el nou panell de Windows 7.

(més…)