El teu blog de Linux en català

Virtualització

winehq logo glass sm 1 Wine 1.3.11Es troba disponible la versió 1.3.11 de Wine, aplicació que permet l’execució de programes de Windows a GNU/Linux.

Aquesta versió porta els canvis següents:

  • PO files now used for translations.
  • Various JavaScript improvements.
  • Some fixes to the Wine debugger.
  • Translation updates.
  • Various bug fixes.

Per instal·lar aquesta versió a l’Ubuntu Maverick, primer agreguem el repositori del PPA i ho validem obrint un terminal i escrivint:
sudo add-apt-repository ppa: ubuntu-wine/ppa
sudo apt-get update
sudo apt-get install wine1.3

o actualitzar si ja tenim el PPA agregat a les nostres fonts amb:

sudo apt-get update
sudo apt-get upgrade

Ahir mateix es va publicar VirtualBox 4.0, el programa de virtualització d’Oracle, per al qual des de ja fa temps posem a la vostra disposició imatges amb sistema operatiu preinstal·lat perquè els pugueu provar. Aquesta nova versió porta un bon reguitzell de novetats:

  • S’ha reorganitzat la interfície gràfica, que ara es diu «VirtualBox Manager».
  • Les màquines virtuals de 32 bits ara suporten més de 2GB de memòria.
  • Hi ha nou maquinari virtual que podem assignar a les nostres màquines, com ara el chipset Intel ICH9 i Intel HD Audio.
  • Ara es pot limitar el consum de CPU i l’ample de banda que utilitzen les màquines virtuals.
  • Major suport per a OVF (Open Virtualization Format).
  • Es podrà ampliar la mida dels discos durs virtuals (en formats VDI i VHD).
  • S’habilita l’ús d’extensions.

Ara bé, segurament un dels canvis més importants és que s’ha modificat la organització interna del programa. Si recordeu, fins ara teníem a la nostra disposició dues versions de VirtualBox. D’una banda, teníem VirtualBox-OSE, que era completament de codi obert, i d’altra banda teníem una versió més completa, però amb components no oberts. Les diferències entre una i l’altra eren bàsicament que la versió no oberta podia treballar amb dispositius USB i permetia accedir-hi remotament. Amb VirtualBox 4.0, només hi ha una versió del programa i és de codi obert, sota llicència GPL. Amb el VirtualBox 4.0, no podem treballar amb dispositius USB ni podem accedir-hi remotament. Per a fer-ho, ens hem d’instal·lar una extensió que conté els components no oberts.

Per instal·lar-nos VirtualBox 4.0, haurem de configurar-nos els seus repositoris. Si fins ara ja teníem configurats els repositoris, igualment els haurem de modificar, perquè han canviat la secció del repositori on es troba el programa (fins ara estava a la secció «non-free» i ara estarà a la «contrib»). Si utilitzeu Ubuntu o Debian, aneu al Synaptic («Sistema>Administració>Gestor de paquets Synaptic») i editeu els repositoris des de «Paràmetres>Diposits». Afegiu-ne un de nou, amb el següent contingut:

deb http://download.virtualbox.org/virtualbox/debian maverick contrib

Canvieu «maverick» per la vostra versió d’Ubuntu o de Debian. També teniu repositoris específics per a Fedora, RHEL i OpenSUSE.

Després de configurar el repositori, us haureu de baixar la clau d’encriptació i acceptar-la des del vostre gestor de repositoris. Posteriorment, des del gestor de paquets de la vostra distribució, actualitzeu la informació dels repositoris i instal·leu el paquet «virtualbox-4.0». Si teníeu instal·lat VirtualBox 3.2, aquest es desinstal·larà automàticament.

Gestor del VirtualBox 4.0

Gestor del VirtualBox 4.0

Amb això ja tindreu instal·lat VirtualBox 4.0. Si, a més, voleu poder-hi utilitzar dispositius USB i accés remot (via RDP), us heu de descarregar l’Extension Pack, que conté els components no lliures. Un cop descarregat, obriu el VirtualBox (des del menú «Aplicacions>Eines del sistema>Oracle VM VirtualBox») i seleccioneu-hi l’opció «Fitxer>Preferències». A la finestra que s’obri, aneu a la pestanya «Extensions» per a podre instal·lar l’extensió i ja podreu utilitzar les seves característiques.

Gestió de les extensions

Gestió de les extensions

Per últim, volia comentar-vos que he tingut alguns problemes en VirtualBox 4.0 amb algunes màquines virtuals que ja tenia de VirtualBox 3.2. Al final, he vist que el problema sembla provenir del fet que el controlador de vídeo que ve amb les Guest Additions de VirtualBox 3.2 no funciona correctament amb VirtualBox 4.0. Llavors, les màquines virtuals on hi tenia instal·lades les Guest Additions no se’m visualitzaven correctament amb VirtualBox 4.0. La solució que he pres és iniciar aquestes màquines virtuals amb Recovery Mode i instal·lar de nou les Guest Additions, perquè s’instal·lin les corresponents a VirtualBox 4.0. Després, reiniciem la màquina virtual i ja hauria de funcionar correctament.

Aquells que feu servir el VirtualBox coincidireu amb mi que és una mica pesat haver d’obrir el VirtualBox cada cop que volem iniciar alguna de les màquines virtuals que allà tenim configurades.

Existeixen mètodes que ens permeten executar les màquines virtuals per terminal, però és clar que si la solució passa per fer-ho de manera gràfica, molt millor.

Indicator-VirtualBox fa això precisament: afegeix a la nostra safata del sistema un accés directe a totes les nostres màquines virtuals per poder executar-les de forma directa sense haver d’iniciar la interfície principal del VirtualBox.

Llançador de màquines virtuals

La instal·lació d’aquest llançador a l’Ubuntu és molt fàcil, només cal afegir el següent repositori i instal·lar:
sudo add-apt-repository ppa:nilarimogard/webupd8
sudo apt-get update
sudo apt-get install indicator-virtualbox

Per a altres distribucions, la cosa no és tan senzilla. Sembla que baixar el codi font i compilar-lo.

Si no sou usuaris habituals de Fedora però voleu provar la nova versió que s’acaba de publicar, o si l’utilitzeu habitualment però voleu veure les novetats que porta abans d’actualitzar-vos, us hem preparat diverses imatges de màquines virtuals amb aquesta distribució, per tal que les pugueu utilitzar en VirtualBox.

Logo de VirtualBox

En total, us hem preparat cinc imatges, una d’elles amb la versió principal de VirtualBox (amb entorn Gnome) i les altres quatre amb alguns dels tiratges (traducció al català del terme «spins» que utilitza Fedora) més interessants. Són aquestes:

Com veieu, hem escollit un tiratge per a cada entorn d’escriptori, perquè pugueu provar com funciona amb Fedora el vostre escriptori preferit. Però, a més, hi ha un petit extra, perquè hem trobat molt interessant el tiratge «Games», que porta entorn Gnome, i moltíssims jocs ja directament instal·lats, com per exemple el Battle for Wesnoth, Alien Arena, Super TuxKart, etc. Aquest tiratge que porta molts jocs i, per tant, ocupa molt espai. Per aquest motiu, hem dividit la imatge virtual de Fedora 14 Games en cinc parts, i per això l’enllaç de descàrrega us porta a la nostra pàgina d’imatges de VirtualBox, on podreu trobar tots els seus enllaços de descàrrega.

Menú de Jocs de Fedora 14 Games

Menú de Jocs de Fedora 14 Games

Per últim, recordeu que a la nostra pàgina d’imatges de VirtualBox hi trobareu moltes màquines virtuals tant amb Fedora com amb altres distribucions preinstal·lades.

Després de l’anotació que us vaig fer sobre el nucli Hurd, he estat intentant instal·lar-lo en una màquina virtual de VirtualBox, però no hi havia manera. No me’n sortia. Però ahir mateix l’Epíleg ens va escriure un comentari en aquella anotació dient que ho havia pogut fer, i explicant els passos per a fer-ho.

Logo del Hurd

Logo del Hurd

Seguint les instruccions de l’Epíleg, he creat una imatge de VirtualBox amb Debian Hurd instal·lat, per si el podeu provar. Us la podeu descarregar des d’aquest enllaç, o des de la nostra pàgina d’imatges de VirtualBox.

A més, us reprodueixo aquí les instruccions que ens ha explicat l’Epíleg, per si ho voleu provar (us ho recomano). El primer que cal fer és descarregar-se la imatge del CD d’instal·lació de Debian Hurd. Dins d’aquesta imatge n’hi ha una altra que s’ha d’extreure, i que utilitzarem més endavant. Feu doble clic sobre el fitxer que us heu descarregat, i s’obrirà amb el gestor d’arxius. En aquest, anem dins el directori «install» i, d’aquí dins, seleccionem el fitxer «grub-94.iso» i fem clic a «Extreu» perquè ens el desi en la carpeta que ens interessi.

Ara, obrim el VirtualBox i creem una nova màquina virtual amb un disc de 3 GB. La mida és opcional. A la nova màquina virtual hem de canviar la controladora del disc dur, de SATA (per defecte) a IDE. Com a CD/DVD (IDE esclau) hem de muntar el fitxer imatge «debian-L1-hurd-i386-mini.iso» que ens hem descarregat. A més, hem de canvia el dispositiu de xarxa (apartat «Xarxa»), de «Intel PRO/1000 MT» a «PCnet-PCI II».

Instal·lador de Debian Hurd

Instal·lador de Debian Hurd

(més…)

Fa uns dies explicava al forúm de gnulinux.cat l’experiència que havia tingut amb unes proves de rendiment de diverses maquines virtuals, virtualitzades amb VirtualBox sobre un Linux.

Una de les coses que no explicava i que va fer que pràcticament es dupliques el rendiment en la màquina virtual (que en aquest cas era Windows XP), va ser activar les extensions VT-X (per a processadors Intel a partir del i7) o AMD-V (per processadors AMD a partir de Phenom) i l’anomenada Paginació Imbricada (Nested Paging en anglés).

Configuració d'una maquina virtual per a que utilitzi les extensions del processador

Configuració d'una maquina virtual per a que utilitzi les extensions del processador

Per poder-les aprofitar assegureu-vos que:

  • Teniu les instruccions VT-X o AMD-V al vostre processador (normalment es a partir d’un Intel i7 o d’un AMD Phenom)
  • No teniu processos d’altres sistemes de virtualització corrent, com ara KVM, Xen, VMWare que moltes vegades donen problemes entre si.
  • Teniu les opcions activades a les propietats de cada maquina virtual.
Confirmació de que realment tenim les extensions del processador actives

Confirmació de que realment estem utilitzant les extensions del processador

Doncs bé, resulta que aquestes opcions apareixen als menus del VirtualBox i tot estar activades per defecte, no podem saber fins que executem la màquina virtual si realment funcionaran. Per assegurar-vos-en, poseu el ratolí a sobre d’una de les icones que apareixen a sota i a la dreta de la màquina virtual en qüestió. A mi em va costar força estona de trobar-ho!

Altres consells que us poden ser útils per millorar el rendiment d’una maquina virtual:

  • Instal·lar sempre les guest additions (en el cas de VirtualBox) o equivalents.
  • Assignar memòria suficient.
  • Si virtualitzeu un Linux, podeu triar per fer servir un nucli modificat especialment adaptat per ser virtualitzat (com per exemple els nuclis Xen si virtualitzeu amb el software de virtualització Xen).

Per més informació us aconsello que visiteu la secció de documentació de GnuLinux.cat sobre màquines virtuals.

Una de les utilitats del VirtualBox és poder provar un Sistema Operatiu (per exemple, una distribució de GNU/Linus) sense haver-lo d’instal·lar en la nostra màquina real. Així, si ens agrada el seu funcionament en una màquina virtual, ens podem plantejar la seva instal·lació en el nostre equip. Per a instal·lar una distribució que volem provar en una màquina virtual, tenim dues opcions:

  • Anar a la pàgina web del Sistema Operatiu/distribució que volem provar, baixar-nos el seu CD/DVD d’instal·lació a través del fitxer “.iso” corresponent, i instal·lar-lo en una màquina virtual (nova o ja existent).
  • Baixar-nos una imatge de disc dur virtual reconegut pel VirtualBox, i que ja tingui instal·lat el Sistema Operatiu, i utilitzar-lo directament des d’una màquina virtual (nova o reaprofitant una que ja tinguem).

Aquesta segona és una opció molt bona, perquè gràcies a ella ens podem saltar el procés d’instal·lació del Sistema Operatiu en la màquina virtual, i passar directament a provar el seu funcionament, que és el que ens interessa. Per Internet, podem trobar moltes imatges de disc dur amb sistemes preinstal·lats. Per exemple, en trobareu moltes a la pàgina de VirtualBox Images. En aquesta pàgina no només hi ha imatges amb distribucions GNU/Linux, sinó també amb distribucions GNU/SunOS, BSD i alguna altra (per exemple, el mític Minix). Per fer aquesta explicació, per exemple, m’he baixat la imatge de FreeBSD 7.1 amb XFCE, una de les distribucions BSD més conegudes (juntament amb OpenBSD). La imatge descarregada ve comprimida amb el format 7z. Des del Nautilus podem descomprimir-la amb el botó de la dreta i fent clic a “Extreu aquí…”.

Extracció del fitxer .7z

Extracció del fitxer .7z

Un cop descomprimida, hem de registrar la imatge en el VirtualBox. Per a fer-ho obrim el VirtualBox des de “Aplicacions>Eines del sistema>VirtualBox” i, en aquest programa, anem a “Fitxer>Gestor de suports digitals”. Fem clic a “Afegeix”, i seleccionem el fitxer amb extensió “.vdi” que hagi resultat de l’extracció anterior.

Registre de la imatge de disc dur virtual

Gestor de suports virtuals

Un cop registrat, tornem a la pantalla principal del VirtualBox. Tenim dues opcions. O bé creem una nova màquina virtual que utilitzi aquesta imatge, o bé utilitzem aquesta imatge en una màquina virtual existent. En aquest cas, explicaré com reutilitzar una màquina virtual. Escollim la màquina virtual que ens interessi, i fem clic al botó “Paràmetres”. Anem a la secció “Discos durs” i com a “IDE primari mestre” escollim la imatge que acabem de registrar.

Selecció de la imatge

Selecció de la imatge

Acceptem els canvis, i iniciem la màquina virtual. Aquesta s’engegarà amb el sistema operatiu que hàgim escollit. Si ens demana usuari i paraula de pas, la podem obtenir de la mateixa pàgina on hem obtingut la imatge.

FreeBSD en màquina virtual

FreeBSD en màquina virtual

Com veieu, es tracta d’una forma senzilla de poder provar una distribució en una màquina virtual, sense haver de passar pel procés d’instal·lació.

Un cop explicat com utilitzar dispositius USB a les màquines virtuals, ja donava per finalitzada aquesta sèrie de tutorials sobre com utilitzar VirtualBox, però fa poc que he llegit un article on es parla d’una opció molt interessant en les nostres màquines virtuals. A l’article li donen una utilitat molt concreta, però jo ampliaré una mica les aplicacions que se li poden donar. Per començar, us explicaré què farem amb això, i després com ho aplicarem.

Bàsicament, el que farem és crear-nos un disc virtual per al VirtualBox, però que realment només sigui com un enllaç a les particions REALS del nostre equip. És a dir, els que pot veure la nostra màquina principal. Una dada important a tenir en compte (després en veurem el motiu) és que hi podrem afegir tant els discos (que seran dispositius del tipus /dev/sda, /dev/sdb, /dev/hda, etc.) com les particions concretes (/dev/sda1,/dev/hda2, /dev/sdb1, etc.).

El primer que hem de fer, és donar permisos al nostre usuari per a crear aquest enllaç. Hi ha dues maneres senzilles de fer-ho (bé, a l’article que us enllaço n’hi ha diferents a les que jo us proposo, però crec que el millor és alguna d’aquestes dues):

  • Podem donar permisos totals (per a tots els usuaris) al dispositiu. No ho aconsello, però si algú ho vol fer, cal executar el següent:

sudo chmod 777 /dev/xxxx

En aquest cas, “/dev/xxxx” serà el disc o la partició que vulguem veure des del VirtualBox.

  • Podem afegir el nostre usuari al grup “disk” (que és el grup propietari dels dispositius). Ho podem fer des d’un terminal, executant la comanda següent:

sudo adduser El_Nostre_Usuari disk

Amb aquesta segona opció no obrim els permisos al dispositiu del disc a tots els usuaris però, com a contrapartida, donem permisos al nostre usuari a TOTS els discos i particions.

Un cop executada alguna d’aquestes dues comandes, ja tenim permisos per a crear l’enllaç de VirtualBox al nostre disc o partició escollits. Per a crear aquest enllaç, hem d’executar la comanda següent:

VBoxManage internalcommands createrawvmdk -filename $HOME/.VirtualBox/Nom_Fitxer.vmdk -rawdisk /dev/xxxx -relative -register

En aquesta comanda, només hem d’escollir el nom del fitxer que volem crear, i el nom del dispositiu (el /dev/xxxx). Amb l’enllaç creat, podem fer dues coses:

Utilitzar l’enllaç en una màquina virtual existent

Amb això podrem veure des de dins la màquina virtual la informació que hi ha en els nostres discos reals. Per a fer-ho, obrim el VirtualBox (“Aplicacions>Eines del Sistema>Sun xVM VirtualBox”), seleccionem la màquina virtual que ens interessa, i premem el botó de “Paràmetres”. Anem a la secció de “Discos durs”, i n’afegim un de nou. Escollirem el fitxer que acabem de crear (que es dirà Nom_Fitxer.vmdk).

Si hem fet l’enllaç d’una partició, des de la nostra màquina virtual es veurà aquesta partició. Si hem fet l’enllaç d’un disc, des de la màquina virtual veurem totes les particions del disc.

Aquest mètode és una alternativa al que vam explicar el seu dia per a compartir dades entre la nostra màquina principal i la virtual. La diferència és que amb el mètode nou les veurem com a particions normals de la màquina virtual, i amb el que ja sabíem fins ara les veiem com si compartíssim un recurs de xarxa.

Utilitzar l’enllaç per a tenir una màquina virtual que executi un sistema real

Potser cal explicar una mica què vol dir això. Aquesta opció té sentit si en el nostre ordinador “real” hi tenim instal·lats dos sistemes operatius en dues particions diferents, que escollim per mitjà del Grub quan arranquem l’ordinador. És molt típic, per exemple, tenir un ordinador amb una partició amb Ubuntu i una altra amb Windows. Doncs bé, ara el que farem és, un cop hem entrat en Ubuntu, poder executar en una màquina virtual el Windows que tenim instal·lat a la partició real. Si voleu utilitzar aquesta opció, llegiu l’anotació fins al final, perquè té el seu perill.

En aquest cas, hem de tenir en compte que l’enllaç que hem creat per mitjà de la comanda VBoxManage ha de ser a un disc que tingui el Grub instal·lat. És a dir, en principi no ens funcionarà a partir d’un enllaç a una partició (per exemple, /dev/sda1), perquè en no tenir-hi Grub, no sabrà com arrancar. Funcionarà si l’enllaç és al disc sencer (per exemple, /dev/sda), perquè el Grub s’instal·la per defecte al Master Boot Record (MBR) del disc.

Un cop tenim l’enllaç al disc creat, hem de crear una nova màquina virtual tal i com ja vam explicar. L’única diferència és que, en el punt on ens demana el disc dur que volem assignar-li, en comptes de dir-li que en volem crear un de nou, li hem de dir que en volem utilitzar un disc existent. A la llista desplegable hi haurà el Nom_Fitxer.vmdk que hem creat per mitjà de la comanda VBoxManage. Si no hi trobem el disc, haurem de buscar-lo per l’arbre de directoris (recordem que l’hem desat a $HOME/.VirtualBox/Nom_Fitxer.vmdk).

Quan hàgim acabat de crear la màquina virtual, no caldrà instal·lar-hi cap sistema operatiu, només cal arrancar la màquina virtual. 🙂

ULL: Si utilitzem aquesta segona opció, cal anar amb compte amb un detall. Com que a la màquina virtual li hem assignat el disc sencer, utilitzarà el Grub de la nostra màquina principal, i no només tindrà assignades les particions del sistema que volem arrancar, sinó TOTES les particions del disc. Això vol dir que, si tenim el Grub configurat perquè ens entri de forma predeterminada en el sistema real que estem treballant, també ens l’intentarà arrancar com a màquina virtual. No sé les implicacions que pot tenir això, però no crec que sigui massa bo tenir dos sistemes (un real i un altre virtual) escrivint alhora sobre els mateixos fitxers, sobre la mateixa partició de Swap (si arriben a utilitzar-la), etc. Es podria arribar a produir un bucle a l’espai-temps que podria arribar a destruir tot l’univers!!! Bé, això últim és altament improbable (ho sento, m’ha sortit la vena Doc Brown a Regreso al Futuro 🙂 ), però vigileu que a la màquina virtual no arranqueu el mateix sistema que a la màquina “real”.

Un cop ja hem instal·lat Ubuntu i hem après a moure’ns en aquest entorn i a configurar la xarxa, segurament ens farem les preguntes següents: “I com hi instal·lo programes? A quina web me’ls puc baixar o en quina botiga hi compro els CD d’instal·lació?”. En Ubuntu (i a qualsevol entorn GNU/Linux en general) ens hem d’oblidar de com es feia això en el món Windows. Realment, un cop configurat, és molt més senzill. La instal·lació/desinstal·lació de programes la farem de forma completament centralitzada a través del programa Synaptic. Des de Synaptic, nosaltres indiquem quins paquets (programes) volem instal·lar, i el sistema s’encarrega de mirar si necessita llibreries extres, baixar el programa, instal·lar-ho tot i deixar l’enllaç corresponent al menú d’aplicacions. Tot això només fent clic a instal·lar el programa. A més, el sistema s’encarrega diàriament d’avisar-nos si hi ha alguna actualització de qualsevol programa que tinguem instal·lat, i fer dita actualització.

I com fa tot això, el Synaptic? Doncs es basa en la informació recollida en una sèrie de repositoris. Per exemple, als repositoris que venen directament amb Ubuntu hi ha uns 30.000 paquets! O sigui, per tal de poder instal·lar-nos els programes que vulguem només hem de tenir ben configurats els repositoris, i utilitzar el Synaptic. A vegades voldrem instal·lar algun programa que no estigui als repositoris d’Ubuntu. Llavors, només caldrà configurar el nou repositori, i des de Synaptic podrem instal·lar el programa (tenint, per tant, actualitzacions automàtiques quan n’hi hagi). Per tenir ben configurats tots els repositoris d’Ubuntu hem de fer el següent:

  • Escollim l’opció del menú “Sistema>Administració>Fonts de Programari”. Com que es tracta d’una gestió d’administració, ens demanarà la paraula de pas del nostre usuari.
  • A la pestanya “Programari Ubuntu” hi marcarem totes les opcions, excepte la que posa “Codi font”, que desmarcarem completament. Aquesta opció serveix per si, apart dels programes volem veure el codi font amb que estan generats, per això la desmarquem. En l’apartat “Baixa de:”, seleccionarem l’opció “Servidor principal”.
  • De moment no entrarem a la pestanya “Programari de tercers”, però aquí serà on podrem afegir repositoris extra. A la pestanya hi podrem importar els arxius de claus per als repositoris que tinguin encriptació.

Un cop tenim ben configurats els repositoris estàndard d’Ubuntu, convé forçar manualment una actualització del sistema, per tal de tenir les últimes versions de tots els paquets. Ho farem de la següent manera:

  • Tenint tancat tant el Synaptic com les Fonts de programari, anem a “Sistema>Administració>Gestor d’Actualitzacions”.
  • Un cop s’obri, premem el botó “Comprova” (ens demanarà la nostra paraula de pas). Aquesta opció farà que el sistema recorri tots els repositoris, es desarà la informació de les últimes versions disponibles dels programes que tenim instal·lats i mirarà si són versions més noves que les que tenim instal·lades.
  • Si troba alguna versió nova dels nostres paquets (sent el primer cop després de la instal·lació segurament en trobarà) ens demanarà si volem instal·lar-los o no. Premem el botó “Instal·la les actualitzacions”. El sistema primer es baixarà les actualitzacions de tots els paquets, i després els instal·larà. Quan acabi, ja tindrem el sistema actualitzat.

Un repositori extra molt interessant per a configurar-se ja de principi és el de Medibuntu. Amb aquest podrem instal·lar-nos diversos códecs gràfics, el Google Earth, el plugin d’Adobe per al Firefox, el Skype, etc. Ja de pas, ens servirà com a exemple per veure com s’afegeix un repositori. Hem de seguir les següents instruccions:

  • Obrim el programa de configuració de les fonts de programari a través de l’opció de menú indicat abans (“Sistema>Administració>Fonts de Programari”). Anem a la pestanya “Programari de tercers”.
  • Fem clic al botó “Afegeix…”. Ens obrirà una finestra, i al camp “Línia APT:” hi hem d’escriure el següent:

deb http://packages.medibuntu.org/ jaunty free non-free

  • Tanquem les fonts de programari. Ens demana si volem actualitzar els repositoris, i diem que sí. De moment, ens donarà un error, perquè els repositoris de Medibuntu estan encriptats, i necessitem la clau.
  • Obrim el gestor Synaptic (“Sistema>Administracio>Gestor de Paquets Synaptic”) i instal·lem el paquet “medibuntu-keyring”, que conté aquestes claus. Ja podem tornar a actualitzar les fonts de programari per poder utilitzar tots els paquets de Medibuntu (és el botó “Refresca” del mateix Synaptic.
  • Acceptem les modificacions. Ja tenim ben configurats el repositori de Medibuntu.

Un cop configurat aquest repositori, una bona idea és instal·lar els códecs multimèdia que ens proporciona. Per a fer-ho, obrim el Synaptic, instal·lem el paquet “non-free-codecs”. Veureu com directament us instal·la molts altres paquets.

Podeu veure altres exemples sobre com es configuren alguns altres repositoris en aquests enllaços: Wammu, VirtualBox, Shutter i Getdeb. Només cal tenir en compte que molts cops en la línia on afegim el repositori a les fonts de programari hi ha l’identificador de la versió d’Ubuntu. En alguns dels enllaços que us he adjuntat, on hi posa “hardy” (referent a Ubuntu 8.04) o “intrepid” (referent a Ubuntu 8.10), ho heu de canviar per “jaunty” (referent a Ubuntu 9.04).

Quan ja tenim ben configurats els repositoris estàndard de Ubuntu, també podem configurar correctament l’idioma. Per a fer-ho, obrim el menú “Sistema>Administració>Suport d’idioma”. A l’apartat “Idiomes suportats” hem de marcar els idiomes que volem que s’instal·lin, i a l’apartat “Idioma per defecte” escollirem l’idioma que realment volem visualitzar. Acceptem, reiniciem l’ordinador, i ja tindrem tots els menús en el nostre idioma.

Amb això tindrem suport complet per als idiomes que marquem com a “suportats”. Entre d’altres coses, ens instal·larà el corrector ortogràfic per a cadascuna d’aquestes llengües. Però també instal·la molt més. Si d’una llengua no volem el suport “complet”, sinó només el corrector ortogràfic, és millor anar al Synaptic i instal·lar el paquet “language-support-writing-xx“, substituïnt “xx” pel codi de la llengua. Per exemple, per al francès seria el “language-support-writing-fr“, i per a l’alemany seria el “language-support-writing-de“.

Acabaré aquesta anotació amb una última consideració. Instal·lar programes a través del Synaptic és molt senzill, però a vegades és complicat saber quin (o quins) paquet és necessari per a instal·lar un programa. A través dels filtres del propi Synaptic es pot trobar, però hi ha una altra eina que ens pot facilitar molt aquesta tasca. Hi accedim a través del menú “Aplicacions>Afegeix/Elimina…”. El primer cop que hi entrem, hem de configurar-lo (a través del menú desplegable que hi ha a dalt) per tal que ens mostri TOTS els programes. Un cop ben configurat, en aquesta pantalla trobarem els programes (no els paquets) que podem instal·lar. A més, podem filtrar pel tipus de programa (a mà esquerra de la finestra), i veurem una petita descripció de cada programa. Un cop li indiquem que instal·li un programa, s’encarregarà de buscar quins paquets són realment necessaris i els instal·larà. Ull, a través d’aquest menú no hi ha catalogats tots els programes disponibles, però sí gairebé tots, i al principi va molt bé. Quan porteu un cert temps treballant amb Ubuntu veureu com aneu directament al Synaptic (o executeu les ordres de consola corresponent).

En la següent anotació d’aquesta sèrie, que serà la última, veurem com podem solucionar un petit “inconvenient” que ja he comentat sobre l’entorn Gnome (com a mínim, tal i com ve instal·lat per defecte): l’aparença. 🙂

Un cop ja tenim totes les millores que ens proporcionen les Guest Additions, anem a configurar VirtualBox per tal de poder-hi utilitzar dispositius USB. Totes el que indicaré en aquest apunt s’ha de fer a la màquina principal (no a la virtual).

El primer que cal és que tots els usuaris que vulguem que puguin utilitzar el VirtualBox estiguin en el grup “vboxusers”. Segurament el nostre usuari principal ja hi és, però es pot comprovar fàcilment des del menú “Sistema > Administració > Usuaris i grups”. Si no hi és, l’afegim des d’aquest mateix menú, o per mitjà de la comanda següent:

sudo usermod -G vboxusers -a usuari

Un cop tenim l’usuari en el grup vboxusers, cal modificar alguns paràmetres del sistema per tal que Ubuntu (i les seves distribucions derivades) puguin utilitzar l’USB en VirtualBox. Les altres distribucions (fins i tot Debian, en la que es basa Ubuntu) en principi no han de fer aquestes comandes que comentaré. Realment, les podeu trobar a un munt de pàgines d’Internet, però a mi no me’n va funcionar cap fins que no vaig seguir l’anotació d’en Faktor.

Primer s’ha d’editar el fitxer “mountdevsubfs.sh”:

sudo gedit /etc/init.d/mountdevsubfs.sh

Darrera de la línia on hi posa “domount devpts…”, cal afegir aquestes:

mkdir -p /dev/bus/usb/.usbfs

domount usbfs "" /dev/bus/usb/.usbfs usbfs -obusmode=0700,devmode=0600,listmode=0644

ln -s .usbfs/devices /dev/bus/usb/devices

mount --rbind /dev/bus/usb /proc/bus/usb

Ara, editem el fitxer “40-permissions.rules”:

sudo gedit /etc/udev/rules.d/40-permissions.rules

I substituim el que hi ha entre les línies ‘LABEL=”usb_serial_start”‘ i ‘LABEL=”usb_serial_end”‘ per aquestes:

ATTRS{idVendor}=="0403", ATTRS{idProduct}=="6001",

GROUP="vboxusers",MODE="0660", GROUP="dialout"

Ara, necessitem saber l’identificador del grup “vobxusers”. Executeu:

grep vboxusers /etc/group

L’identificador és el número que hi ha entre els dos “:”. Per últim, editem el fitxer “fstab”:

sudo gedit /etc/fstab

I hi afegim aquesta línia:

usbfs /proc/bus/usb   usbfs  devgid=125,devmode=666 0 0

Aquí, cal substituir el “125” per l’identificador de “vboxusers” que hem trobat abans.

A partir d’aquí, el que indico ja s’ha de fer en totes les distribucions. Hem de fer que la màquina virtual reconegui un dispositiu USB concret. Per a fer-ho, hem de tenir aturada la màquina virtual i connectat el dispositiu USB que volem que reconegui. Obrim els seus Paràmetres i anem a l’apartat “USB”. Fem clic al botó per a afegir dispositius, i afegim el que ens interessi. Ara ja podem arrancar la màquina virtual, i sempre capturarà aquest dispositiu USB.

Sobretot, cal tenir en compte que si un dispositiu està sent utilitzat per una màquina virtual, no el podem utilitzar des de la nostra màquina principal. Si volem retornar el control d’un dispositiu USB a la màquina principal (tenint la màquina virtual encesa), hem d’anar al menú de la finestra de la màquina virtual de VirtualBox “Dispositius > Dispositius USB” i desmarcar el dispositiu concret.

Bé, i aquí acaba aquesta sèrie d’anotacions sobre màquines virtuals sobre VirtualBox, excepte si d’aquí a un temps recordo alguna altra informació que mereixi ser explicada, o si amb algun dubte sorgeix algun tema.  🙂