De fet, no és gaire difícil trobar agrupacions de dones repartides entre les diverses distribucions GNU/Linux: Debian Women, Ubuntu Women, Fedora Women,… Però també podem trobar alguna notícia “curiosa” sobre quantes dones es dediquen al programari lliure, o també trobem grups més generals a tot el programari lliure com a Mujeres en Red.
Per el dia d’avui 24 de març, s’ha proposat la campanya Ada Lovelace Day, la qual pretén que es divulgui (almenys per un dia) la tasca d’un bon nombre de dones en el món de la tecnologia o la ciència. Podeu consultar el llistat de notícies i entrades a blocs i demés espais, que participen en aquesta campanya visitant la web, i visualitzar aquestes publicacions ordenades per lloc de procedència, idioma, o nom de la dona a que van dedicades les entrades.
Al moment de publicar aquesta entrada hem trobat aquests articles escrits en català:
Com ja hem comentat en algun altre apunt, el proper 23 d’abril surt la nova versió d’Ubuntu (9.04 Jaunty Jackalope). Avui mateix, l’equip d’Ubuntu en català ha anunciat avui la Festa de llençament de la Ubuntu 9.04 Jaunty Jackalope. Podeu veure l’anunci en aquest enllaç.
La Festa tindrà lloc els dies 8 i 9 de maig a l’IES Nicolau Copèrnic de Terrassa. A la Festa, apart de la Install Party, hi haurà diverses presentacions i tallers d’Ubuntu i del Programari Lliure en general.
Trobareu més informació i la llista provisional d’activitats (segur que se n’afegiran més) a la wiki de l’esdeveniment.
Fa divuit mesos, el 18 d’octubre de 2008, es va publicar Ubuntu 7.10, amb nom en codi Gutsy Gibbon. Aquesta va ser la primera versió d’Ubuntu que activava els efectes d’escriptori per defecte al mateix temps que es va incloure una de les coses més útils que s’han vist fins ara: la possibilitat d’instal·lar el paquet ubuntu-restricted-extras, que instal·la tot un seguit de còdecs i programes per poder fer servir tots aquells elements que no es poden tractar amb programari lliure.
A partir del 18 d’abril ja no hi haurà suport per a aquesta versió, així que si algú encara la feu servir, podeu anar actualitzant. Tingueu en compte que la propera versió d’Ubuntu, la Jaunty, ha millorat molt el rendiment i és molt més ràpida que la Hardy i la Intrepid. Podeu esperar un mes fins a que es publique i llavors actualitzar.
Seguint la sèrie iniciada fa molt de temps sobre com instal·lar jocs antics en equips moderns sota gnu/linux, aviu m’agradaria presentar-vos tot un clàssic dels jocs de PC. Lords of the Realm II és un joc d’estratègia que ens pot recordar a l’Heroes of Might and Magic en el que fa a la interfase d’usuari però que no s’hi assembla en res a l’hora de ser jugat. Us el presento, a diferència d’aquest, tu vas amb diferents tropes pel mapa. El mapa està compost per diferents territoris que has d’anar-los-hi conquerint als diferents reis que els governent. Cada territori té terres per planatar-hi cereals o criar-hi animals per alimentar la població del teu regnat, i hi pots edificar castells per protegir-te dels exèrcits invasors. Una de les característiques més interessants d’aquest joc és la seva jugabilitat, doncs si bé no destaca pels seus gràfics, ja que estem parlant d’un joc del 1996, si que hi destaca per la seva economia i per la forma en que és duen a terme les batalles. Quan assetgem un castell o ens enfronte’m a exèrcits invasors, automàticament podem entrar en un mòden el que nosaltres governem les unitats que haurem armat previament, i lluitarem cos a cos contra les unitats enemigues. Sens dubte un joc apassionant.
L’únic problema que ens presenta aquest joc és que és un joc privatiu per windows, tot i que en el seu moment tambè hi havia una versió per amiga i una per machintosh. Aquest problema el podem menystenir ja que és tracta d’un joc que ja no és ben i ha caigut el la denominada categoria Abandonware. És una llàstima però que a diferència d’altres jocs com el Quake 3, els seus antics desenvolupadors no n’hagin alliberat el codi per poder mantenir una versió lliure, amb millores i actualitzada. Ells s’ho perden.
Independentment, anem a veure com instal·lar-lo. Primer de tot necessitarem instal·lar el wine
sudo apt-get install wine
Afegeixo una nota per indicar-vos que el wine disposta d’una base de dades on podeu trobar si podreu isntal·lar amb èxit el programa per windows que preteneu instal·lar en el vostre sistema gnu/linux. En el cas del Lords of the Realm II, trobem la seva fitxa a la base de dades, acompanyat d’una qualificació, en aquest cas gold, que vol dir que el programa funciona prou bé, i la descrpició del que li ha funcionat i el què no a l’usuari que l’ha provat.
El més curiòs del tema aquest, és que aquest joc ja resultava impossible d’executar en windows vista i en windows xp, i ara qui el tingui original el podrà seguir disftruant, no amb el sistema per el qual estava pensat de correr aquest joc, sinó amb un de totalment diferent on no treuen noves versions incompatibles amb les anteriors i on podem gaudir de la nostra llibertat.
Independentment, si per una d’aquelles coses de la vida heu perdut el vostre cd original, sempre us en podeu baixar una copia d’aquesta web. Com veieu hi han molts altres jocs que és considrenen “abandonats” per les empreses que els van promocionar.
Un cop descarregat el joc, el descomprimiu. Si no teniu el descompressor del format propietari rar, el podeu instal·lar des del synaptic.
Ara ja només ens caldrà obrir el fitxer anomenat LORDS2.EXE i a viciar-vos!
Si aquesta operació ens fallès, perquè hem de recordar que aquest fitxer l’hem d’obrir amb el wine. Podem anar a una terminal i escriure.
cd (al directori on es trobi el fitxer)
wine LORDS2.EXE
Val la pena afegir que al prinicpi el joc us pot semblar una mica complicat però val la pena, us ho dic jo per experiència! Aquí us deixo un vídeo un parell de vídeos perquè el veigueu de més aprop. Si us hi fixeu en els comentaris la gent és queixa que tenen el cd original però que no el poden fer correr en windows vista. Quina pena ^^
Un cop tenim instal·lat el VirtualBox, ja podem crear la nostra primera màquina virtual. Obrim el programa des de “Aplicacions > Eines del sistema > Sun xVM VirtualBox” i s’obre la pantalla principal del VirtualBox.
Panell principal del VirtualBox
Per donar d’alta una màquina nova, fem clic a “Nova”. Veurem que l’assistent ens facilita molt la feina. Primer s’ha d’indicar quin nom donarem a la màquina i quin tipus de Sistema Operatiu hi executarem. Després ens demana la quantitat de memòria RAM que li volem assignar.
Assignació de memòria a la màquina virtual
Per a saber la quantitat òptima, primer cal tenir en compte els requeriments del Sistema Operatiu que hi vulguem instal·lar, però d’altra banda, també hem de saber que la memòria que assignem a aquesta màquina s’agafarà a costa de la nostra real. Jo, normalment, agafo un terç de la RAM que té la meva màquina física.
Després, ens demana la mida del disc dur (virtual) que li volguem assignar. Això depen de l’ús que li vulguem donar a la màquina virtual. Per a una de proves, entre 8 i 10 Gb n’hi ha d’haver prou. El disc dur pot ser de mida fixa, o que es vagi expandint si té més necessitats. Jo el prefereixo de mida fixa (per no trobar-me amb sorpreses si comença a créixer), però l’altra opció també és vàlida. Li hem d’indicar que és un disc dur nou. En el nostre disc dur físic, el disc dur virtual serà un fitxer d’extensió “.vdi”.
Amb això, ja tindrem creada la nostra màquina virtual. Des de la pantalla principal del VirtualBox podem canviar algun altre paràmetre important fent clic a Paràmetres. Algun d’interessant és donar una mica més de memòria a la targeta gràfica (amb 64 Mb està bé), activar l’acceleració 3D (si voleu) o activar l’àudio (també si voleu).
Ara ja tenim una màquina virtual. Però no hi té res. Falta instal·lar-hi el sistema operatiu. Per a fer-ho, hem de tenir el CD/DVD o un fitxer “.iso” d’instal·lació del Sistema Operatiu en qüestió (qualsevol distribució GNU/Linux, MacOS, Windows, Solaris, etc.). Per a instal·lar-lo, anem als Paràmetres de la màquina virtual, apartat CD/DVD-ROM i marquem “Munta la unitat CD/DVD”. Li hem d’indicar que agafi el CD/DVD o el fitxer “.iso” d’instal·lació, i acceptem. Amb el botó “Inicia” de la pantalla principal de VirtualBox arrancarem la màquina virtual, i veurem com s’inicia la instal·lació del Sistema Operatiu que hàgim escollit.
Un cop feta la instal·lació del Sistema Operatiu a la màquina virtual, ja la tindreu completament operativa. Abans de tornar a arrancar la màquina virtual recordeu-vos d’anar a Paràmetres i desactivar l’arranc des del CD/DVD-ROM o la iso d’instal·lació que hem utilitzat.
Amb aquesta màquina ja podrem fer gairebé tot, o sigui que ja hi podeu començar a treballar. Només ens faltarà acabar d’afinar-la. Per exemple, de moment quan fem clic sobre la màquina virtual, aquesta capturarà el ratolí, i no en podrem sortir a menys que premem el botó Ctrl dret. A la propera anotació explicaré com arreglar aquest problema i altres.
Anticipadament a la data prevista (si és que n’hi havia alguna), Linus Torvalds ha anunciat la publicació del nucli Linux 2.6.29. A més d’haver-ne canviat el logo sembla que amb la finalitat de fer campanya en pro d’una espècie protegida, el canvi més important és l’anomenat kernel-mode-setting (KMS)
Actualment, qualsevol mode gràfic s’inicia amb el servidor X. El KMS trasllada aquests processos des del servidor X directament al nucli de forma que se solucionen molts problemes derivats d’això i, a més, permetran obtindre una millor qualitat de l’inici gràfic o el canvi més ràpid entre usuaris.
Una altra característica que inclou el nucli 2.6.29 és el suport per a Btfrs, la propera generació de sistema de fitxers per a GNU/Linux. La qüestió és que encara continua en desenvolupament i per tant trigarem en veure-ho per defecte a noves distribucions. Mentrestant, disposem d’un EXT4 que s’ha actualitzat.
El nucli 2.6.28, conjuntament amb el sistema de fitxers EXT4 ha estat millorant considerablement el rendiment de les nostres distribucions GNU/Linux, que s’havien vist afectades per una disminució de rendiment des del nucli 2.6.22. Caldrà veure els tests de rendiment d’aquest nou nucli que es publicaran a Phoronix en poques setmanes.
A l’anotació anterior vaig explicar per sobre com funcionen les màquines virtuals, i ja vaig comentar que explicaria com instal·lar-les amb el programa VirtualBox. Abans que res, cal saber que hi ha dues versions de VirtualBox. A la versió OSE (Open Source Edition) tot el codi és obert. A la versió completa, tot i ser també gratuïta, part del codi no és obert, però té certes característiques que no té la versió OSE. La més important és el suport per a dispositius USB, però podeu veure la llista completa aquí (no és molt llarga).
Si no necessiteu utilitzar dispositius USB a la màquina virtual, la versió OSE és perfecta. A més, es troba en els repositoris d’Ubuntu, de manera que la podeu instal·lar directament per mitjà del Synaptic, o des d’un terminal:
sudo apt-get install virtualbox-ose
Si voleu instal·lar la versió completa de VirtualBox (és la que jo tinc), primer heu d’afegir un repositori a Ubuntu. Per a fer-ho, editem el fitxer sources.list:
sudo gedit /etc/apt/sources.list
Al final del fitxer, afegiu la següent línia:
deb http://download.virtualbox.org/virtualbox/debian intrepid non-free
Després, s’ha d’afegir la clau d’encriptació d’aquest repositori:
Synapse és un nou missatger d’Internet que fa servir el protocol jabber (amb el qual es pot fer servir el Gtalk de gmail) que porta un disseny diferent dels altres missatgers d’Internet que ja coneixem com serien el Pidgin, l’aMSN, l’emesene o d’altres.
Tot i que el programa és molt nou i encara no es troba en català, ja té extensions per a Twitter, Flickr, Youtube, etc. Com podreu comprovar, la finestra del programa no fa servir exactament el mateix tema del nostre escriptori, sinó que utilitza unes vores pròpies i es troba programat en Qt. La connexió és ràpida i senzilla, configurar-ho també.
Sembla que només existeixen versions per a GNU/Linux. Des de la pàgina de baixades es poden seguir manuals d’instal·lació per a Ubuntu i prometen que aviat hi haurà paquets per a OpenSUSE i Foresight Linux. La instal·lació a Ubuntu requereix anar a Sistema > Administració > Fonts de programari i anar a la pestanya programari de tercers. Allà caldrà fer clic a “Afegeix” i afegir aquest repositori (canvieu “intrepid” per “jaunty” si ja feu servir la darrera versió en desenvolupament d’ubuntu):
deb http://ppa.launchpad.net/firerabbit/ppa/ubuntu intrepid main
Accepteu, però no tanqueu la finestra. Seguidament, baixeu-vos la clau GPG del repositori (feu clic sobre l’enllaç i deseu el fitxer a l’escriptori). Torneu a la finestra de Fonts de programari i aneu a la pestanya de “Autenticació”. Allà feu clic sobre “Importa un fitxer de clau” i seleccioneu el que heu desat a l’escriptori. Després tanqueu i actualitzeu.
Finalment podreu instal·lar Synapse des de la terminal o des del synaptic, el nom del paquet és synapse. Recordeu que és un client jabber, els comptes de hotmail i el messenger de Microsoft no funcionen aquí. Com diu la viquipèdia: Jabber és un protocol lliure de missatgeria instantània d’especificacions obertes basat en XML. Aquest està gestionat i mantingut per la Jabber Software Foundation i ha estat estandarditzat per l’IETF amb el nom de XMPP.
Aquesta és la primera d’una sèrie d’anotacions on explicaré per a què serveixen i com instal·lar màquines virtuals. Hi ha diversos programes que permeten tenir màquines virtuals (VMware, Qemu i d’altres), però jo mostraré com fer-ho en VirtualBox per la seva facilitat en la creació i configuració de màquines virtuals, i perquè el seu rendiment també em sembla molt bo. A més, en el seu dia me’l va recomanar en Vicent Cubells, persona de gran criteri en tot el referent a Programari Lliure.
Una màquina virtual pot tenir diverses utilitats. A nivell empresarial permeten reduir despeses (perquè en una sola màquina física hi pots tenir diversos equips virtuals), aprofitar millor els recursos (perquè segurament no totes les màquines virtuals tenen consums elevats alhora) i altres avantatges.
A nivell domèstics, la majoria d’usos són més aviat frikis. 🙂 Actualment, jo utilitzo tres màquines virtuals:
Una on hi tinc instal·lada la mateixa versió d’Ubuntu que a la meva màquina real. Em serveix per a fer-hi proves “chungues” sense comprometre el meu sistema real, ni les dades que conté. També per a provar programes que no sé si voldré mantenir després.
Una on hi tinc instal·lada la versió d’Ubuntu que encara no ha sortit (actualment, hi tinc la 9.04 Jaunty Jackalope) per poder veure com va, provar les novetats, etc.
Una última on hi tinc instal·lat Windows per poder-hi fer les poques coses que no puc fer amb Ubuntu (algun programa relacionat amb la meva feina de consultor de la UOC i l’actualització de mapes del TomTom).
Algun cop he utilitzat una màquina virtual per provar diferents distribucions de GNU/Linux.
Lògicament, no tinc alhora totes les màquines virtuals en marxa (cadascuna d’elles té assignada una certa memòria, consumeix CPU, etc.). Normalment, les tinc totes aturades (només treballo amb la meva màquina real) i, quan ho necessito (o vull provar), arrenco la màquina virtual que m’interessa.
Però, com funcionen les màquines virtuals? Un cop tenim instal·lat un programa virtualitzador (com he comentat abans, ho explicaré amb VirtualBox) i hem donat d’alta i instal·lat una màquina virtual, sempre que l’executem veurem la màquina virtual com una finestra dins el nostre escriptori. Simplement, en aquesta vinestra veurem que s’hi està executant un sistema operatiu Windows, un altre Ubuntu, un MacOS, o el sistema operatiu que hi haguem instal·lat. És a dir, com es mostra a la captura de pantalla següent, on es veu el meu escriptori Ubuntu amb una màquina virtual Windows en una finestra:
Escriptori Ubuntu amb finestra VirtualBox amb Windows
La màquina virtual funciona com si fos un ordinador normal i separada de la real, amb accés a Internet, per exemple. La màquina virtual no “sap” que està executant-se dins d’una altra, de manera que en principi no tindrà accés a les dades de la màquina principal (tot i que més tard veurem com compartir dades entre ambdues).
A la propera anotació explicaré com instal·lar el VirtualBox en Ubuntu.
Compiz és bàsicament el gestor que ens permet gaudir d’efectes als nostres escriptoris GNU/Linux. El nombre d’efectes dels que disposem és espectacular i interminable, el problema és que molts dels efectes no tenen cap utilitat real o la tenen molt limitada o per a casos massa concrets.
La gran majoria de distribucions, quan s’activen els efectes d’escriptori, s’activen alguns efectes concrets com l’esvaiment de les finestres en obrir-les o tancar-les, les finestres que se sacsejen o d’altres… pocs són d’utilitat. ¿Quins efectes són realment útils? o, millor dit, ¿quins efectes podríem considerar útils? (és clar que sempre és una qüestió relativa).
A LinuxHaxor s’ho han rumiat una estona i han arribat a la conclusió que hi ha 5 efectes realment útils. Personalment considere que, efectivament, aquests 5 efectes que us mostrem a continuació són els més útils del compiz. Tot i així, he de dir que ja fa temps que no faig servir els efectes del compiz perquè mai m’ha funcionat de forma totalment suau.
El mur de l’escriptori. Si normalment treballeu amb molts espais de treball, aquest efecte us permet fer una ullada ràpida a tots els escriptoris virtuals. A més, permet arrossegar finestres des d’uns escriptoris als altres. A mi m’agrada sobretot el funcionament amb el VirtualBox: a un escriptori tinc la finestra del Windows i a l’altra tinc la de GNU/Linux.
Escalat. Aquest efecte mostra totes les finestres que es troben actualment actives a un escriptori virtual. A l’igual que l’efecte de mur d’escriptori, es pot activar de forma que al passar el punter per una de les vores de la pantalla, s’active l’efecte. Una ullada ràpida a les finestres i només fent clic sobre la que volem, s’activarà.
Agrupació de finestres en pestanyes. Un altre gran efecte és el d’agrupació de diferents aplicacions en una sola finestra de forma que es pot canviar d’una a altra aplicació mitjançant pestanyes. Com que això és complicat d’explicar amb només una captura de l’escriptori, mireu aquest vídeo.
Canviador de finestres. Aquesta característica ja es trobava a Linux i a Windows des de feia molt de temps. Compiz simplement ha afegit una captura de les finestres entre les que volem canviar. Sense cap mena de dubte aquest efecte és un dels més útils i que les usuaris més aprecien.
Previsualització de finestres. Aquesta, personalment, no em fa el paper ara mateix, tot i que sí que puc entendre que a la llarga podria crear dependència: passar el punter per la llista de finestres i que se’ns mostre una miniatura de la finestra està molt bé. Aquesta característica està molt bé implementada al KDE 4.2.
Alguns d’aquests efectes s’activen per defecte, altres hem d’activar-los nosaltres. En general, la millor manera de configurar els efectes és des del gestor de configuració del compiz (paquet compizconfigsettings-manager, depèn de la distribució). Una vegada instal·lat apareixerà a Sistema > Preferències i des d’allà podrem configurar els efectes.
Anticipadament a la data prevista (si és que n’hi havia alguna), Linus Torvalds ha anunciat la publicació del nucli Linux 2.6.29. 
Comentaris recents