AWN (Avant Window Navigator), és un dock que pot mostrar les finestres obertes, llançadors d’aplicacions, applets, etc.
Actualment podeu trobar aquesta aplicació als repositoris, però pels que vulgueu provar la versió 0.4, podeu seguir aquest post.
La nova versió està desde fa temps disponible per testejar en fase “beta”, i aquí explicaré com instal·lar-la en Ubuntu.
Una interessant ordre de terminal és df, que passant alguns paràmetres ens permet conèixer ràpidament l’estat de l’espai a les particions/discos de l’ordinador. L’ordre que s’ha d’escriure és la següent:
df -H
Això mostrarà tots els discos i punts de muntatge, potser massa informació. Si volem filtrar per tipus de sistema de fitxers, es fa servir l’opció –type=tipus, on tipus és el tipus de sistema de fitxers. Per exemple, si volem veure l’estat de les particions amb format ext4:
df -H --type=ext4
Podeu obtindre més informació de l’ordre df amb:
man df
Espai lliure al disc amb df
Com ens comenta en Gil, també existeix una altra ordre interessant que ens permet conèixer l’espai que ocupa un directori concret:
du -sh CARPETA
Hoz (Hacha Open Zource) és un programa que ens permetrà partir i unir arxius d’una manera senzilla. En GNU/Linux ja hi han programes que permeten partir i unir arxius, però la part interessant del programa és la compatibilitat amb d’altres sistemes.
L’altre dia, intentant instal·lar les fonts de Microsoft amb el paquet ttf-mscorefonts-installer, vaig veure que no podia descarregar les fonts i instal·lar-les, ja que em sortia un error, així que he decidit fer aquest post per a la gent que ha provat d’instal·lar-ho i no se n’ha sortit.
La solució que he trobat és, desde la terminal, posar:
(més…)
Avui mateix he llegit aquest petit truc. Ja l’he provat, i m’ha semblat molt interessant. Es tracta de diferents formes per a maximitzar finestres. A l’igual que a l’article, ho he provat amb Gnome (a Ubuntu Karmic), no sé si també funciona amb KDE. La idea és que, si premem el botó de maximització que hi ha a les finestres amb els diferents botons del ratolí, ens farà una maximització/desmaximització en una sola dimensió (horitzontal o vertical).
És a dir, tot depèn del botó del ratolí amb el que fem clic al botó de maximització:
Font: WebUpd8
Tots sabem que, d’una manera o una altra, sempre hi haurà un moment a la vida d’un usuari de GNU/Linux al qual haurà de fer servir el terminal. De fet, som molts els que preferim fer les coses pel terminal perquè és molt més ràpid: instal·lar un programa o mirar la llista de processos que s’estan executant al sistema. A continuació vos explique 10 ordres sense les quals no puc viure.
ls és l’equivalent de la terminal d’MS-DOS que es fa servir per llistar els fitxers i directoris amb dir a Windows. Per descomptat, ls és molt més antic que dir (prové de sistemes UNIX, a l’igual que la gran majoria de les ordres bàsiques de linux). cd es fa servir de forma semblant al que es fa servir a Windows, l’utilitzem per moure’ns entre directoris.
Ordres ls i cd
top és una espècie de monitor del sistema que mostra tots els processos que s’estan executant en temps real, la memòria que consumeixen, la càrrega del sistema, el temps que porta una aplicació executant-se. ps -A mostra també tots els processos que s’estan executant, però no en temps real, simplement mostra una llista de la qual podem obtindre el PID que després podrem utilitzar per matar els processos amb kill.
Ordre top
kill i killall s’utilitzen per a matar processos. Aquestes són per mi unes de les ordres més bàsiques: quan el firefox es bloqueja o quan ho fa qualsevol altra aplicació i no funciona el botó de tancar, primer execute top per saber el PID o el nom del procés en qüestió i llavors el mate. La diferència entre kill i killall és que al primer li hem de passar el PID del procés de forma que només mata una instància del mateix (és a dir, podem tindre diferents finestres del firefox obertes i amb kill podem matar-les d’una en una. En canvi, killall el que fa és matar tots els processos/fils associats a una aplicació, i per fer això cal passar-li el nom del procés en qüestió.
Ordre killall
cat és interessant perquè mostra el contingut d’un fitxer ràpidament. Per exemple, estem a un directori qualsevol on tenim un fitxer que sabem que no conté molta informació i volem veure què hi ha a dins. Doncs en lloc d’obrir-lo amb nano o vi o qualsevol altre editor, amb cat podem veure directament què hi ha a dins i continuar amb el que estàvem fent.
Ordre cat
rm és una altra ordre bàsica que permet eliminar fitxers i directoris ràpidament. Jo normalment el faig servir passan-li dos paràmetres segons el que vulga fer: rm -f si vull eliminar un fitxer i rm -R si vull eliminar un directori. Amb això s’ha d’anar amb compte, ja que si executem rm -rf / podríem eliminar tots els fitxers del sistema i quedar-nos sense res (qui li ho diguen al Gerard).
Ordre rm
wget seguit d’una URL permet baixar fitxers directament des del terminal. En moltes guies que hem fet ací o que es fan a altres webs sempre sol fer-se servir: és millor fer servir wget que indicar que s’ha de baixar aquest o aquest altre fitxer i després continuar. Quan es tracta d’una sèrie d’ordres, si s’ha de baixar alguna cosa, wget és imprescindible.
Ordre wget
Per a gent que sol ajudar als fòrums sabrà que dmesg és una de les eines més útils que es poden trobar. dmesg mostra els darrers esdeveniments que han ocorregut al sistema quant als dispositius plug&play. Per exemple, si connectem un disc usb i seguidament executem l’ordre dmesg, veurem que les darreres línies en faran referència indicant, a més, quina numeració se li ha assignat.
Ordre dmesg
chmod serveix per a canviar els permisos dels fitxers. A nivell bàsic sol fer-ser servir sobretot per permetre a un fitxer l’execució, però realment permet canviar gairebé qualsevol permís. El tema dels permisos pot arribar a ser molt complicat a GNU/Linux i és un dels apartats que més costa d’entendre del sistema. chmod és només un dels personatges relacionats amb aquesta àrea.
Aquestes dues ordres mostren el maquinari pci i usb connectats al sistema. En general, un lspci ens mostrarà els dispositius per defecte que l’ordinador té (és a dir, un llistat del maquinari de l’ordinador). lsusb és útil per conèixer els dispositius connectats als ports usb de l’ordinador.
Ordre lspci
grep no és una ordre en sí mateix, sinó que actua com a filtre quan, a l’hora d’executar una ordre que ens dóna una sèrie de resultats (p.e. dmesg o lspci o cat o qualsevol altre). Normalment s’afegeix després de l’ordre que executem de la forma: ordre | grep xxxx. Per exemple, a la següent captura executem lspci per tal que ens torne només el maquinari relacionat amb “ricoh”:
Ordre grep
Altres articles que us poden interessar:
Atenció! Tots hem fet propaganda alguna vegada del nostre sistema operatiu lliure tot dient que “Ubuntu/Debian/Fedora/etcètera és molt millor que Windows/Mac/El rei d’Espanya, perquè no té virus”, però de vegades l’experiència insisteix en demostrar-nos que ens equivoquem.
I és que a la pàgina web gnome-look.org (una de les pàgines de referència per obtenir complements d’aparença, icones, fons d’escriptori… per a GNOME) s’ha descobert que un usuari havia penjat un paquet .deb corresponent a un aparentment inocu salvapantalles contenia un codi maliciós, aparentment malware, que enviava informació sobre l’ordinador on s’instal·lava i era capaç d’actualitzar-se a ell mateix.
Aquest arxiu defectuós ha estat ràpidament eliminat de la plana web quan un usuari ho va descobrir i ho va fer públic. Aquí podeu veure el fil de discussió als fòrums d’Ubuntu.
Per sort, si us heu baixat aquest arxiu, hi ha una solució fàcil. A la terminal:
sudo rm -f /usr/bin/Auto.bash /usr/bin/run.bash /etc/profile.d/gnome.sh index.php run.bash && sudo dpkg -r app5552
PRECAUCIÓ: EXECUTEU NOMÉS AQUESTA ORDRE SI SOSPITEU QUE PODEU ESTAR AFECTATS PER LA INCIDÈNCIA.
Si teniu algun problema addicional, podeu consultar el fil que he posat més amunt.
Cal que pensem que realment no hi ha cap sistema informàtic totalment invulnerable als atacs. Linux és segur si l’usuari actua de manera segura, gràcies a que hi ha moltíssims experts que desinteressadament fan la tasca de comprovar la seguretat de tot el codi que utilitzen els nostres ordinadors, sempre que l’obtinguem d’una font de confiança.
Per tant, compte a l’hora de donar permisos d’execució a programes baixats d’internet, perquè no totes les coses que instal·lem poden ser segures, i ens podem estar baixant qualsevol marranada. El programari predeterminat, el procedent dels repositoris oficials… és de ben segur completament lliure de codi maliciós, però cal estar sempre a l’aguait!
En fi, un petit ensurt, i per sort una solució senzilla 🙂
Salut!
Font.
A l’anotació anterior vam veure com comprovar i corregir errors en les nostres particions per mitjà del programa fsck. Una limitació que tenia aquest programa és que no pot fer aquestes comprovacions en particions ntfs, molt usades perquè és el tipus de partició predeterminat en els sistemes operatius de Microsoft des de Windows XP (bé, en Windows NT també ho era). Per a poder comprovar errors en particions ntfs, hem d’instal·lar-nos el paquet ntfsprogs. Aquest paquet es troba en els repositoris oficials de la majoria de distribucions, o sigui que el podem instal·lar des del gestor de paquets propi de la nostra distribució (Synaptic si estem utilitzant Ubuntu) o, si ho preferim, des d’un terminal:
sudo apt-get install ntfsprogs
Dins d’aquest paquet, hi ha el programa ntfsfix, que és el que ens servirà per a comprovar errors en particions ntfs. Una dada que cal tenir en compte és que ntfsfix no fa una comprovació tan completa com el fsck en els altres tipus de particions (per exemple, no fa una comprovació de sectors defectuosos), però sí una comprovació bàsica que pot arreglar els problemes més habituals amb aquest tipus de particions. Jo mateix m’he trobat amb problemes amb particions ntfs que no podia muntar, que he pogut arreglar ràpidament amb ntfsfix. Un cop instal·lat el paquet, l’execució de ntfsfix és molt senzilla. Només cal executar en un terminal l’ordre següent:
sudo ntfsfix /dev/sdxx
En aquesta comanda, cal substituir “sdxx” pel nom de la nostra partició.
A més, en el meu cas he integrat l’execució del programa ntfsfix en el fsck. Així, quan vull comprovar una partició, només hi he de passar el fsck, sense haver de tenir en compte si és una partició ntfs o no. Per a poder integrar ntfsfix en el fsck, hem de tenir en compte el que comentava en l’anterior anotació. Com explicàvem, quan fsck troba que una partició és ntfs, intenta executar el programa fsck.ntfs, que no existeix. Doncs la solució per integrar ntfsfix en fsck és molt senzilla: crear un “programa” fsck.ntfs que, realment, sigui un enllaç al ntfsfix. Així, quan executem fsck sobre una partició ntfs, el fsck cridarà al ntfsfix. Això ho podem fer des d’un terminal, per mitjà de la comanda següent:
sudo ln -s /usr/bin/ntfsfix /sbin/fsck.ntfs
Un cop hàgim executat aquesta comanda, ja podrem fer una comprovació de partició (fins i tot si és ntfs) per mitjà de la comanda:
sudo fsck /dev/sdxx
Us heu trobat amb aquest molest problema? Jo sí, i cada vegada que inicio algun d’aquests clients, em canvia el nick que tinc posat sempre per la meva adreça de correu electrònic… i és força molest! Per sort hi he trobat una petita solució provisional.
No sé ben bé perquè passa, però googlejant una mica he trobat que sembla ser que el protocol MSN (que com ja sabeu, és privatiu i de codi tancat) ha canviat alguna cosa i ara el servidor des del qual el nostre client de missatgeria instantània es baixa la informació del nickname, ha canviat… i quin és aquest servidor? Doncs només ho sap el client privatiu de Microsoft, el LiveMSN, i els nostres clients oberts no troben la informació i per posar alguna cosa, posen el correu.
Per sort, si utilitzeu un correu de Hotmail, es pot corregir amb una petita trampa. Aneu a qualsevol pàgina de Microsoft (per exemple a mail.live.com) i llavors aneu a Perfil -> Detalls -> Nom, i us editeu el nom, canviant-lo pel nickname que volgueu.
A partir d’ara, cada vegada que inicieu el vostre client de missatgeria instantània, us recordarà el nick correcte, però heu de tenir en compte que cada vegada que envieu un correu, el nickname us apareixerà com el vostre nom propi. És una mica molest, però si funciona…
Una altra alternativa és utilitzar un protocol de missatgeria obert, com Jabber, en el que sí podem saber amb què treballem i com i quina informació hi circula… però clar, jo cada vegada que suggereixo als meus amics que deixin el MSN, em quedo sense amics, per tant, at your own risk… 😉
Salut i alliberament!
Les nostres particions, a causa de l’ús, poden arribar a tenir algun tipus d’error, tant a nivell físic (que algun sector quedi inservible) com a nivell lògic (que, per culpa d’una caiguda, hagi quedat mal definit algun inode o descriptor de fitxer, errors en el sector d’inici, etc.). Per a comprovar tots aquests tipus d’errors, la nostra eina és fsck. Quan executem fsck sobre una partició, aquest hi fa una comprovació tant a nivell físic com a nivell lògic. Si hi troba algun tipus d’errada, intenta arreglar-la. Per exemple, pot intentar recuperar dades de sectors defectuosos, marcar aquests sectors com a erronis per tal que no s’hi pugui tornar a escriure més dades, etc.
El programa fsck ja ve instal·lat en la majoria de distribucions, i la seva execució és molt senzilla. Només cal obrir un terminal i executar la comanda següent:
sudo fsck /dev/sdxx
En aquesta comanda, cal substituir “sdxx” pel nostre nom de partició. fsck farà totes les comprovacions i correccions pertinents en la nostra partició. Per a poder executar el fsck sobre una partició, aquesta no pot estar muntada en el nostre sistema. Abans l’hem de desmuntar. Si aquesta partició és un medi extern (disc dur extern, USB, targeta, etc.), no hi tindrem cap problema. Si és una de les nostres particions principals (les que estan muntades a “/”, “/home”, etc.) només podrem fer la comprovació si entrem al sistema amb un LiveCD. De tota manera, en aquest tipus de particions ja es fa una comprovació automàtica més o menys cada 30 vegades que s’inicia l’ordinador, o sigui que segurament no caldrà que les comprovem manualment.
Però hi ha molts tipus de sistemes de fitxers, i un programa que els pugui revisar i arreglar tots hauria de ser força gran. Realment, el fsck fa totes aquests comprovacions? La veritat és que no ho fa directament. fsck és un programa molt petit, que bàsicament el que fa és identificar quin és el tipus del sistema de fitxers que volem comprovar. Si, per exemple, el nostre sistema de fitxers és ext4, el fsck executa, sense que nosaltres ens n’adonem, un programa que es diu “fsck.ext4” que és el que realment fa les comprovacions i correccions pertinents. Hi ha programes “fsck.xxxx” per a molts tipus de fitxers: msdos (fat16 i fat32), vfat, ext2, ext3, ext4, etc.). Però no hi ha cap programa per a comprovar ntfs, per exemple.
En la propera anotació veurem com podem comprovar els errors en particions ntfs.
Comentaris recents