Des de fa dos o tres anys vaig llegint per temporades el llibre «Cultura lliure» de Lawrence Lessig, el creador de les llicències Copyleft. Avui he llegit el principi d’un capítol que vos transcric que parla sobre el P2P i la seua «doble naturalesa». La ministra Sinde hauria de llegir no només aquest capítol, sinó tot el llibre de Lessig, abans de fer cap llei relacionada amb el control de la cultura.

El llibre el podeu trobar en català a la pàgina Cultura lliure (juntament amb altres llibres i materials lliures). Que tingueu una bona lectura, vos recomane llegir el llibre complet.

Quimera

[capítol onzè del llibre «Cultura Lliure» de Lawrence Lessig]

En una coneguda història de H. G. Wells, un escalador de nom Nunez rellisca (literalment, per un vessant cobert de gel) i cau en una vall desconeguda i aïllada dels Andes peruans.1 La vall és extraordinàriament bonica, amb “aigua dolça, terres de pastura, un clima moderat i vessants d’una rica terra marró amb mates d’un arbust que donava un fruit excel·lent.” Però els habitants són tots cecs. En Nunez s’ho agafa com una oportunitat. “Al país dels cecs”, es diu, “el borni és el rei”. Així que decideix quedar-se a viure amb els habitants d’aquella contrada per experimentar la vida de rei.

Les coses no li surten com havia planejat. Intenta explicar la idea de vista als habitants. No ho entenen. Els diu que són “cecs”. No tenen la paraula cec. El prenen per curt. És més, a mesura que s’adonen de les coses que no sap fer (sentir el so de l’herba quan algú la trepitja, per exemple), intenten controlar-lo. Ell, a la vegada, es frustra cada cop més. “No ho enteneu”, els crida amb una veu que havia de sonar forta i decidida però que li surt trencada. “Vosaltres sou cecs i jo hi puc veure. Deixeu-me tranquil!”.

Els habitants, però, no el deixen tranquil. Tampoc no veuen (per dir-ho d’alguna manera) les virtuts del seu especial poder. Ni tan sols l’objectiu últim del seu afecte, una jove que a ell li sembla “la cosa més bonica de tota la creació”, entén la bellesa de la vista. La descripció que en Nunez li fa de tot allò que veu “li semblava la més poètica de les fantasies, i ella escoltava la seva descripció dels estels i les muntanyes i de la seva pròpia bellesa dolça i blanca com si fos un plaer culpable.”

“Ella no s’ho creia,” ens conta Wells, i “només ho entenia a mitges, però estava misteriosament encantada.”
Quan Nunez anuncia el seu desig de casar-se amb el seu amor “misteriosament encantat”, el seu pare i el poble s’hi oposen. “Mira, estimada,” li diu el pare, “és un idiota. Té al·lucinacions. No sap fer res ben fet.” I duen en Nunez al metge del poble. Després d’una revisió exhaustiva, el metge dóna la seva opinió. “Té el cervell afectat”, els informa.
“Què l’afecta?” pregunta el pare. “Aquelles estranyes coses anomenades ulls […] estan malaltes […] d’una manera que li afecten el cervell.”

El metge continua: “crec que puc dir amb prou certesa que per curar-lo totalment només hem de fer una petita i senzilla operació, és a dir, extirpar els cossos que originen aquesta afecció [els ulls].”
“Gràcies a déu per la ciència!” li diu el pare al metge. Li comuniquen a en Nunez aquesta condició per poder casar-se amb la seva estimada. (Hauran de llegir l’original per saber què passa al final. Crec en la cultura lliure però no en explicar el final d’una història).

A vegades passa que els embrions de dos bessons es fusionen dins de l’úter de la mare. Aquesta fusió provoca una “quimera”. Una quimera és una sola criatura amb dos sèries d’ADN. L’ADN de la sang, per exemple, pot ser diferent de l’ADN de la pell. Aquesta possibilitat ha estat massa poc utilitzada en guions de misteriosos assassinats. “Però l’ADN demostra amb una certesa del 100% que la sang trobada a l’escena del crim no era seva […]”

Abans que llegís res sobre quimeres, hauria dit que eren impossibles. Una sola persona no pot tenir dos sèries d’ADN. La mateixa idea d’ADN és que és el codi d’un individu. Però, de fet, no només pot ser que dos individus tinguin el mateix ADN, sinó que també és possible que una sola persona tingui dos sèries diferents d’ADN. La nostra idea de “persona” hauria de reflectir aquesta realitat.

Com més m’esforço per entendre la lluita actual pels drets d’autor i la cultura, que a vegades he anomenat injustament, i d’altres no he estat prou injust, “les guerres dels drets d’autor”, més penso que ens trobem davant d’una quimera. Per exemple, en la batalla per la pregunta “què és l’intercanvi d’arxius p2p?” totes dues parts tenen raó i totes dues parts s’equivoquen. Una part diu, “l’intercanvi d’arxius és el mateix que quan dos nens es graven cintes, el que hem estat fent durant els últims trenta anys sense qüestionar-nos-ho.” Això és cert, com a mínim, en part. Quan li dic al meu millor amic que escolti un nou CD que he comprat, però en lloc d’enviar-li el CD, el dirigeixo a un servidor p2p, és, en tots els sentits rellevants, com el que qualsevol executiu d’una gran discogràfica feia quan era petit: compartir música.

Però aquesta descripció també és errònia, en part. Perquè quan el meu servidor p2p es troba en una xarxa p2p a través de la qual tothom pot tenir accés a la meva música, aleshores, és clar, els meus amics hi tenen accés, però amplia el significat d'”amics” fins a un punt que no el reconeixem per dir “els meus deu mil millors amics” hi poden tenir accés. Tant si compartir música amb el meu amic és el que “sempre se’ns ha permès fer” com si no, mai no se’ns ha permès compartir música amb els “nostres deu mil millors amics.”

De la mateixa manera, quan l’altra part diu, “l’intercanvi d’arxius és com entrar a Tower Records i agafar un CD del prestatge i endur-se’l sense pagar”, és cert, en part. Si després que Lyle Lovett (finalment) tregui el seu últim àlbum me’n vaig a Kazaa i me’n descarrego una còpia en lloc de comprar-la, aleshores el que faig és molt semblant a robar-ne una còpia de Tower Records.

Però no és exactament com robar a Tower. Al cap i a la fi, quan prenc un CD de Tower Records, Tower té un CD menys per vendre, i quan prenc un CD de Tower, tinc quelcom de plàstic i una caràtula, i quelcom que puc posar als meus prestatges. (I ara que hi estem posats, també podríem dir que quan robo un CD de Tower Records, la multa màxima que se’m pot imposar és de mil dòlars com a mínim, segons la llei californiana. Segons la RIAA, per contra, si em descarrego un CD de deu cançons em poden reclamar un milió i mig de dòlars per danys i perjudicis).
La idea no és afirmar que no és cap de les dues descripcions. La idea és que són totes dues (la descripció de la RIAA i la descripció de Kazaa). És una quimera. I en lloc de simplement negar l’afirmació de l’altra part, hem de començar a pensar com hauríem de respondre a aquesta quimera. Quines normes l’haurien de regular?