Fa temps que existeix aquest “relat” que simula el que passaria si GNU/Linux fos el dominant que ve preinstal·lat als ordinadors i Windows fos una opció a instal·lar. Però avui ha tornat a passar pel meu navegador i el poso aquí en català.
És llarguet però val la pena de llegir, no estava massa ben escrit en castellà i el traductor automàtic ha fet el que ha pogut, he corregit algunes coses però segurament he passat alguna cosa per alt.
ELS MEUS PRIMERS PASSOS AMB WINDOWS XP
L’altre dia vaig sentir a parlar d’un nou sistema operatiu anomenat Microsoft Windows i el volia provar perquè diuen que és fàcil d’usar i que és intuïtiu. Malauradament l’autor no ofereix cap LiveCD per a provar-ho tot abans d’instal·lar. En comptes de descarregar-lo d’Internet, com sempre faig, vaig haver d’anar a la botiga d’informàtica i comprar-ne un pel preu de 150 €. També hi ha l’anomenada “Professional Edition” però costaria fins i tot més. El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa va ser obrir la caixa, posar el cd que portava en el meu lector de DVD i encendre el PC. La pantalla d’instal·lació consistia en un simple fons blau i un menú fàcil d’usar. Primer vaig voler fer una copia de seguretat de les meves dades, així que vaig intentar obrir la consola virtual però el normal de CTRL+ALT+F1 no va funcionar (Què coi?). Vaig haver de reiniciar, fer la còpia des del Linux que ja tenia instal·lat i tornar a la instal·lació del nou sistema. El menú donava l’opció “Instalar Windows XP” i la selecció.
Llavors hi havia una entrada estranya que deia “Acord d’Usuari Final” i vaig haver d’acceptar per continuar. No havia sentit mai res com això a Linux així que vaig llegir la major part del llarg text. No m’està permès distribuir aquest producte i no faré còpies als meus amics. Era de qualsevol forma l’extrem oposat d’una altra llicència de la qual havia sentit que es diu GNU GPL. Després d’acceptar amb F8 la instal·lació continúa. Windows no va reconèixer que tenia particions ext3 i reiserfs en el meu sistema i em va dir que havia trobat un “sistema de fitxers desconegut”. Sempre havia pensat que eren estàndards però pot ser que estigués equivocat. Hi havia una opció d’esborrar tot el disc dur i instal·lar WinXP i la vaig triar. La propera cosa curiosa va ser que Windows no crea una partició a part per a les meves preuades dades i només crea una gran partició del sistema. “Potser Windows tingui un sistema d’arxius d’alta seguretat que faci backups automàtics en cas de pèrdua de dades” vaig pensar. Com jo tenia un disc relativament gran no vaig poder seleccionar FAT32 i vaig haver d’optar per NTFS. Tardar una estona formatar el disc.
Malauradament no vaig poder seleccionar paquets d’una llista como sempre faig a Linux, Windows ho va seleccionar tot ell sol. Els únics ajustaments que vaig poder fer va ser introduir la data del sistema correcta, el meu usuari i quelcom anomenat clau de registre. Aquest era un número de 25 dígits que vaig haver d’introduir manualment abans que la instal·lació continués. Després d’un altre reinici Windows estava finalment llest i funcionant, o gairebé. Windows es volia activar primer. Durant aquest procés Microsoft intenta accedir a un web i verificar les dades de registre. ¡Ni de conya! El cancel·lo i Windows em va dir que tenia un període de prova de 30 dies després del qual hauria de registrar. Quina merda!
La nova interfície d’usuari va aparèixer i vaig començar a oblidar totes les dificultats inicials. Era una mica estrany que no hi hagués una pantalla per poder iniciar sessió amb l’usuari per defecte per al treball diari. De moment estava en mode administrador i tenia accés root. Això em va fer sentir incòmode perquè la meva germana petita tindria els mateixos privilegis en aquest sistema. Tampoc hi havia opció per ajustar els permisos dels arxius (quelcom com chmod) manualment i això podria ser un altre risc per a una estació de treball. Vaig cercar el material de la documentació del sistema per començar a ajustar el meu nou sistema com volia però no vaig poder trobar res usable (F1 realment no ajuda). De sobte, un horrible pop-up groc va aparèixer a la cantonada dreta al fons de la pantalla. Deia alguna cosa com “Nou dispositiu trobat”. Una finestra al mig de la pantalla em va dir que havia d’inserir el CD del controlador del dispositiu i prémer a “Continuar”. Al principi no sabia el que era però de sobte em vaig adonar que un controlador dispositiu era una cosa com un mòdul. Recordo que venia un CD amb el meu impressora i ho vaig trobar en una caixa del terrat. Clico a “Continuar”. El meu nou sistema em va advertir que el controlador del dispositiu no havia passat el test de compatibilitat de maquinari i que hauria de provar un altre controlador. Estava una mica espantat de donar-li a “Continuar” però finalment em vaig decidir a fer-ho i tot va anar perfectament. Estava una mica irritat perquè l’estúpid missatge em va cabrejar però no tenia temps per queixar-me. Després d’això vaig instal·lar tot el maquinari i ja estava preparat per navegar.
No hi havia tallafocs ni anti-virus instal·lat i em vaig sentir una mica insegur quan vaig entrar per primera vegada a la web. Vaig estar navegant durant dos minuts més o menys abans que rebés un missatge de “Al Dick” que m’oferia una ració durant sis anys de Viagra. Deixant de banda que no necessito aquest tipus de coses (de veritat!) Era increïblement cabrejant. Vaig trobar un how-to en la xarxa per desactivar aquests missatges. L’Internet Explorer no té filtre de popups i sembla atreure publicitat i després de quinze minuts la meva barra de tasques semblava un camp de batalla de correu brossa. Vaig haver de tancar totes les finestres manualment. El meu antic navegador Firefox portava possibilitat de pestanyes inclosa però sembla ser que IE té les seves pròpies regles i estàndards de navegació. Però això va ser només el principi: Quan vaig voler parlar amb els meus amics vaig descobrir que Windows Messenger no suporta ICQ, AIM, TOM ni Jabber. Forçosament havia de crear un compte de MSN per continuar. Quan vaig voler mirar un DVD nou que havia comprat a França Windows Media Player em va dir que no podia fer servir el meu DVD en el PC a causa de l’anomenat “codi de regió”. Estava una mica confús sobre de tot això i li vaig preguntar a un amic que havia de fer. Em va dir que hi ha transferència de dades des del meu PC amb Windows directament a Microsoft amb l’objectiu de comprovar els meus especificacions de maquinari i fer una revisió d’autenticitat del meu programari. Estava indignat. Estava pagant un munt de diners per tenir un sistema estable i segur que respectés la meva privacitat i no una brossa cotorra amb errors oberta als altres com la porta oberta d’un graner. Vaig voler fer un cop d’ull al codi font per veure si aquestes recriminacions eren correctes però no vaig poder perquè no hi havia codi font inclòs! No vull parlar de l’anomenada “jerarquia de fitxers” de XP on els fitxers de configuració del sistema són accessibles via C: Windows system en comptes de / etc. No vols saber el que és la desfragmentació (no es necessita res així en un ordinador amb Linux), no parlaré del penós terminal anomenat “comandament” ni del per què no hauries mai obrir fitxers adjunts dels correus electrònics amb Outlook Express.
Després que el sistema es penjava quan volia gravar un CD amb el programa de gravació inclòs al mateix temps que feia una anàlisi en un full de càlcul amb la miserable alternativa a OpenOffice de Microsoft anomenada “Office XP” que m’havia costat altres 119 € (Ho vaig aconseguir una mica més barat ja que sóc un estudiant).
Finalment vaig posar-ho una altra vegada a la bonica caixa verda i ho vaig tornar a la botiga. El mateix dia vaig instal·lar Linux altra vegada com a crítica a un sistema operatiu monousuari, mig verd anomenat Windows XP que pot ser que est
igui preparat per a l’escriptori en cinc anys. Fins llavors estic a gust amb la meva llibertat amb BSD, OpenSolaris i Linux.
Recordar que aquest relat parla de XP, amb la seva instal·lació en mode text i el seu IE6 sense pestanyes, tampoc conta amb el SP2 que va dotar al sistema de firewall i altres millores. Ara que em diguin que treu-re un cd de una distribució cada sis mesos és una tonteria, només cal comparar com era el windows xp en els seus inicis i com és ara, si instal·les amb un dels primers discs que va sortir quanta estona has d’estar baixant i instal·lant actualitzacions?
Obtingut de linuxysoflibre.blogspot.com
Deixa un comentari