Editorial 30 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.
A Glasshouse [1] de Charles Stross [2], la humanitat, habitants d’un umwelt situat al segle 27, és radicalment diferent de com és avui en dia. Una xarxa de portals T units per forats de cuc punt a punt permet transmetre dades i matèria (persones incloses) per tot l’univers. Els portals A, per altra banda, permeten desmantellar, analitzar, modificar i tornar a muntar qualsevol informació, objecte o ésser que passe al seu través.
Aquestes dues tecnologies són la base de la civilització futura imaginada per Stross i no només serveixen per viatjar: que es necessita una arma de gran, gran potència?. Cap problema: es col·loca un mini-portal T dins de la fotosfera d’una estrella i es connecta l’altre extrem del forat de cuc a un altre portal T dins del canó del blaster. Quan es prem el gallet, obrint el portal, la fritura està garantida. Els portals A aporten una convenient manera de crear qualsevol tipus de bé i de rejovenir i reordenar el cos. És comú a la República Invisible, on es desenvolupa l’acció, que els habitants adopten formes que a nosaltres ens semblarien completament alienígenes: quatre braços, cossos armats per a l’ús militar, canvis de sexe a l’instant, etc. Això és modificació corporal extrema i no un piercing a una cella.
Malgrat això, com a tota bona ciència ficció, l’escenari és només un pretext per tal que l’autor expresse les seues preocupacions sobre coses que succeeixen al nostre món present. Segons un dels personatges, un científic que desitja desentranyar els misteris de la primera era obscura tecnològica amb una simulació de l’época amb persones reals, “[…] tenim moltes dades en vídeo capturats per aficionats. Feien servir una cosa anomenada càmera de cine que registrava la imatge en un medi fotoquímic. De fet, es pot desxifrar amb una primera ullada. Però al primer terç de l’edat obscura es canviaren a les cintes magnètiques, que es degraden ràpidament, i més tard a formats digitals, que encara fou pitjor perquè, per raons poc òbvies, ho xifraren tot. El mateix va ocórrer amb els seus registres d’àudio i text. Irònicament sabem més sobre la seua cultura a principi de l’era obscura, aproximadament al voltant de l’any 1950, segons el vell estil de comptar els anys, que sobre la del final, per l’any 2040”. Òbviament parla de les tecnologies DRM.
Els formats de fitxer tancats mereixen la seua pròpia menció a la trama:
“Tenim dades limitades sobre molts períodes de la nostra història”. Li diu el protagonista Piccolo-47, un robot a mig camí entre confessor i psicoanalista, “Les edats obscures s’han fet massa freqüents des de l’alba de l’era de les màquines emocionals. A vegades no són intencionades; la pitjor, al començament de l’era emocional, fou causada per un error a l’enteniment de l’economia informacional i la consegüent adopció de formats de representació de dades incompatibles…”.
No deixa de ser una ironia que el registre d’informació en edats anteriors a la nostra anara guiat a la seua preservació i difusió per a generacions futures, mentre que les grans corporacions de l’actualitat treballen per tal d’aconseguir exactament el contrari per raons especulatives.
Es diu que aquella civilització que no coneix la seua història està condemnada a repetir-la. ¿Estaran ací Microsoft, Apple, Adobe o qualsevol de les companyies obstinades en mantindre segrestats els nostres documents quan necessitem recuperar-los dins de vuit-cents anys?. El rècord de longevitat per a una signatura ho sustentava (fa un any aproximadament que no existeix) Kongo Gumi, de Osaka, que arribà a la venerable edat de 1429 anys abans d’haver estat absorbida per Takamatsu Corporation. Permeteu-me dubtar de les empreses dels Gates, Jobs i Ellisons del moment tinguen l’aguant per arribar a si més no una dècima part de l’edat de la constructora dels temples budistes de la família Kongo, tot i la seua potència econòmica actual.
I quan desapareguen, què?. Ni tan sols cal esperar tant. Només cal esperar una actualització de programari o que expire el contracte de suport per a que totes aquelles dades de versions d’aplicacions anteriors siguen irrecuperables.
La conclusió final de la novel·la, al menys quant a allò que es refereix a la “primera edat Obscura”, és que, algun dia, nosaltres, els nostres fills i els fills dels nostres fills, estarem tots morts i enterrats i el motiu darrere l’ocultació de les nostres obres, aquest afan arreplegador egoista, puntual i efímer, s’haurà oblidat.
L’única cosa que quedarà és un enorme forat on hauria d’estar el nostre legat cultural a les generacions futures, un forat conseqüència del tancament del nostre coneixement en formats propietaris, protegits i xifrats que ningú, passades poques generacions, sabrà com recuperar.
_______________________________
