Glamour

Editorial 33 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

Una cop em demanaren el motiu pel qual m’havia endinsat en una tasca tan arriscada com la de publicar una revista com Linux Magazine. Vaig contestar -i només estava mig bromejant- que “volia aportar una mica de glamour al programari lliure”.

És clar que era més que allò. Encara diria més: hi ha qui prova de dotar de glamour coses que no el tenen ni poden arribar a tindre-lo, i això no queda bé. Com aquest matí, per exemple. Estava assegut endinsat al reglamentari embús de les huit(TM), quan em vaig fixar en el camió que anava al meu davant. Els laterals i la part posterior anunciaven el producte que fabricaven i, en un magistral malbaratament de mal gust, l’enorme foto mostrava una xica, amb un provocador vestit de nit i tacons, mirant seductora per sobre de l’esquena mentre acariciava amb luxúria… una calaixera d’aglomerat.

Un tracta d’imaginar en quina situació podria ocórrer dita escenificació i com reaccionaria davant d’ella. A mi només se m’ocorreria dir: Qui és vostè i què fa tocant-me els calaixos?. Perquè l’aspecte del moble era això: un lloc on guardar els mitjons de llana i els calçotets, no la roba interior picant.

Tot i que hi haja coses de les quals això de “sexy” no li pegue (calaixeres d’aglomerat, Windows…), a Linux sí que li pega. El més òbviament atractiu és el treball que es porta realitzant al camp dels entorns gràfics, amb els espectaculars avenços en entorns de meta-escriptoris, com els oferts pels projectes Compiz-Fusion, Metisse o els que oferiran els über-escriptoris tipus KDE4. Aquests efectes, a vegades descrits despectivament com a eyecandy, no és que siguen la nata del pastís, sinó que, a l’hora de popularitzar el sistema, són el pastís en si mateix.

No només això, però. Els projectes com Compiz-Fusion i Metisse ajuden a crear nous cànons d’usabilitat. M’explique: tots els lectors coneixen a aquestes altures com de pràctic és disposar de més d’un escriptori. Personalment, en faig servir dos com a mínim, i no sé què faria sense aquesta funcionalitat. En canvi, a vegades, explicar a algú que no ha experimentat aquesta característica i no entén el concepte d'”espai de treball”, suposa un vertader mal de cap (“Eh!, On han anat a parar les meues aplicacions?”). Posar els escriptoris sobre les cares d’un cub… Això és l’estocada del geni!. Clarifica completament la metàfora d’espais de treball, i la comprensió és el primer pas cap a l’ús. Allò intel·ligible ven.

Hi ha més, però. Fins i tot si anem més enllà de les pantalles boniques, a la línia d’ordres i les seues aplicacions annexes, GNU/Linux continua sent encara increïblement sexy. Vols conèixer qui hi ha a la xarxa i els paquets que s’envien? Tecleja iptraf i veuràs. Necessites controlar remotament una màquina? ssh usuari@unamàquina; el mateix, però permetent l’accés a aplicacions gràfiques? ssh -X usuari@unamàquina; vols canviar totes les instàncies del tabulador per espais a un fitxer de text? sed ‘s/t/ /’ fitxer.txt > noufitxer.txt; el mateix però per a cent, dos-cents o milers de fitxers? for fitxer in *; do sed ‘s/t/ /’ $fitxer > nou$fitxer; done.

Aquells qui porten un temps amb GNU/Linux (o semblant) i no recorden molt bé com eren les altres coses, els diré que dur a terme qualsevol de les accions citades al paràgraf anterior és dolorosament complicat als altres sistemes operatius més populars, però res s’interposa entre allò que l’usuari desitja i el sistema operatiu Linux. Amb Linux tot el món pot ser un furoner. El poder ven.

D’acord, GNU/Linux és superior a tants aspectes que se’ns acaba l’espai per nombrar-los. Però la seua adopció és patèticament lenta. Si és tan bo, on és el problema?. Al màrqueting. La comunitat GNU/Linux sembla que no vulga vendre’s. Sí, ja ho sé: màrqueting s’associa als pesats de torn amb pel engominat que no diuen més que galimaties, però això és com tot: desposseint el concepte de connotacions i prejudicis, simplement és una eina més. A més, moltes vegades els executius de vendes han d’unflar els seus discursos perquè els seus productes són buits i inútils. Però, el programari lliure?… És el millor que li ha passat al consumidor des de les lleis antitrust!.

Per tot això cal transmetre-lo, i les coses entren pels ulls. A l’igual que ho fan Jobs i Ballm… d’acord, ratlla això últim… quedem-nos només amb Jobs. Dic: a l’igual que ho fa Jobs, cal pujar allà i vendre la moto, perquè és una moto que paga la pena que siga venuda. No dic que “no més presentacions amb diapositives omplides de codi i esquemes”, però sí “una de freda i una de calenta”. Propose que, a cada esdeveniment de programari lliure d’ara endavant, per cada presentació tècnica, es faça un mega-espectacle amb efectes de llum, so i color. No pot ser tan difícil: Hem creat el Beryl!.

Fins i tot els sysadmins, aqueixos Morlocks de les sales de màquines, es beneficiaran d’un increment de la popularitat entre els usuaris finals. Un lego, a les matèries de les quals no entén res, pensa que totes les coses són iguals: si el sistema operatiu A és bo a l’escriptori, també ho hauria de ser al servidor. I si un sistema operatiu B és un total desconegut per ell/ella, no entrarà ni dins del llistat d’alternatives, molt més pujarà llocs fins estar la tecnologia triada. Moltes vegades és el lego qui pren les decisions.

A més, l’espectacle predisposa als inversors positivament per a coses no tan divertides (com un llistat de les prestacions d’un servidor). Penseu en això quan veieu mirades perdudes i gent badallant a la vostra propera xarrada.

I el glamour ven.

_______________________________

• Enllaç | Número 33 de la revista LinuxMagazine