Editorials LinuxMagazine

Editorial 40 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

Ocorregué allà pel juny de 2005 o 2006, a un viatge rutinari a Alemanya. Ens van allotjar a un agradable hotel típicament bavarès a un poble a les afores de Munic. Com que sóc una persona que es desperta fàcilment durant la nit i més encara als hotels, em vaig desvetllar a dos quarts de sis de la matinada. S’aproximava el solstici d’estiu, i a aquelles hores el sol entrava per la finestra, així que no tenia trellat tractar de dormir una altra vegada.

Vaig decidir eixir a explorar els voltants. Sense conèixer la zona, vaig decidir que caminaria en línia recta per una vorera durant mitja hora i després tornaria per la de l’altra banda.

Aviat havia arribat a les afores del poble i havia continuat caminant, endinsant-me a la zona de camp.

Mentre caminava vaig adonar-me d’un curiós retaule a l’altra banda de la carretera i ara, de tornada, em vaig aturar per examinar-ho amb deteniment. Sobre un bidó de petroli ple de ciment sec a mode de taula, algú havia deixat tres ganivets de serra barats amb mànec de plàstic. Al costat hi havia una caixa de metall com de galetes daneses amb unes poques monedes a dins. Darrere hi havia un cartell muntat sobre pilons amb fotos de tres tipus de flors diferents i sobreimprès a cada fotografia, un preu: floretes grogues, 3 euros; floretes blanques, 5 euros; floretes color lavanda, 7 euros. Més enllà vaig observar un camp dividit ordenadament en tres parcel·les amb els tres tipus de flors. No hi havia cap tanca, ni reixa ni res que impedira el pas. Tampoc hi havia ningú als voltants a un radi de kilòmetres.

De tornada a l’hotel, els meus companys ja s’havien alçat i vam esmorzar per dirigir-nos a la feina. Quan vam passar pel costat del cartell li vaig preguntar a un d’ells, un nord-americà que portava anys vivint a Alemanya, que què era allò.Em va mirar com si fora estúpid: “Està molt clar. Agafes el ganivet, talles una dotzena de flors i les pagues deixant els diners a la caixa” em va dir.

Li vaig explicar que a Espanya, a la mitja hora el camp s’haguera quedat sense flors i que l’individu que se les emportés, agafaria també la caixa i els ganivets. Una hora després hauria desaparegut el bidó i, abans de la nit, el cartell i els pilons que el sustentaven. “Però…”, va dir quan va poder articular paraula “… aleshores tothom hi perd. L’agricultor perd la seua collita, ha d’enreixar la parcel·la i vendre futures collites a un intermediari per a que les distribuïsca a les botigues que vendran les flors per 5, 6, 10 vegades el preu que costa ací”.

Supose que a l’igual que als nostres caps de llatins no cap això de “dispense’s vostè mateix les flors”, al seu cap no cabia que algú robara la collita.

I no, no crec que els alemanys siguen honrats per natura o que els llatins siguem intrínsecament deshonests. Però tampoc crec que la deshonestedat siga graciosa, folklòrica, ni pintoresca, ni costum “tipical Spanish” que pague la pena conservar. I abans que ningú salte amb això de la típica picaresca hispana… “El Lazarillo de Tormes” és del segle XVI. Supera-ho d’una vegada.

Les xicotetes corrupteles i grans corrupcions són meravelloses quan les coses van bé. Tothom obté alguna cosa (o això es creuen). Però quan la caixa es buida, els ciutadans de les nacions amb menor nombre de pocavergonyes solen eixir millor parades. No crec que això sorprenga ningú a aquestes altures.

Tot l’anterior hi té a veure perquè observe amb preocupació com a la casa del Programari Lliure hispà se’ns està colant la corrupció que és a la resta de la nostra societat. Individus que tracten de guanyar influència sense haver fet (i sense la intenció de fer) cap mèrit a dins de la comunitat; empreses que sol·liciten ajudes i subvencions o que acaparen concursos públics amb l’excusa del codi obert sense tornar res i percebent, a pesar d’això, part dels nostres impostos a canvi de fum; polítics que es pengen medalles del programari lliure per captar vots amb els seus programes “innovadors” i de “desenvolupament” sense entendre res de la filosofia subjacent.

Res de l’anterior casa bé amb les idees subjacents del programari lliure, a on prima la transparència i la meritocràcia, a on es força l’honestedat i es descobreix amb facilitat els impostors. Al món del programari lliure, els errors es revelen quan es troben, treballar per diners no és sinònim d’estafar al del costat, es tracta que els guanys d’un repercutisquen en els guanys de tots. L’alternativa per a nosaltres no és rendible a llarg termini.

A la comunitat del programari lliure hispà, on incloc als individus apassionats, a les tèbies empreses i a les fredes institucions, faríem bé posant ordre a casa. Tenim el potencial de convertir la indústria del codi obert en el principal motor de la nova economia. No permetem que la vella economia faça la traveta.

_______________________________

• Enllaç | Número 40 de la revista LinuxMagazine

Editorial 39 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

Des dels laboratoris d’HP ens arriba la notícia que ha finalitzat la recerca de la Resistència Perduda. Un component electrònic elemental, l’existència del qual es va formular matemàticament feia anys, que s’ha convertit en realitat gràcies als nanotubs.

La memo-resistència és capaç d’emmagatzemar (llegiu “recordar”) el seu darrer estat, independentment de si té o no flux elèctric. Les aplicacions pràctiques de tal component són òbvies per a qualsevol enginyer: la RAM deixarà de ser volàtil i podrem esperar equips, tot tipus d’equips, d’arrencada immediata. Així, s’acabaran les esperes per carregar un nucli, els controladors i les interfícies gràfiques. Altra aplicació afectaria al camp de les xarxes neurals, permetent la implantació de xarxes en maquinari on cada neurona no tindria que ser reprogramada repetidament, ja que conservaria l’estat de la darrera passada. L’invent, per entendre’ns, permet revolucionar la tecnologia dels sistemes experts.

Mentrestant, a Amazon i Google treballen en un nou concepte de suport d’aplicacions en xarxa. El “cloud computering” permet que el desenvolupador puga ignorar potencials problemes d’escalabilitat en serveix en xarxa. Si un programa l’utilitzen de forma concurrent 10 usuaris o 10.000, no importa: els recursos requerits s’escalen linealment. El servei sempre es trobarà disponible i sempre serà àgil, a pesar de la càrrega.

A Suïssa, en preparació de l’enorme volum de dades que s’han de processar amb cada experiment que es realitze a l’LHC (Large Hadron Collider), ja tenen a punt l’anomenada The Grid: una xarxa de 55.000 servidors connectats per una xarxa de fibra òptica d’alta velocitat, unes 10.000 vegades més ràpida que un ADSL convencional, que seria capaç de transmetre 10 pel·lícules en alta definició d’Europa als Estats Units en dos segons. No és que siga la infraestructura d’Internet per al futur, perquè és més que això: és la infraestructura per a totes les comunicacions del futur. Digueu adéu a la TV (digital o no), al telèfon, a l’ADSL… tot això ha mort.

Benvinguts a The Grid.

Per fi una editorial positiva, pensareu. Una editorial a on no es critica a professors d’universitat, ni s’humilia a autors novells, ni critica a la comunitat, ni es dedica al “Microsoft Banshing”. Una editorial que mira cap a endavant, que parla de les meravelles de la tecnologia…

No caurà eixa breva.

Perquè, veiem, mentre tot això succeeix per allà fora, què passa per aquí?. Bé, us explique la gran notícia nacional sobre tecnologia: segons una nota de premsa que ens han enviat a la redacció com a mínim unes dotze vegades “neix el postre d’Internet, la @rroba dóna el pas cap a la taula dels ciutadans.

I no és broma.

“És un element de cohesió social el que una gran efemèride com el diainternet, Dia Mundial de la Societat de la Informació i de les Telecomunicacions, tinga el seu particular postre, “la @arroba del diainternet“, sens dubte, una forma diferent de compartir les noves tecnologies amb els nostres amics, familiars o companys de treball. Aquest esperit festiu és totalment compatible amb l’atenció que es presta en eixa jornada amb els no connectats”. Ah, sí… eixos pobres desgraciats.

Mentre Luis Arroyo, Director de Diainternet i autor de l’anterior informació, s’injecta insulina per contrarestar els efectes tant del “pastís” (mai millor dit) com de les seues paraules, Isabel Martínez-Cubells, Regidora del Districte de Chamberí per l’Ajuntament de Madrid, anuncia que es faran 10.000 @rrobes d’eixes a les festes de San Isidre, a costa, clar és, de les arques municipals.

La pastissera es troba encantada. Segons Carmen Moreno, creadora del dolç: “Ens va semblar una idea extraordinària i acceptàrem el repte encantats. A què té gust Internet?, fou la primera pregunta […]”. Per mi seria l’última pregunta abans d’entrar en estat de coma etílic, i si és a això a on ha arribat la política del desenvolupament institucional de cara al sector TI a l’Estat Espanyol, jo vull migrar ja.

Ben pensat, la ximpleria… no…, la criminal estupidesa aquesta del pastís i la importància que li volen donar, és una bona metàfora de tot allò dolent que passa a l’àrea tecnològica i científica a l’Estat: la @arroba, dolç que engreixa però que no alimenta, és l’aparador, el triomf de la forma sobre el fons, l’excusa per fotos i discursos buits sota el pretext d’assistir al desenvolupament. El repartiment de pastissets congregarà, com sempre, una bona quantitat de carronyers que semblaran no haver menjat en mesos, tan pareguts a les empreses del sector que, gràcies a les nefastes polítiques públiques, s’han convertit en captaires de l’Estat, sempre demanant subvencions a canvi de projectes suposadament “innovadors”, però en realitat vacus, trillats o directament vaporosos, en comptes de, què diria jo, cercar una via de negoci rendible, competitiva i de mercat.

Per tot això, crec que la famosa @rroba de xocolate no és adequada per representar allò que per ací es cou. Permeteu-me suggerir un dolç més apropiat. Un dolç, crec, que simbolitza millor l’estat de l’I+D+I a l’Estat Espanyol. Un dolç que pot estar recobert de xocolate o sucre, que pot estar farcit o buit i que, per la seua forma, simbolitza la nota que atorgaria als dirigents i empresaris d’aquest Estat en matèria de coneixements de tecnologia aplicada, polítiques efectives per al desenvolupament de la indústria… i vergonya.

Permeteu-me suggerir un donut.

_______________________________

• Enllaç | Número 39 de la revista LinuxMagazine

Editorial 30 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

A Glasshouse [1] de Charles Stross [2], la humanitat, habitants d’un umwelt situat al segle 27, és radicalment diferent de com és avui en dia. Una xarxa de portals T units per forats de cuc punt a punt permet transmetre dades i matèria (persones incloses) per tot l’univers. Els portals A, per altra banda, permeten desmantellar, analitzar, modificar i tornar a muntar qualsevol informació, objecte o ésser que passe al seu través.

Aquestes dues tecnologies són la base de la civilització futura imaginada per Stross i no només serveixen per viatjar: que es necessita una arma de gran, gran potència?. Cap problema: es col·loca un mini-portal T dins de la fotosfera d’una estrella i es connecta l’altre extrem del forat de cuc a un altre portal T dins del canó del blaster. Quan es prem el gallet, obrint el portal, la fritura està garantida. Els portals A aporten una convenient manera de crear qualsevol tipus de bé i de rejovenir i reordenar el cos. És comú a la República Invisible, on es desenvolupa l’acció, que els habitants adopten formes que a nosaltres ens semblarien completament alienígenes: quatre braços, cossos armats per a l’ús militar, canvis de sexe a l’instant, etc. Això és modificació corporal extrema i no un piercing a una cella.

Malgrat això, com a tota bona ciència ficció, l’escenari és només un pretext per tal que l’autor expresse les seues preocupacions sobre coses que succeeixen al nostre món present. Segons un dels personatges, un científic que desitja desentranyar els misteris de la primera era obscura tecnològica amb una simulació de l’época amb persones reals, “[…] tenim moltes dades en vídeo capturats per aficionats. Feien servir una cosa anomenada càmera de cine que registrava la imatge en un medi fotoquímic. De fet, es pot desxifrar amb una primera ullada. Però al primer terç de l’edat obscura es canviaren a les cintes magnètiques, que es degraden ràpidament, i més tard a formats digitals, que encara fou pitjor perquè, per raons poc òbvies, ho xifraren tot. El mateix va ocórrer amb els seus registres d’àudio i text. Irònicament sabem més sobre la seua cultura a principi de l’era obscura, aproximadament al voltant de l’any 1950, segons el vell estil de comptar els anys, que sobre la del final, per l’any 2040”. Òbviament parla de les tecnologies DRM.

Els formats de fitxer tancats mereixen la seua pròpia menció a la trama:
“Tenim dades limitades sobre molts períodes de la nostra història”. Li diu el protagonista Piccolo-47, un robot a mig camí entre confessor i psicoanalista, “Les edats obscures s’han fet massa freqüents des de l’alba de l’era de les màquines emocionals. A vegades no són intencionades; la pitjor, al començament de l’era emocional, fou causada per un error a l’enteniment de l’economia informacional i la consegüent adopció de formats de representació de dades incompatibles…”.

No deixa de ser una ironia que el registre d’informació en edats anteriors a la nostra anara guiat a la seua preservació i difusió per a generacions futures, mentre que les grans corporacions de l’actualitat treballen per tal d’aconseguir exactament el contrari per raons especulatives.

Es diu que aquella civilització que no coneix la seua història està condemnada a repetir-la. ¿Estaran ací Microsoft, Apple, Adobe o qualsevol de les companyies obstinades en mantindre segrestats els nostres documents quan necessitem recuperar-los dins de vuit-cents anys?. El rècord de longevitat per a una signatura ho sustentava (fa un any aproximadament que no existeix) Kongo Gumi, de Osaka, que arribà a la venerable edat de 1429 anys abans d’haver estat absorbida per Takamatsu Corporation. Permeteu-me dubtar de les empreses dels Gates, Jobs i Ellisons del moment tinguen l’aguant per arribar a si més no una dècima part de l’edat de la constructora dels temples budistes de la família Kongo, tot i la seua potència econòmica actual.

I quan desapareguen, què?. Ni tan sols cal esperar tant. Només cal esperar una actualització de programari o que expire el contracte de suport per a que totes aquelles dades de versions d’aplicacions anteriors siguen irrecuperables.

La conclusió final de la novel·la, al menys quant a allò que es refereix a la “primera edat Obscura”, és que, algun dia, nosaltres, els nostres fills i els fills dels nostres fills, estarem tots morts i enterrats i el motiu darrere l’ocultació de les nostres obres, aquest afan arreplegador egoista, puntual i efímer, s’haurà oblidat.

L’única cosa que quedarà és un enorme forat on hauria d’estar el nostre legat cultural a les generacions futures, un forat conseqüència del tancament del nostre coneixement en formats propietaris, protegits i xifrats que ningú, passades poques generacions, sabrà com recuperar.
_______________________________

• Enllaç | Número 30 de la revista LinuxMagazine

Editorial 36 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

L’altre dia vaig estar a una reunió a on, entre d’altres, hi havia professors universitaris i algun que altre rector. Era una d’aqueixes reunions a on els uns i els altres es recriminen el poc que fan a favor o en contra d’alguna cosa.

Alguns membres de la comunitat li retreien el poc que feia la universitat per promoure el programari lliure. Mentre que al Món Real TM el programari lliure continua guanyant al terreny corporatiu, institucional i domèstic, la universitat espanyola (amb honroses excepcions) continua obstinada en ensenyar tecnologies propietàries, fins i tot demanant que els treballs s’entreguen en formats propietaris no estandarditzats.

Els professors universitaris es defenien al·legant el poc incentiu que tenen per a desenvolupar als seus departaments, amb els seus alumnes, projectes basats en codi obert… Caldria preguntar-se quins incentius reben per ensenyar i exigir l’ús de programari privatiu i de qui provenen aquests incentius.

Finalment es va acordar que algun tipus de pla d’ajudes o primes seria el més convenient per motivar els professors. Per descomptat vaig dir que aquesta era una idea pèssima i els vaig explicar el perquè.

Primer: incentius? Significa això que hem de pagar-los més per fer una cosa que entra a dins de les seues competències i per la qual cosa ja se’ls està pagant?. Com ja van indicar els membres de la comunitat, si la missió de la universitat és convertir als alumnes en elements útils per a la societat, ensenyar tecnologies lliures entra a dins de les seues competències. S’ha acabat la discussió. Ara bé, si la tasca de la universitat és una altra… llavors significa que no he entès per a què serveix la institució universitària.

A més, basar l’educació dels futurs enginyers informàtics en els incentius que reben de vés a saber qui… significa això que en aquests moments una llicenciatura es podrà convalidar per un títol de Microsoft Certified Engineer?

Segon: Hom és massa tolerant amb la indolència dels suposats professionals a l’àmbit de l’ensenyament. La idea que es premie artificialment inclús abans de realitzar un treball és la d’algú que ha deixat de ser ensenyant, abandonant tota vocació educativa, per a convertir-se en funcionari de pòlissa, trienni i torne vostè demà. Aquest tipus d’individu és una xacra per a la nostra societat. Els nostres fills són qui els encomanem i, per la seua desídia, ens tornen fills desidiosos, ciutadans apàtics, éssers amb la creativitat i les inquietuds matades pel tedi d’uns professors sense iniciativa, sense carisma, ni passió.

I finalment: això s’enfronta amb les idees subjacents del programari lliure. És un clar indicatiu de com de desconnectats estan els seus proponents del mode de funcionar de la comunitat, motor principal del programari lliure. Els incentius a priori són completament contraris a l’esperit del moviment. Al programari lliure, primer s’han de fer els mèrits i després… ja veurem. L’única cosa que fomenta el sistema pre-incentius és una picaresca on es realitzaren projectes totalment absurds i irrellevants una vegada cobrats els euros/crèdits concedits.

Bé, però, si tot i així volen incentius per a projectes i als contribuents no els importa?, doncs propose com a mesura per a la seua concessió, sia en forma de crèdits o finançament, que es desenvolupen treballs i que es pengen al Sourceforge. O, potser millor, en una forja d’aquest estil, però per a projectes d’aquest tipus, als quals pogueren contribuir membres de qualsevol universitat espanyola i estrangera de manera lliure i sense cap obligació, estem o no parlant de programari lliure?. S’amidaria l’activitat a llarg d’un període X, diguem-ne un any, i es bonificaria el professor/departament en funció d’aquesta activitat. Que no es registra cap activitat?, llavors no hi haurà calés.

Això tindria una sèrie de conseqüències curioses. Existeixen molts projectes molts nobles al Sourceforge que mai passen de la fase alfa per manca d’activitat, i caldria preguntar-se per què. Pot ser que la idea no s’haja desenvolupat de forma suficient a la seua concepció, pot ser que no tinga documentació adequada, que no s’haja captat la imaginació popular, que siga irrellevant, que s’haja fet abans i s’estiga tornant a inventar la roda, que manque de la publicitat necessària… o bé que es tracte d’una combinació de tots i cadascun d’aquests motius. Totes les citades són bones raons per les quals la gent no participe a un projecte. La selecció natural és implacable, i si un projecte no té els “gens” apropiats, mereix morir.

Amb els projectes universitaris passaria el mateix: si és irrellevant, està poc desenvolupat, mal documentat o si el promotor no s’ha dignat a baixar de la seua torre de marfil per a vendre’l entre els col·legues i estudiants que hi puguen contribuir, és molt probable que no meresca cap tipus de premi. Obligaria a molts docents a adonar-se de la realitat de com funciona el mercat del programari avui en dia, aportant-los una visió dels mecanismes d’una comunitat vibrant com és la del programari lliure, cosa que els cal seriosament.

Clar, però, això per la meua part siga somniar despert i només indicatiu del meu poc coneixement del mode de funcionar de la universitat espanyola. M’imagine que si ploren molt, aconseguiran allò que volen: el premi sense merèixer-lo… i sense cap horitzó de merèixer-lo.

Una pèssima manera de motivar ningú.

_______________________________

• Enllaç | Número 36 de la revista LinuxMagazine

Editorial 35 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

Molta gent amb els seus imponents currículums i plomes ha parlat aquests dies de l’impost/gravamen/tribut/multa -de tot en té una mica- que suposa l’infame cànon digital. David Bravo i Javier de la Cueva han qüestionat la seua legalitat constitucional i han analitzat l’impacte que tindrà sobre les arques de l’Estat i de les administracions locals [1]; José María Lancho ha senyalat el nociu efecte que té sobre els altres nous creadors (els digitals) [2]; Carlos Castro ha explicat com milers d’euros han acabat en mans de les entitats de gestió, sense que s’ho meresquen, a costa de Linex i GuadaLinex [3]. Molts altres han remarcat com de caduc és el negoci de la indústria cinemato-discogràfica i la injustícia que suposa ignorar la presumpció d’innocència i obligar a pagar a justs per pecadors.

Tot és cert. Tot i que el tema és pesat, permeteu-me que aporte el meu propi punt de vista.

A la meua forma de veure-ho, l’equació és molt senzilla: tenim una indústria, A, en crisi; i una altra, B, a la qual li ha tocat pagar els plats trencats. El problema és que la mesura adoptada per “salvar” a A no solucionarà les seues tribulacions mentre que sí que contribuirà a l’enfonsament de B. Veiem com passa això: amb el cànon es legitima la còpia privada “en massa”. Si ja no ho feia tothom i encara en quedava algun despistat passant per caixa o taquilla per fer-se amb un disc o per veure alguna peli (jo mateix), a partir d’ara, ni de conya. Pot el cànon compensar la massiva pèrdua que suposa el 100% per ingressos de venda?. Pot ser, tot i que ho dubte.

Però, compte! Que la cosa es torna millor encara.

A la comunitat del programari lliure, per exemple, ja és habitual que la major part dels llibres, joguines i altres maquinetes electròniques es compren fora d’Espanya, a botigues en línia asiàtiques o americanes. No hi ha res que impedisca fer el mateix amb bobines de DVDs, discs durs i reproductors de medis. Tal com s’ha mencionat a fòrums i blocs, Portugal es troba allà a prop… i Andorra, Gibraltar i el Marroc. Des de Taiwan, Hong Kong o Wilmington, una comanda per vàries persones fa que les despeses d’enviament siguen poc o res, o al menys molt menys que el cànon, encara que la comanda es demane en mode “exprés”. Ja s’ha convertit en un costum allistar a tots els col·legues i amics de la llista de contactes cada vegada que algú realitzarà una comanda. Aquests contactes al mateix temps tenen els seus propis contactes, cosa que condueix a que les compres per Internet siguen cada vegada més freqüents.

Compres de les quals, les entitats de gestió no veuen ni un euro. Aquesta pràctica no pot fer altra cosa excepte que augmentar. No per qüestions morals, sinó simplement perquè l’impost que volen gravar-nos és molt car, i si es pot evitar pagar-ho, s’evitarà. Son les lleis del mercat. A les entitats sempre els quedarà el consol de posar la mà davant l’administració, per arreplegar les gravacions dels judicis i els plens dels ajuntaments, quant als consumidors, però… doncs adéu amics. I el mercat de l’electrònica de consum de l’Estat espanyol? Puc sentir el tronar de milers de persianes tancant sobre botigues, fàbriques de circuits i ensambladors de dispositius arreu del país degut al negoci perdut?.

Desolador, no?. Però, si al legislador no li importa, per què ens hauria d’importar als consumidors? Si després de tot passen olímpicament d’allò que diem.

Per desgràcia per a ells, hi ha una cosa que ni els legisladors ni els lobbies entenen: Internet i els seus pobladors no són com les masses a les quals se’ls podia manipular com anys enrere. Són una força de la natura, com els huracans i els sismes submarins. Com a col·lectiu tenim una edat intel·lectual de 3 anys, que cerca quasi exclusivament la seua immediata gratificació hedonista. Abolir el cànon per imposar el DRM no funcionarà: els internautes com a comunitat som com un xiquet malcriat, però individualment som massa llestos i trencarem tota restricció que se’ns prove d’interposar al davant. Pregunteu a tots els que ho han provat de fer abans quant de temps els han durat les seues claus criptogràfiques i caixes fortes digitals. Il·legalitzar la còpia privada no funcionarà: és tard per a això, exceptuant si es vol criminalitzar al 100% de la població de l’Estat.

I el cànon tampoc funcionarà. Només portarà a que el mercat dels productes informàtics a l’Estat es ressenta i inclús s’afone, sense que per tot això cap “artista” veja cap benefici.

Mentrestant, Amenábar, Bardem i el ministre, poden retratar-se somrients a les portes del Congrés pensant que han aconseguit alguna cosa amb tot això.

Una altra vegada serà, il·lusos.

_______________________________

• Enllaç | Número 35 de la revista LinuxMagazine

Editorial 34 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

De la mateixa manera que hem d’acceptar que el conte de la flor i l’abella no pot explicar els fets de la vida de forma satisfactòria per als xiquets, la comunitat GNU/Linux ha de deixar d’enganyar-se i enfrontar-se a la realitat amb honestedat i senzillesa; i per allà fora hi ha una realitat que ha d’assolir i amb la qual cal perdre l’obsessió: Windows Vista serà (és) un èxit en vendes.

Fa poc, un conegut meu va comprar un Dell i va exigir que no li cobraren i li retiraren un sistema operatiu que no faria servir. Li rebaixaren cinquanta euros, però quan la màquina va arribar, ho va fer amb Windows Vista. Això compta com una venda per a Microsoft?. Podeu apostar que ho és. L’actuació del meu amic no l’indica a Microsoft que el seu monstruet siga menys popular o menys venut. L’única cosa que indica és que Dell obté marges superiors a 50 euros amb cada ordenador venut. A més, quants compradors creieu que exigiran el mateix?. Si considerem que la gran part dels usuaris encara viuen amb la percepció que el sistema operatiu és a la màquina allò que el Sol és al dia, i que el Windows és de bades, aposte que no arriba a l’1%.

Sí, sí, serà per les preinstal·lacions, serà per la seua penetració en el mercat, serà per la manca de recolzament de terceres empreses en allò relacionat amb els controladors, serà per la ignorància dels usuaris finals… el que siga. Però en lloc de mofar-se del fet que “Vista és un fracàs”, cosa que no ho és, cosa que no pot ser, què tal si mirem per nosaltres mateixos?. Si estiguérem a una cursa, quant de temps hauríem de dedicar a posar traves als contraris i quant de temps a tirar endavant?. Que altres proven de fer-ho amb aquesta pràctica és el seu problema.

A més, el darrer paràgraf hauria de donar-nos la clau per esbrinar quina és la raó per la qual Linux s’està adoptant lentament i Windows continue dominant el mercat: totes les causes citades són perifèriques a Microsoft. Són polítiques adoptades lliurement per empreses i individus que les practiquen. I ja sabem quina és la solució: a les empreses proveïdores que decideixen ignorar als sistemes operatius lliures, pressió; i als individus que suposen coses que no ho són, educació.

És a dir, tots els estudis i campanyes finançades directament o indirecta per Microsoft han tingut molt poc efecte quant a l’adopció de Linux. Simplement és la seua particular manera de negar la realitat. Això no vol dir que hagem de mantindre’ns passius davant de les seues tàctiques. En judo i en altres arts marcials es fa servir la força del contrincant per provocar la seua derrota. A l’àmbit que ens ocupa, cada vegada que el programari lliure és atacat, cal aprofitar la circumstància, no per a injuriar al contrari, sinó per a impulsar la nostra pròpia campanya. Si no, ens arrisquem a caure en un cercle de negació, i els que sistemàticament rebutjen els arguments dels seus contrincants, aviat es demostra que no tenen arguments propis.

D’acord, és indignant això que ha fet l’Ajuntament de Barcelona, el concurs per a proveïdors de programari només de Microsoft de l’administració espanyola, la cessió de les dades dels ciutadans xilens i la suplantació del sistema operatiu Mandriva pel de Windows per als xiquets nigerians. Però novament estem en actuacions perifèriques. Microsoft només es comporta com ho faria qualsevol altra gran corporació. Sabem que provaran d’aixafar la competència caiga qui caiga. Respecte al programari lliure, el canvi s’ha de provar d’operar en aquells que es deixen engalipar pel gegant de Redmond. Novament les armes ací són la pressió i l’educació.

En canvi, no es pot pressionar sense arguments ni educar sense coneixements. Tancar els ulls davant la realitat ens desproveeix d’ambdues coses i ens du a viure a un món on les abelletes i floretes són una explicació acceptable per al sexe, i on el programari lliure triomfa davant dels seus malvats adversaris, contra vent i marea.

El meu suggeriment és el diàleg. Escoltar aquells qui ataquen el programari lliure no és abdicar davant d’ells. Tot el contrari, però. Poden revelar-nos fallades en la seua lògica (o l’absència de la mateixa) i com combatre’ls. I, el que és més important, poden revelar-nos on trobar els errors (tècnics, ideològics i comercials) del programari lliure. Cal recordar a hores d’ara que el reconeixement d’un problema és el primer pas cap a la seua solució?, i què va passar amb allò que ningú ni res és perfecte?. Escoltant trobarem que molts atacs contra el codi obert es basen en premisses falses. Perfecte. Però, i els arguments no ho fan?. Aprofitar-nos d’ells, per millorar, per créixer, per crear alguna cosa superior…

Hi ha Zen en això.

_______________________________

• Enllaç | Número 34 de la revista LinuxMagazine

Editorial 33 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

Una cop em demanaren el motiu pel qual m’havia endinsat en una tasca tan arriscada com la de publicar una revista com Linux Magazine. Vaig contestar -i només estava mig bromejant- que “volia aportar una mica de glamour al programari lliure”.

És clar que era més que allò. Encara diria més: hi ha qui prova de dotar de glamour coses que no el tenen ni poden arribar a tindre-lo, i això no queda bé. Com aquest matí, per exemple. Estava assegut endinsat al reglamentari embús de les huit(TM), quan em vaig fixar en el camió que anava al meu davant. Els laterals i la part posterior anunciaven el producte que fabricaven i, en un magistral malbaratament de mal gust, l’enorme foto mostrava una xica, amb un provocador vestit de nit i tacons, mirant seductora per sobre de l’esquena mentre acariciava amb luxúria… una calaixera d’aglomerat.

Un tracta d’imaginar en quina situació podria ocórrer dita escenificació i com reaccionaria davant d’ella. A mi només se m’ocorreria dir: Qui és vostè i què fa tocant-me els calaixos?. Perquè l’aspecte del moble era això: un lloc on guardar els mitjons de llana i els calçotets, no la roba interior picant.

Tot i que hi haja coses de les quals això de “sexy” no li pegue (calaixeres d’aglomerat, Windows…), a Linux sí que li pega. El més òbviament atractiu és el treball que es porta realitzant al camp dels entorns gràfics, amb els espectaculars avenços en entorns de meta-escriptoris, com els oferts pels projectes Compiz-Fusion, Metisse o els que oferiran els über-escriptoris tipus KDE4. Aquests efectes, a vegades descrits despectivament com a eyecandy, no és que siguen la nata del pastís, sinó que, a l’hora de popularitzar el sistema, són el pastís en si mateix.

No només això, però. Els projectes com Compiz-Fusion i Metisse ajuden a crear nous cànons d’usabilitat. M’explique: tots els lectors coneixen a aquestes altures com de pràctic és disposar de més d’un escriptori. Personalment, en faig servir dos com a mínim, i no sé què faria sense aquesta funcionalitat. En canvi, a vegades, explicar a algú que no ha experimentat aquesta característica i no entén el concepte d'”espai de treball”, suposa un vertader mal de cap (“Eh!, On han anat a parar les meues aplicacions?”). Posar els escriptoris sobre les cares d’un cub… Això és l’estocada del geni!. Clarifica completament la metàfora d’espais de treball, i la comprensió és el primer pas cap a l’ús. Allò intel·ligible ven.

Hi ha més, però. Fins i tot si anem més enllà de les pantalles boniques, a la línia d’ordres i les seues aplicacions annexes, GNU/Linux continua sent encara increïblement sexy. Vols conèixer qui hi ha a la xarxa i els paquets que s’envien? Tecleja iptraf i veuràs. Necessites controlar remotament una màquina? ssh usuari@unamàquina; el mateix, però permetent l’accés a aplicacions gràfiques? ssh -X usuari@unamàquina; vols canviar totes les instàncies del tabulador per espais a un fitxer de text? sed ‘s/t/ /’ fitxer.txt > noufitxer.txt; el mateix però per a cent, dos-cents o milers de fitxers? for fitxer in *; do sed ‘s/t/ /’ $fitxer > nou$fitxer; done.

Aquells qui porten un temps amb GNU/Linux (o semblant) i no recorden molt bé com eren les altres coses, els diré que dur a terme qualsevol de les accions citades al paràgraf anterior és dolorosament complicat als altres sistemes operatius més populars, però res s’interposa entre allò que l’usuari desitja i el sistema operatiu Linux. Amb Linux tot el món pot ser un furoner. El poder ven.

D’acord, GNU/Linux és superior a tants aspectes que se’ns acaba l’espai per nombrar-los. Però la seua adopció és patèticament lenta. Si és tan bo, on és el problema?. Al màrqueting. La comunitat GNU/Linux sembla que no vulga vendre’s. Sí, ja ho sé: màrqueting s’associa als pesats de torn amb pel engominat que no diuen més que galimaties, però això és com tot: desposseint el concepte de connotacions i prejudicis, simplement és una eina més. A més, moltes vegades els executius de vendes han d’unflar els seus discursos perquè els seus productes són buits i inútils. Però, el programari lliure?… És el millor que li ha passat al consumidor des de les lleis antitrust!.

Per tot això cal transmetre-lo, i les coses entren pels ulls. A l’igual que ho fan Jobs i Ballm… d’acord, ratlla això últim… quedem-nos només amb Jobs. Dic: a l’igual que ho fa Jobs, cal pujar allà i vendre la moto, perquè és una moto que paga la pena que siga venuda. No dic que “no més presentacions amb diapositives omplides de codi i esquemes”, però sí “una de freda i una de calenta”. Propose que, a cada esdeveniment de programari lliure d’ara endavant, per cada presentació tècnica, es faça un mega-espectacle amb efectes de llum, so i color. No pot ser tan difícil: Hem creat el Beryl!.

Fins i tot els sysadmins, aqueixos Morlocks de les sales de màquines, es beneficiaran d’un increment de la popularitat entre els usuaris finals. Un lego, a les matèries de les quals no entén res, pensa que totes les coses són iguals: si el sistema operatiu A és bo a l’escriptori, també ho hauria de ser al servidor. I si un sistema operatiu B és un total desconegut per ell/ella, no entrarà ni dins del llistat d’alternatives, molt més pujarà llocs fins estar la tecnologia triada. Moltes vegades és el lego qui pren les decisions.

A més, l’espectacle predisposa als inversors positivament per a coses no tan divertides (com un llistat de les prestacions d’un servidor). Penseu en això quan veieu mirades perdudes i gent badallant a la vostra propera xarrada.

I el glamour ven.

_______________________________

• Enllaç | Número 33 de la revista LinuxMagazine