El teu blog de Linux en català

Editorials LinuxMagazine

Editorial 31 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

L’altre dia vaig anar a veure “Locos por el Surf” (què voleu? inconvenients de l’ofici de ser pare). La trama és un calc de la plantilla “jove – ambiciós – i – inexpert – aprenent – esportiu – troba – gurú – qui li ensenya a ser humà” o, en aquest cas pingüí-antropomòrfic. Aquesta mateixa plantilla ja s’ha fet servir de forma literal centenars de vegades a pel·lícules com Karate Kid, Cars, Los Búfalos Duram o qualsevol altra amb gairebé exactament el mateix fil argumental… només que sense el “gairebé”.

Ja he explicat en més d’una ocasió la història sobre l’escriba egipci que, a l’època daurada dels faraons, es queixava que totes les bones històries ja havien estat escrites, però això de Locos… té delicte. De tan estereotipada, i amb les úniques dades que em van proporcionar unes entrevistes de cinc minuts amb Alexis Valdés i Carmen Machi, li vaig poder esbudellar la història al meu fill quasi escena a escena en el curt trajecte de ma casa al garatge abans d’eixir cap al cine. Aixafaguitarres? Bé, sóc de l’opinió que hi ha coses que és millor que els fills sàpiguen de seguida. Una d’aquestes coses és que a l’actual Hollywood existeix una sorprenent carència d’originalitat i talent.

Només perquè siga fan de Linux, no implica que m’agraden les pel·lícules de pingüins. Locos por el Surf és prou dolenta, La Marcha de los Pingüinos és maniquea, cursi i soporífera… Em vaig quedar literalment adormit d’avorriment al cine (tot i que supose que no va ajudar el fet que la veiera en alemany). Quant a Happy Feet, la premissa argumental em sembla tan agafada pels fils, que preferisc no provar-ho.

Tornant a Locos… però, i a pesar del que s’ha dit, sí contenia algun element interessant, com el pingüí que pel seu físic, forma de caminar, de parlar i gestos, em va recordar molt a Richard M. Stallman, però amb millor caràcter. Ací és on arriba el dubte: Serà intencionada la semblança?. A mi em va sorprendre. Dues gotes d’aigua. I si El Gran Zeta, que és com li deien a l’sphenisciforme en qüestió, representa a Stallaman/GNU, serà el díscol i descarat Cody Maverick, prota de la funció, Linux?. És un pingüí, ve del fred, de la mateixa forma que Linux es va gestar a la Universitat de Helsinki, i reanima a un apàtic Zeta, a l’igual que Linux va aportar el kernel a GNU, insuflant nova vida al moviment del Programari Lliure iniciada per Stallman.

Més encara, l’escena en què Zeta li explica a Cody que ha de fabricar-se la seua pròpia planxa de surf, sembla gairebé un plagi de l’acudit de Linux Airlines [1], on els passatgers es fabriquen els mateixos l’avió per volar a la seua destinació.

Zeta/GNU prova de portar a Cody/Linux pel bon camí del surf reflexiu/programari lliure i social, en lloc de portar-lo per la gelosa i ambigua via del codi obert. Cody, però, decideix aprofitar-se de Zeta, a l’igual que Linux s’aprofita de GNU (o és així com ho veuen molts membres de l’FSF), per a després donar-li l’esquena, injuriar-lo i negar-se a acceptar la part espiritual de la seua filosofia… Pot ser això una metàfora sobre la GPLv3?. Al final Cody entén allò que Zeta tracta d’explicar-li i accepta la seua forma de veure les coses, i això, al mateix temps, es pot interpretar com una acceptació (tot i que amb reserves> de la nova llicència per part de Torvalds.

Més misteriós és encara el personatge del pollastre Joe. És d’una altra espècie, però adora les mateixes coses que els pingüins… representarà els BSDs?. Al pare de Joe el van convertir en un cub de pollastre fregit, una cosa semblant a allò que va fer Apple amb el sistema operatiu lliure Berkeley.

I ja que estem traçant paral·lelismes, no ens aturem ací. I l’antagonista Tank, l’enemic per sempre de Zeta (i després de Cody), gran abusananos, gegant amb els peus de fang, odiat pels més menuts (“Un gran poal de brossa plena de caca pudent”, segons un dels pollets entrevistats), però adorat i temut a parts iguals pels organitzadors i patrocinadors de l’esdeveniment surfista (és a dir, els fabricants de maquinari), seria sense cap mena de dubte, Microsoft. De fet, fa servir tota sort de piruetes inútils per guanyar les competicions (el mercat) i, quan això falla, recorre al joc brut.

Com que és una pel·lícula comercial, el dolent finalment perd. Esperem que, per una vegada, l’ensucrat enfocament de Hollywood es traduïsca a la realitat.

En fi, massa coincidències, massa qüestions, però per més que ho prove, no aconseguisc trobar cap hacker del kernel entre els directors, ni entre els guionistes del film.

I, escolteu, sóc l’únic que s’ha adonat de les semblances entre El Valle Secreto de los Pitufos i la situació de Rússia justament abans de la revolució bolxevique?

Potser haja de prendre un descans i deixar d’anar al cine amb el meu fill…

[1] Si els sistemes operatius foren línies aèries: http://www.daclarke.org/Humour/airlines.html

_______________________________