El teu blog de Linux en català

Drets fonamentals

Aquests dies passats han estat marcats pel moviment a la xarxa a favor de la defensa dels drets fonamentals a la xarxa. L’anomenada “Llei d’economia sostenible” tracta d’introduir (i no ho fa d’amagat) la possibilitat de poder tancar pàgines web sense cap tipus de resolució judicial. Jutges diferents actuen de forma diferent davant de les mateixes situacions, però al cap i a la fi són jutges i tenen un coneixement de la llei i una experiència que, al cap i a la fi, els dóna la competència per poder prendre aquests tipus de decisions. Qui decidirà ara si es tanca o no una pàgina? la policia d’Internet?.

Respecte als drets d’autor, personalment pense que fer una feina i viure de les “comissions per drets d’autor” que eixa feina dóna és injust i va contra l’avenç de la societat. Si parlem de música, la música és cultura, per què hauria la cultura estar tan exprimida fins al punt que si es posa una TV a un bar on està sonant música, no és només el canal de TV qui paga pels drets de posar aquella música, sinó també els del bar pel fet d’engegar la TV?. Però aquesta no és l’única incoherència al meu parer, ni la més estúpida (la més estúpida i injusta és clarament el “canon”).

I, després de tot, molts músics viuen de la música?. Probablement el 90% visquen dels concerts que fan (que sembla realment el que es podria considerar com a feina de “músic”) i l’altre 10% (si és que la xifra és tan alta) viu de quatre concerts i dels drets d’autor (al meu parer aquests estan cegats pels diners i per l’èxit).

S’ha de deixar clar, però, que no són només els músics: quantes investigacions científiques s’han vist interrompudes per topar-se amb patents? (infinites), quanta gent mor per no poder pagar medicaments?. Entenc que moltes d’aquestes coses “no són tan senzilles” i que el tema de la propietat intel·lectual és present per moltes raons de pes. Però ha de quedar clar que la “Propietat intel·lectual” es va crear amb la finalitat de fomentar la creació, les idees i així ajudar a avançar a la societat. En canvi, sembla que la propietat intel·lectual signifique deixar el poder en mans d’uns pocs i, per descomptat, no ajuda al desenvolupament de la societat.

Així que repetisc la frase que podeu veure tots els dies al requadre de la dreta i que va ser dita per Richard Stallman:

El desig de ser recompensats per la pròpia creativitat no justifica privar el món de la totalitat o part d’aquesta creativitat.

3 comments

    • Víctor on 5 de desembre de 2009 at 17:09

    Reply

    Un tema interessantíssim. És admirable com han pogut normalitzar dins les societats una cosa tan absurda (per a mi) com són els drets d’autor, que des d’una anàlisi filosòfica/objectiva són incapaços d’aguantar-se per enlloc. Crec que l’existència d’Internet ha fet tremolar els fonaments d’aquesta “màfia”, que ara no tenen ni idea de com arreglar-ho… I les solucions que es proposen són igual d’absurdes que l’essència de tot plegat: el cànon, la prohibició dels P2P… En si, un gran tema de debat per al fòrum, més que per a un article 😉

    • nuitari on 7 de desembre de 2009 at 03:56

    Reply

    Hi ha un petit detall amb la que no estic d’acord amb l’article. Concretament diu:

    I, després de tot, molts músics viuen de la música?. Probablement el 90% visquen dels concerts que fan (que sembla realment el que es podria considerar com a feina de “músic”) i l’altre 10% (si és que la xifra és tan alta) viu de quatre concerts i dels drets d’autor (al meu parer aquests estan cegats pels diners i per l’èxit).

    Em temo molt que la situació és pitjor. Concretament que aquesta és de l’estil: 95% de músics que viuen d’una altra professió (ex: banquer, professor, etc.), 4% dels concerts i un 1% de drets d’autor i palles mútues amb discogràfiques.

    Les xifres ara me les he tret de la butxaca, i potser no són tant pessimistes. 😉

    • Pau on 7 de desembre de 2009 at 11:03

    Reply

    Bé, jo tampoc no tinc clares les xifres, però el que volia deixar clar era simplement el fet que el nombre de músics que viuen de la música és realment molt petit després de tot. Però també ens estem referint a aquells músics que tenen alguna cosa a veure amb drets d’autor, ja que el nombre de músics que viuen de la música “interpretada”, és probablement més gran (tot i que tampoc no molt…).

Respon a nuitari Cancel·la les respostes

Your email address will not be published.