El teu blog de Linux en català

Ubuntu One: Instal·lació i primeres sensacions

Ubuntu One és l’aposta de Canonical (l’empresa que hi ha rere Ubuntu) en l’àmbit del Cloud Computing. Per a resumir-ho, a través d’Ubuntu One, Canonical ens ofereix un espai en els seus servidors de 2Gb o 10Gb (depenent del pla que escollim). En el nostre ordinador, veurem aquest espai com una carpeta més dins el nostre arbre de directoris. És a dir, no veurem cap diferència respecte de qualsevol altra carpeta. Però podrem veure el contingut d’aquesta carpeta (i tot el que hi pengem) des de qualsevol ordinador on tinguem instal·lat l’Ubuntu One.

Logo d'Ubuntu One

De moment, Ubuntu One està en una versió Beta. És a dir, en una fase avançada de proves, però encara no té una versió definitiva. A més, Ubuntu One només es pot utilitzar en Ubuntu 9.04 (no es pot instal·lar en versions anteriors d’Ubuntu). Espero que més endavant l’obrin a altres sistemes i distribucions. Bé, això no és cert del tot, perquè des de qualsevol sistema podem accedir i pujar informació des d’un entorn web, però perdem la transparència i facilitat d’utilització que tenim amb el programa instal·lat. Per a poder-lo instal·lar, cal demanar una invitació a la pàgina d’Ubuntu One, connectant-nos amb el nostre usuari de Launchpad. La invitació triga un cert temps a arribar (a mi m’ha trigat unes tres setmanes).

Quan rebem la invitació, ens envien un enllaç a través del qual podem continuar amb el procés d’instal·lació. El primer que hem de fer és escollir un dels dos plans que tenim disponibles, depenent de les nostres necessitats. L’única diferència entre els dos plans és la quantitat d’espai que tenim i el seu preu:

  1. Pla de 2Gb: Gratuït
  2. Pla de 10Gb: 10$ al mes

Un cop adherits a algun d’aquests dos plans, rebem un altre missatge amb un enllaç on ens descriuen la resta del procés d’instal·lació. És molt senzill, i està molt ben explicat. Cal fer-lo a cada ordinador on vulguem tenir Ubuntu One. El primer que hem de fer és baixar-nos un fitxer “ubuntuone-jaunty-ppa.deb”. Des d’un terminal, hem d’anar al directori on hem desat el fitxer, i executar la comanda següent:

sudo dpkg -i ubuntuone-jaunty-ppa.deb

Instal·lant aquest fitxer, el que fem realment és afegir un nou repositori (que és on hi ha el programa Ubuntu One en sí) i la seva clau d’encriptació. Ara ja podem refrescar els repositoris i instal·lar el client d’Ubuntu One des de Synaptic o des d’un terminal, per mitjà de la comanda:

sudo apt-get install ubuntuone-client-gnome

El primer cop que executem Ubuntu One (“Aplicacions>Internet>Ubuntu One”) ens obrirà una finestra del Firefox on ens preguntarà si volem afegir aquest ordinador al nostre “núvol” d’Ubuntu One. Acceptem, i ens demanarà el nostre usuari i la contrasenya de Launchpad (només ens ho demanarà aquest primer cop). Ubuntu One s’arrencarà automàticament cada com que engeguem l’ordinador. El programa ens haurà creat una carpeta anomenada “Ubuntu One” sota el nostre directori d’usuari (/home/el_nostre_usuari), i tindrem disponible un enllaç a través del menú “Llocs”. Tot això aconsegueix que sigui molt amigable i fàcil d’utilitzar. Tot el que desem en aquesta carpeta es sincronitzarà de forma automàtica en tots els equips on tinguem instal·lat Ubuntu One. Aquesta carpeta també la tenim accessible de forma local. És a dir, si en algun moment no tenim connexió a Internet, seguirem tenint accés als fitxers de forma local i, quan tornem a tenir connexió, es sincronitzaran les modificacions. Això també implica que, tot i que els 2Gb els tinguem en un servidor, també estem ocupant aquest espai (o el que estiguem utilitzant a cada moment) en cadascun dels ordinadors on tinguem Ubuntu One.

Des dels ordinadors on no tenim instal·lat Ubuntu One també podem accedir i modificar la informació que tenim compartida a través d’un entorn web. Apart, des d’aquest entorn web podem compartir les carpetes que ens interessin (han de ser carpetes senceres) amb altres usuaris (encara que no tinguin instal·lat Ubuntu One), una opció que trobo molt interessant. Simplement hauran de donar-se d’alta al Launchpad. Si, a més, tenen instal·lat l’Ubuntu One, veuran aquestes carpetes compartides a “/home/el_seu_usuari/Ubuntu One/Shared With Me”.

En general, m’agrada molt el funcionament d’Ubuntu One. Tot i que conec algun altre programa semblant (a SomGNU han parlat força vegades del DropBox, i també fa molt bona pinta) no n’he provat cap, de manera que no puc comparar. Tot i ser una versió Beta, crec que està força afinada. Segurament se li podria afegir alguna utilitat (per exemple, poder compartir les carpetes a través de la carpeta “local”, i no només a través de la interfície web), però crec que són coses poc importants, i que el més urgent és arreglar els petits problemes que es puguin anar trobant (jo de moment no n’he patit cap).

En canvi, una part en la que crec que s’hauria d’avançar, com ja he comentat anteriorment, és en la compatibilitat del producte, primer per a poder-lo instal·lar en altres distribucions de GNU/Linux, i més endavant en altres plataformes.

    • Pau on 14 de juliol de 2009 at 11:46

    Reply

    Jo em continue quedant amb el dropbox: molt més intuïtiu, no consumeix tants recursos, per 10€ al mes et donen 50Gb, és multiplataforma i multidistribució, la compartició de fitxers és extremadament senzilla…

    UbuntuOne el vaig tindre instal·lat al meu ordinador 4 dies. Després el vaig enviar a la fregir espàrrecs!

    • guillem on 15 de juliol de 2009 at 12:37

    Reply

    Hola Oriol!

    No acabo d’entendre que és exactament el “cloud computing”. Pel que dius sembla un sistema de fitxers virtuals, com el que seria un compte d’ftp o disposar d’un directori remot muntat al teu sistema de fitxers.

    Vol dir això exactament?

    Salut!

    • Pauet on 16 de juliol de 2009 at 06:20

    Reply

    Doncs precisament aquest es un tema que ens podria portar a una nova etapa de la discussió sobre les llibertats en el l’us de la informàtica que s’afegiria a la del software lliure.
    Hi ha crec jo una doble vesant, per una banda la qüestió de la externalització de la computació i l’emmagatzemament de dades a un servei extern, i per altre banda la llicencia d’aquests tipus de serveis.

    http://es.wikipedia.org/wiki/Computaci%C3%B3n_en_nube

    http://www.versvs.net/anotacion/google-software-libre-como-servicio-affero-gpl-agpl

    • oriolsbd on 16 de juliol de 2009 at 18:18

    Reply

    El Cloud Computing és un concepte força més ampli que el que es pot aconseguir amb l’Ubuntu One. Jo entenc el Cloud Computing com un pas més endavant en la integració amb la Xarxa.

    D’una banda, tenim el que en Pauet indica d’externalització de l’emmagatzemament (que és el que aconseguim amb DropBox o Ubuntu One). És a dir, els nostres documents, fitxers, etc, ja no són localment al disc dur del nostre ordinador, sinó que són per tota la xarxa, i la tenim disponible exactament de la mateixa manera ens connectem des de l’ordinador que ens connectem. Un servidor FTP també seria això, però ara tot és molt més integrat al sistema operatiu, de manera que s’obre a l’usuari normal.

    D’altra banda, el que el mateix Pauet indica com a “externalització dels serveis”. Un exemple molt clar d’això és el Google Docs. Ja no cal tenir instal·lat un processador de textos al teu ordinador. Simplement vas a la web de Google Docs, i edites el document des d’una eina de la xarxa, el deses a la xarxa, etc. No importa des de quin ordinador estiguis treballant. Un altre exemple molt bo d’externalització de serveis és l’EyeOS, en el qual externalitzes un “sistema operatiu” (no és un sistema operatiu en sí, però et proporciona un entorn complet de treball). Un altre cop, independent de l’ordinador des del qual l’utilitzis.

    Pauet, el tema de les llicències que comentes, no hi havia pensat. A què et refereixes exactament? La veritat és que em perdo una mica amb aquests temes. 🙂

    Salut!

    • Pauet on 16 de juliol de 2009 at 22:14

    Reply

    oriollsbd la veritat es que jo també m’hi perdo en aquests tema perquè es un tema molt nou encara i perquè ni d’informàtica ni d’aplicacions web no hi entenc res més que el nivell bàsic d’usuari, si m’agrada el software lliure es per raons filosòfiques i per les seves implicacions socials (he estudiat sociologia i jo ho veig per aquesta banda).
    Sobre el tema de les llicencies dels serveis de “cloud computing”, pel que jo entenc hi ha dos models, el primer model el privatiu (per exemple el Google Docs), i el model lliure de la AGPL (per exemple eyeOS http://eyeos.org/ca/?section=home ) que fa que el prestador dels serveis de “cloud computing” alliberi el codi de les aplicacions de “cloud computing” amb les que els usuaris interaccionen per internet.
    Tant mateix el problema consisteix en que per be que l’AGPL pot ajudar en el cas de desembolupadors que vulguin crear aplicacions alternatives de “cloud computing”, o be participar d’una comunitat existent. De cara al usuari final (que fa servir per exemple un processador de textos) fins i tot amb llicencies AGPL les 4 llibertats del software lliure poden quedar amenaçades al estar externalitzant les tasques de computació fora del teu propi ordinador.
    Algun creuen que cal encara desenvolupar una nova serie de llicencies que garanteixin les llibertats equivalents a les del software lliure pels usuaris de “cloud computing” (per exemple la llibertat de migrar les dades a d’altres serveis), i personalment hi estic d’acord.
    Peró pel meu punt de vista fins hi tot aconseguint una una nova llicencia lliure més “ample”, i més difícil encara aconseguir que aquestes llicencies es generalitzin, quedarien dos inconvenients. El primer es que totes les garanties possibles son formulismes legals (per exemple la privacitat) que hem de confiar que el prestador de serveis complirà, mentre que en un programa de software lliure si tu tens el codi font (i el coneixements necessaris), el teu control sobre el que fa el programa es una realitat física que no depèn de cap dret legalment atorgat i que per tant no pots perdre ni es pot vulnerar, la GPL es la llicencia que fa que es publiqui el codi font, però un cop que ja el tens hi ha un poder real sobre el software i no merament legal (aquesta diferencia entre el que jo en dic control real i legal hi ha gent que no la sap veure ho hi està d’acord).
    El segon inconvenient és l’estructura oligopolística (monopolista) dels prestadors de de serveis, es a dir que en la pràctica seria un monopoli de pocs proveïdors, certament aquest problema també existeix en el mon des sistemes operatius normals, però com a mínim cada usuari individual o empresa pot gracies al software lliure adaptar el software del seus ordinadors al seu gust (be directament o contractant a algú qualificat), en el cas de la “cloud computing” tot i que les llicencies lliures i podessin ajudar no veig com es podria aconseguir res similar a nos ser que hi hagi molts prestadors de serveis entre el qui triar.

    Com que veig que ja m’he liat massa ho deixo aquí, com que es un tema que encara no el tinc massa clar potser he dit alguna bestiesa, confio que me la perdoneu, la qüestió es en definitiva. Què passa amb els principis filosòfics del software lliure i del propi concepte d’ordinador personal davant d’aquest nou salt de la tecnologia?
    Als anys 50 IBM creia que a finals del segle XX hi hauria uns poc grans ordinadors a tot el mon, com diu el sociòleg Manel castells una generació d’informàtics joves es van revelar contra aquesta evolució de la tecnologia, la idea d’ordinador personal calia ser llibertari per tenir-la en aquell moment (era com voler tenir la teva pròpia bomba nuclear), i no es casualitat que el primer el fessin literalment al porxo de casa. Més tard quan l’indistria del PC ja s’havia institucionalitzat i s’havia començat a patentar software, Stallam va seguir la mateixa “ètica hacker” per revelar-se contra el software privatiu. Tornarem ara a tendir cap a uns pocs grans prestadors de serveis de computació externs als nostres “terminals tontos” equivalents als pocs grans ordinadors que esperava IBM? I si aquest es el futur, tindrem que començar de nou la batalla per les llicencies lliures?

    Ara si que tallo el rotllo, salutacions i perdo per ser tant pesat, crec que el tema ho mereix.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.