Ajunto en un sol article l’espectacular feina de l’equip de alliberats.org
Tot allò que el novell volia saber però no s’atrevia a preguntar: Primeres passes
Primera part
El problema amb que es troba molta gent un cop instal·lat un sistema GNU/Linux com Ubuntu és saber per on començar, on trobar les coses, etc. Partim, per exemple, d’un sistema Ubuntu 9.04 acabat d’instal·lar com ens mostra el Jordi en la seva esplèndida anotació.
La primera pregunta és “On estàn les coses?”. Per sort, aquesta pregunta és molt fàcil de resoldre. L’entorn gràfic que ve per defecte amb Ubuntu, el Gnome, segurament no és el més maco ni el més espectacular (tot i que es pot millorar amb temes, icones, efectes d’escriptori, etc.). Però segurament sí que és el millor dissenyat a nivell funcional (o això crec jo). És a dir, és molt fàcil trobar el que volem fer. Aquesta simplicitat es basa en el menú que trobarem a la part superior, que consta de tres opcions:
- Aplicacions. Aquí hi trobarem els programes. Si el despleguem, veurem que els programes estan distribuïts segons la seva tipologia, i una última opció, des d’on podrem instal·lar o desinstal·lar programes. Sempre que instal·lem un programa, trobarem directament l’enllaç per executar-lo en la seva tipologia corresponent.
- Llocs. Aquí hi trobarem les principals carpetes del sistema, la cerca de fitxers, els darrers documents oberts i, en general, les opcions que tenen a veure amb la navegació per les carpetes.
- Sistema. Aquí, els dos submenús bàsics són el de Preferències (des d’on podrem personalitzar el nostre sistema) i el d’Administració (per a les tasques d’administració). Apart, en el menú Sistema també trobarem l’ajuda i l’opció d’aturada de l’equip.
Apart d’això, a la part dreta d’aquesta barra superior hi trobareu el rellotge, el control de volum, més opcions d’aturada i l’estat de la xarxa. A la part central d’aquesta barra s’hi poden posar accessos directes als programes que vulgueu arrancar fàcilment i alguns altres gadgets. A la barra inferior hi haurà els programes que estiguin en execució, la paperera i el commutador d’escriptoris.
El primer que cal fer en el nostre sistema acabat d’instal·lar és configurar la xarxa (bàsica per a qualsevol sistema GNU/Linux). Si teniu connexió per cable, aquesta us funcionarà directament. Si la vostra connexió és per Wifi, heu de fer clic sobre la icona d’estat de la xarxa que hi ha a la part dreta de la barra superior, i indicar quina és la vostra xarxa. Quan ho feu, us demanarà el tipus de clau de la xarxa i que escriviu la clau en sí. Un cop escrita i acceptada, ja tindreu accés a la xarxa.
Un cop ja sabem “On estàn les coses” i tenim configurada la xarxa, en el següent article veurem la següent pregunta que segurament us vé al cap: “Com s’instal·len programes al Ubuntu?”.
Segona part
Un cop ja hem instal·lat Ubuntu i hem après a moure’ns en aquest entorn i a configurar la xarxa, segurament ens farem les preguntes següents: “I com hi instal·lo programes? A quina web me’ls puc baixar o en quina botiga hi compro els CD d’instal·lació?”. En Ubuntu (i a qualsevol entorn GNU/Linux en general) ens hem d’oblidar de com es feia això en el món Windows. Realment, un cop configurat, és molt més senzill. La instal·lació/desinstal·lació de programes la farem de forma completament centralitzada a través del programa Synaptic. Des de Synaptic, nosaltres indiquem quins paquets (programes) volem instal·lar, i el sistema s’encarrega de mirar si necessita llibreries extres, baixar el programa, instal·lar-ho tot i deixar l’enllaç corresponent al menú d’aplicacions. Tot això només fent clic a instal·lar el programa. A més, el sistema s’encarrega diàriament d’avisar-nos si hi ha alguna actualització de qualsevol programa que tinguem instal·lat, i fer dita actualització.
I com fa tot això, el Synaptic? Doncs es basa en la informació recollida en una sèrie de repositoris. Per exemple, als repositoris que venen directament amb Ubuntu hi ha uns 30.000 paquets! O sigui, per tal de poder instal·lar-nos els programes que vulguem només hem de tenir ben configurats els repositoris, i utilitzar el Synaptic. A vegades voldrem instal·lar algun programa que no estigui als repositoris d’Ubuntu. Llavors, només caldrà configurar el nou repositori, i des de Synaptic podrem instal·lar el programa (tenint, per tant, actualitzacions automàtiques quan n’hi hagi). Per tenir ben configurats tots els repositoris d’Ubuntu hem de fer el següent:
- Escollim l’opció del menú “Sistema>Administració>Fonts de Programari”. Com que es tracta d’una gestió d’administració, ens demanarà la paraula de pas del nostre usuari.
- A la pestanya “Programari Ubuntu” hi marcarem totes les opcions, excepte la que posa “Codi font”, que desmarcarem completament. Aquesta opció serveix per si, apart dels programes volem veure el codi font amb que estan generats, per això la desmarquem. En l’apartat “Baixa de:”, seleccionarem l’opció “Servidor principal”.
- De moment no entrarem a la pestanya “Programari de tercers”, però aquí serà on podrem afegir repositoris extra. A la pestanya hi podrem importar els arxius de claus per als repositoris que tinguin encriptació.
Un cop tenim ben configurats els repositoris estàndard d’Ubuntu, convé forçar manualment una actualització del sistema, per tal de tenir les últimes versions de tots els paquets. Ho farem de la següent manera:
- Tenint tancat tant el Synaptic com les Fonts de programari, anem a “Sistema>Administració>Gestor d’Actualitzacions”.
- Un cop s’obri, premem el botó “Comprova” (ens demanarà la nostra paraula de pas). Aquesta opció farà que el sistema recorri tots els repositoris, es desarà la informació de les últimes versions disponibles dels programes que tenim instal·lats i mirarà si són versions més noves que les que tenim instal·lades.
- Si troba alguna versió nova dels nostres paquets (sent el primer cop després de la instal·lació segurament en trobarà) ens demanarà si volem instal·lar-los o no. Premem el botó “Instal·la les actualitzacions”. El sistema primer es baixarà les actualitzacions de tots els paquets, i després els instal·larà. Quan acabi, ja tindrem el sistema actualitzat.
Un repositori extra molt interessant per a configurar-se ja de principi és el de Medibuntu. Amb aquest podrem instal·lar-nos diversos códecs gràfics, el Google Earth, el plugin d’Adobe per al Firefox, el Skype, etc. Ja de pas, ens servirà com a exemple per veure com s’afegeix un repositori. Hem de seguir les següents instruccions:
- Obrim el programa de configuració de les fonts de programari a través de l’opció de menú indicat abans (“Sistema>Administració>Fonts de Programari”). Anem a la pestanya “Programari de tercers”.
- Fem clic al botó “Afegeix…”. Ens obrirà una finestra, i al camp “Línia APT:” hi hem d’escriure el següent:
deb http://packages.medibuntu.org/ jaunty free non-free
- Tanquem les fonts de programari. Ens demana si volem actualitzar els repositoris, i diem que sí. De moment, ens donarà un error, perquè els repositoris de Medibuntu estan encriptats, i necessitem la clau.
- Obrim el gestor Synaptic (“Sistema>Administracio>Gestor de Paquets Synaptic”) i instal·lem el paquet “medibuntu-keyring”, que conté aquestes claus. Ja podem tornar a actualitzar les fonts de programari per poder utilitzar tots els paquets de Medibuntu (és el botó “Refresca” del mateix Synaptic.
- Acceptem les modificacions. Ja tenim ben configurats el repositori de Medibuntu.
Un cop configurat aquest repositori, una bona idea és instal·lar els códecs multimèdia que ens proporciona. Per a fer-ho, obrim el Synaptic, instal·lem el paquet “non-free-codecs”. Veureu com directament us instal·la molts altres paquets.
Podeu veure altres exemples sobre com es configuren alguns altres repositoris en aquests enllaços: Wammu, VirtualBox, Shutter i Getdeb. Només cal tenir en compte que molts cops en la línia on afegim el repositori a les fonts de programari hi ha l’identificador de la versió d’Ubuntu. En alguns dels enllaços que us he adjuntat, on hi posa “hardy” (referent a Ubuntu 8.04) o “intrepid” (referent a Ubuntu 8.10), ho heu de canviar per “jaunty” (referent a Ubuntu 9.04).
Quan ja tenim ben configurats els repositoris estàndard de Ubuntu, també podem configurar correctament l’idioma. Per a fer-ho, obrim el menú “Sistema>Administració>Suport d’idioma”. A l’apartat “Idiomes suportats” hem de marcar els idiomes que volem que s’instal·lin, i a l’apartat “Idioma per defecte” escollirem l’idioma que realment volem visualitzar. Acceptem, reiniciem l’ordinador, i ja tindrem tots els menús en el nostre idioma.
Amb això tindrem suport complet per als idiomes que marquem com a “suportats”. Entre d’altres coses, ens instal·larà el corrector ortogràfic per a cadascuna d’aquestes llengües. Però també instal·la molt més. Si d’una llengua no volem el suport “complet”, sinó només el corrector ortogràfic, és millor anar al Synaptic i instal·lar el paquet “language-support-writing-xx“, substituïnt “xx” pel codi de la llengua. Per exemple, per al francès seria el “language-support-writing-fr“, i per a l’alemany seria el “language-support-writing-de“.
Acabaré aquesta anotació amb una última consideració. Instal·lar programes a través del Synaptic és molt senzill, però a vegades és complicat saber quin (o quins) paquet és necessari per a instal·lar un programa. A través dels filtres del propi Synaptic es pot trobar, però hi ha una altra eina que ens pot facilitar molt aquesta tasca. Hi accedim a través del menú “Aplicacions>Afegeix/Elimina…”. El primer cop que hi entrem, hem de configurar-lo (a través del menú desplegable que hi ha a dalt) per tal que ens mostri TOTS els programes. Un cop ben configurat, en aquesta pantalla trobarem els programes (no els paquets) que podem instal·lar. A més, podem filtrar pel tipus de programa (a mà esquerra de la finestra), i veurem una petita descripció de cada programa. Un cop li indiquem que instal·li un programa, s’encarregarà de buscar quins paquets són realment necessaris i els instal·larà. Ull, a través d’aquest menú no hi ha catalogats tots els programes disponibles, però sí gairebé tots, i al principi va molt bé. Quan porteu un cert temps treballant amb Ubuntu veureu com aneu directament al Synaptic (o executeu les ordres de consola corresponent).
En la següent anotació d’aquesta sèrie, que serà la última, veurem com podem solucionar un petit “inconvenient” que ja he comentat sobre l’entorn Gnome (com a mínim, tal i com ve instal·lat per defecte): l’aparença.
Tercera part
Un cop ja hem instal·lat Ubuntu, hem après a moure’ns en aquest entorn i a configurar la xarxa i a instal·lar-hi nous programes i configurar l’idioma, millorarem una mica la seva aparença. Com vaig comentar en una anotació anterior, crec que l’entorn Gnome és genial a nivell funcional, però francament millorable a nivell estètic (com a mínim, tal i com ve en un principi). Per modificar l’aspecte del nostre escriptori hem d’anar a l’opció del menú “Sistema>Preferències> Aparença”. S’obrirà la següent pantalla:
Preferències de l’aparença
A la pestanya “Tema” podrem modificar l’aparença general del nostre escriptori. Si només volem modificar-ne algun aspecte concret (icones, punters del ratolí, vores de les finestres, etc.) hem de prémer el botó “Personalitza…”. Si no hi ha cap tema (o conjunt d’icones, punters de ratolí, etc.) que ens acabi de fer el pes, en podem trobar moltíssims a Gnome Look. Un cop baixat el tema que ens interessa, el podem instal·lar per mitjà del botó “Instal·la”, i després l’haurem d’activar. Per exemple, jo utilitzo el tema d’icones Mashup. A la mateixa finestra de personalització de l’aparença, tenim altres pestanyes per modificar la imatge del fons de l’escriptori, el tipus de lletra que s’utilitzarà i altres paràmetres.
Una pestanya a la que ens aturarem més és la dels “Efectes visuals”. Un cop configurats aquests, ens millorarà molt l’experiència d’usuari a Ubuntu. Però s’ha de tenir en compte que el seu consum és considerable, i en alguns casos presenta incompatibilitats amb algun programa (depenent de la nostra targeta gràfica). És necessari que els controladors que tenim instal·lats puguin aprofitar la potència de la nostra targeta gràfica. Amb algunes targetes, això és possible amb els controladors lliures que venen instal·lats directament. Per comprovar si és així, a la pestanya “Efectes visuals” fem clic als efectes “Normals”. Si ens activa els efectes, ja ho tenim. Si ens diu que no pot activar aquests efectes, haurem d’instal·lar els privatius. Per a fer-ho, anem a “Sistema>Administració>Controladors de Maquinari”. Aquí ens dirà que ha detectat un controlador privatiu que pot fer funcionar la nostra targeta gràfica. L’activem i tornem a provar si podem activar els efectes d’escriptori.
Si a través de l’opció “Controladors de maquinari” no trobem el controlador de la nostra targeta gràfica, utilitzarem el programa EnvyNG. Per a tenir-lo, instal·lem des del Synaptic els paquets “envyng-core”, “envyng-gtk” i “envyng-qt”. Un cop instal·lats, anem al menú “Aplicacions>Eines del sistema>EnvyNG”. Aquí ens dirà els controladors que poden fer funcionar la nostra targeta gràfica, i quin controlador és el recomanat. L’activem, i tornem a activar els efectes d’escriptori.
Un cop tenim activats els efectes d’escriptori, podem configurar-los a través del menú “Sistema>Preferències>Editor de la configuració del Compiz”. El problema que té aquest editor de configuració és que hi ha tantes opcions que et perds. El millor és oblidar-se d’aquest editor, anar al Synaptic i instal·lar el paquet “simple-ccsm” (editor simple per al Compiz). Un cop instal·lat, anem a “Sistema>Preferències>Simple CompizConfig Settings Manager”. A través d’aquest programa podrem configurar (ara sí, de manera senzilla) els efectes d’escriptori. Us animo a mirar les opcions que hi ha a la pestanya “Animacions” (m’agrada molt la “Llanterna màgica” per a minimitzar”) i la pestanya “Efectes” (proveu les “Finestres gelatinoses”). Mentre ho estigueu activant, aneu provant el que fa cada efecte i, si veieu que us baixa el rendiment de l’ordinador amb un cert efecte, desactiveu-lo. Per exemple, jo no puc utilitzar el “Enable 3D Windows”. Un cop ben configurat el Compiz (efectes d’escriptori), podrem tenir efectes com aquest:
Efecte “Cub” del Compiz
L’últim que farem per millorar l’aparença del nostre escriptori és posar-hi un “dock”. Un dock és una barra que es posa a l’inferior de la pantalla amb accessos directes per obrir programes o on hi podem tenir les finestres obertes (jo només ho faig servir per a aquesta última utilitat). El més senzill per a entendre què és un dock és veure-ho, de manera que aquí teniu una captura de pantalla del meu:
Avant Window Navigator en funcionament
Hi ha diversos programes “dock”. Jo us parlaré de l’Avant Window Navigator. Per a instal·lar-lo, anem al Synaptic i instal·lem el paquet “avant-window-navigator”. Un cop instal·lat, el podem executar des de “Aplicacions>Accessoris>Avant Window Navigator”, i configurar-lo des de “Sistema>Preferències>Awn manager” (hi ha opcions molt interessants, com canviar els efectes de les icones, posar l’aspecte de la barra en “3D look”, i d’altres). L’únic que manca és fer que l’Avant Window Navigator s’arranqui quan s’engega l’ordinador. Per a fer-ho, anem a “Sistema>Preferències>Sessions” i a la pestanya “Programes d’inici” afegim un nou programa. Com a nom, podem posar “Avant Window Navigator” (per exemple). L’important és que, com a ordre, posem “avant-window-navigator” i acceptem. Per comprovar que ha anat bé, reiniciem l’ordinador i comprovem que tinguem el dock. Si el tenim correcte, podem eliminar la barra inferior que venia amb el Gnome (que estarà darrere del dock) fent-hi clic amb el botó dret i fent “Suprimeix aquest quadre”.
Apart de l’Avant Window Navigator, hi ha altres dock prou interessants. Alguns d’ells no necessiten tenir activats els efectes d’escriptori, com el Cairo Dock (el més utilitzat, apart del Avant Window Navigator), el SimDock (no l’he provat, però fa molt bona pinta), el Kiba Dock (molt interessant per a provar-lo, però la seva utilització habitual és una mica marejant) o el Kooldock (molt senzill, però força lleuger i interessant per a ordinadors poc potents). Tots els que us he indicat, excepte el Kiba Dock, estan disponibles des del Synaptic.
Deixa un comentari