Editorial 40 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.
Ocorregué allà pel juny de 2005 o 2006, a un viatge rutinari a Alemanya. Ens van allotjar a un agradable hotel típicament bavarès a un poble a les afores de Munic. Com que sóc una persona que es desperta fàcilment durant la nit i més encara als hotels, em vaig desvetllar a dos quarts de sis de la matinada. S’aproximava el solstici d’estiu, i a aquelles hores el sol entrava per la finestra, així que no tenia trellat tractar de dormir una altra vegada.
Vaig decidir eixir a explorar els voltants. Sense conèixer la zona, vaig decidir que caminaria en línia recta per una vorera durant mitja hora i després tornaria per la de l’altra banda.
Aviat havia arribat a les afores del poble i havia continuat caminant, endinsant-me a la zona de camp.
Mentre caminava vaig adonar-me d’un curiós retaule a l’altra banda de la carretera i ara, de tornada, em vaig aturar per examinar-ho amb deteniment. Sobre un bidó de petroli ple de ciment sec a mode de taula, algú havia deixat tres ganivets de serra barats amb mànec de plàstic. Al costat hi havia una caixa de metall com de galetes daneses amb unes poques monedes a dins. Darrere hi havia un cartell muntat sobre pilons amb fotos de tres tipus de flors diferents i sobreimprès a cada fotografia, un preu: floretes grogues, 3 euros; floretes blanques, 5 euros; floretes color lavanda, 7 euros. Més enllà vaig observar un camp dividit ordenadament en tres parcel·les amb els tres tipus de flors. No hi havia cap tanca, ni reixa ni res que impedira el pas. Tampoc hi havia ningú als voltants a un radi de kilòmetres.
De tornada a l’hotel, els meus companys ja s’havien alçat i vam esmorzar per dirigir-nos a la feina. Quan vam passar pel costat del cartell li vaig preguntar a un d’ells, un nord-americà que portava anys vivint a Alemanya, que què era allò.Em va mirar com si fora estúpid: “Està molt clar. Agafes el ganivet, talles una dotzena de flors i les pagues deixant els diners a la caixa” em va dir.
Li vaig explicar que a Espanya, a la mitja hora el camp s’haguera quedat sense flors i que l’individu que se les emportés, agafaria també la caixa i els ganivets. Una hora després hauria desaparegut el bidó i, abans de la nit, el cartell i els pilons que el sustentaven. “Però…”, va dir quan va poder articular paraula “… aleshores tothom hi perd. L’agricultor perd la seua collita, ha d’enreixar la parcel·la i vendre futures collites a un intermediari per a que les distribuïsca a les botigues que vendran les flors per 5, 6, 10 vegades el preu que costa ací”.
Supose que a l’igual que als nostres caps de llatins no cap això de “dispense’s vostè mateix les flors”, al seu cap no cabia que algú robara la collita.
I no, no crec que els alemanys siguen honrats per natura o que els llatins siguem intrínsecament deshonests. Però tampoc crec que la deshonestedat siga graciosa, folklòrica, ni pintoresca, ni costum “tipical Spanish” que pague la pena conservar. I abans que ningú salte amb això de la típica picaresca hispana… “El Lazarillo de Tormes” és del segle XVI. Supera-ho d’una vegada.
Les xicotetes corrupteles i grans corrupcions són meravelloses quan les coses van bé. Tothom obté alguna cosa (o això es creuen). Però quan la caixa es buida, els ciutadans de les nacions amb menor nombre de pocavergonyes solen eixir millor parades. No crec que això sorprenga ningú a aquestes altures.
Tot l’anterior hi té a veure perquè observe amb preocupació com a la casa del Programari Lliure hispà se’ns està colant la corrupció que és a la resta de la nostra societat. Individus que tracten de guanyar influència sense haver fet (i sense la intenció de fer) cap mèrit a dins de la comunitat; empreses que sol·liciten ajudes i subvencions o que acaparen concursos públics amb l’excusa del codi obert sense tornar res i percebent, a pesar d’això, part dels nostres impostos a canvi de fum; polítics que es pengen medalles del programari lliure per captar vots amb els seus programes “innovadors” i de “desenvolupament” sense entendre res de la filosofia subjacent.
Res de l’anterior casa bé amb les idees subjacents del programari lliure, a on prima la transparència i la meritocràcia, a on es força l’honestedat i es descobreix amb facilitat els impostors. Al món del programari lliure, els errors es revelen quan es troben, treballar per diners no és sinònim d’estafar al del costat, es tracta que els guanys d’un repercutisquen en els guanys de tots. L’alternativa per a nosaltres no és rendible a llarg termini.
A la comunitat del programari lliure hispà, on incloc als individus apassionats, a les tèbies empreses i a les fredes institucions, faríem bé posant ordre a casa. Tenim el potencial de convertir la indústria del codi obert en el principal motor de la nova economia. No permetem que la vella economia faça la traveta.
_______________________________
Deixa un comentari