Cànon

Editorial 35 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

Molta gent amb els seus imponents currículums i plomes ha parlat aquests dies de l’impost/gravamen/tribut/multa -de tot en té una mica- que suposa l’infame cànon digital. David Bravo i Javier de la Cueva han qüestionat la seua legalitat constitucional i han analitzat l’impacte que tindrà sobre les arques de l’Estat i de les administracions locals [1]; José María Lancho ha senyalat el nociu efecte que té sobre els altres nous creadors (els digitals) [2]; Carlos Castro ha explicat com milers d’euros han acabat en mans de les entitats de gestió, sense que s’ho meresquen, a costa de Linex i GuadaLinex [3]. Molts altres han remarcat com de caduc és el negoci de la indústria cinemato-discogràfica i la injustícia que suposa ignorar la presumpció d’innocència i obligar a pagar a justs per pecadors.

Tot és cert. Tot i que el tema és pesat, permeteu-me que aporte el meu propi punt de vista.

A la meua forma de veure-ho, l’equació és molt senzilla: tenim una indústria, A, en crisi; i una altra, B, a la qual li ha tocat pagar els plats trencats. El problema és que la mesura adoptada per “salvar” a A no solucionarà les seues tribulacions mentre que sí que contribuirà a l’enfonsament de B. Veiem com passa això: amb el cànon es legitima la còpia privada “en massa”. Si ja no ho feia tothom i encara en quedava algun despistat passant per caixa o taquilla per fer-se amb un disc o per veure alguna peli (jo mateix), a partir d’ara, ni de conya. Pot el cànon compensar la massiva pèrdua que suposa el 100% per ingressos de venda?. Pot ser, tot i que ho dubte.

Però, compte! Que la cosa es torna millor encara.

A la comunitat del programari lliure, per exemple, ja és habitual que la major part dels llibres, joguines i altres maquinetes electròniques es compren fora d’Espanya, a botigues en línia asiàtiques o americanes. No hi ha res que impedisca fer el mateix amb bobines de DVDs, discs durs i reproductors de medis. Tal com s’ha mencionat a fòrums i blocs, Portugal es troba allà a prop… i Andorra, Gibraltar i el Marroc. Des de Taiwan, Hong Kong o Wilmington, una comanda per vàries persones fa que les despeses d’enviament siguen poc o res, o al menys molt menys que el cànon, encara que la comanda es demane en mode “exprés”. Ja s’ha convertit en un costum allistar a tots els col·legues i amics de la llista de contactes cada vegada que algú realitzarà una comanda. Aquests contactes al mateix temps tenen els seus propis contactes, cosa que condueix a que les compres per Internet siguen cada vegada més freqüents.

Compres de les quals, les entitats de gestió no veuen ni un euro. Aquesta pràctica no pot fer altra cosa excepte que augmentar. No per qüestions morals, sinó simplement perquè l’impost que volen gravar-nos és molt car, i si es pot evitar pagar-ho, s’evitarà. Son les lleis del mercat. A les entitats sempre els quedarà el consol de posar la mà davant l’administració, per arreplegar les gravacions dels judicis i els plens dels ajuntaments, quant als consumidors, però… doncs adéu amics. I el mercat de l’electrònica de consum de l’Estat espanyol? Puc sentir el tronar de milers de persianes tancant sobre botigues, fàbriques de circuits i ensambladors de dispositius arreu del país degut al negoci perdut?.

Desolador, no?. Però, si al legislador no li importa, per què ens hauria d’importar als consumidors? Si després de tot passen olímpicament d’allò que diem.

Per desgràcia per a ells, hi ha una cosa que ni els legisladors ni els lobbies entenen: Internet i els seus pobladors no són com les masses a les quals se’ls podia manipular com anys enrere. Són una força de la natura, com els huracans i els sismes submarins. Com a col·lectiu tenim una edat intel·lectual de 3 anys, que cerca quasi exclusivament la seua immediata gratificació hedonista. Abolir el cànon per imposar el DRM no funcionarà: els internautes com a comunitat som com un xiquet malcriat, però individualment som massa llestos i trencarem tota restricció que se’ns prove d’interposar al davant. Pregunteu a tots els que ho han provat de fer abans quant de temps els han durat les seues claus criptogràfiques i caixes fortes digitals. Il·legalitzar la còpia privada no funcionarà: és tard per a això, exceptuant si es vol criminalitzar al 100% de la població de l’Estat.

I el cànon tampoc funcionarà. Només portarà a que el mercat dels productes informàtics a l’Estat es ressenta i inclús s’afone, sense que per tot això cap “artista” veja cap benefici.

Mentrestant, Amenábar, Bardem i el ministre, poden retratar-se somrients a les portes del Congrés pensant que han aconseguit alguna cosa amb tot això.

Una altra vegada serà, il·lusos.

_______________________________

• Enllaç | Número 35 de la revista LinuxMagazine