• Aquest article es va publicar al número 210 del setmanari «La Directa» (desembre de 2010)

Els inicis de la legislació sobre la propietat intel·lectual es remunten a l’any 1710, quan el Parlament britànic va aprovar una llei que establia que tota obra publicada estaria sotmesa a drets d’autoria durant un termini de catorze anys, amb possibilitat de renovar-los una vegada si l’autor o autora encara era viva. Les patents i els drets d’autoria van néixer amb la finalitat de promoure el desenvolupament i permetre que les creadores traguessen profit de les seues obres durant un període de temps concret.

Han passat 300 anys i, avui, el sistema de patents i drets d’autoria és una de les peces clau del capitalisme salvatge. Allò que es va crear per fomentar el desenvolupament i recompensar els autors i autores per la seua feina, avui frena la creació i ataca la ciutadania. La prova més recent d’això és la llei Sinde de l’Estat espanyol.

Fins ara, quan es volia actuar contra algun ens que vulnerava les lleis de la propietat intel·lectual, s’havia de passar inevitablement per un jutge o jutgessa, una persona amb criteri que podia arribar a entendre les incongruències de la propietat intel·lectual. A partir d’ara, la llei Sinde elimina aquest tràmit, amb la qual cosa les sancions són automàtiques. No hi haurà cap figura de reflexió que puga raonar sobre l’estupidesa de sancionar amb milions d’euros a quatre joves que no han guanyat ni una centèsima part amb la seua activitat il·legal i que dubtosament han fet perdre un sol euro a cap gran companyia.

Es va començar a lluitar contra les incoherències de la propietat intel·lectual fa més de 30 anys, quan Richard Stallman va crear un tipus de llicència de programari sota la qual tot programa era lliure de distribució, compartició, modificació i ús i vigilava que ningú altre poguera tractar de fer el contrari.

Sota aquests quatre principis, al llarg dels anys, han aparegut diverses llicències lliures que han provat de crear un model desenvolupament diferent al tradicional. La base és clara: només es pot avançar com a societat compartint el coneixement. Les llicències lliures són un èxit sense precedents en el qual ningú va creure i en què molta gent encara no creu. En realitat, impliquen un canvi molt més profund en la societat. La GPL –més aplicada al camp del desenvolupament informàtic– i la Creative Commons –més aplicada al món periodístic, musical i artístic– són les llicències lliures més esteses actualment. Les creadores i els creadors decideixen compartir (i no prohibir) l’accés a les seues obres.

Les lleis de propietat intel·lectual només protegeixen les grans indústries perquè puguen continuar controlant la creació cultural i tecnològica, mentre que les llicències lliures lluiten de forma intel·ligent contra aquesta concepció tan incoherent del món. Nosaltres podem decidir quin món volem.