Editorial 44 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

Mentre ens instal·làvem a les nostres noves oficines i ens veiem feliços allà, vaig rebre una trucada del nostre assessor informant-nos que necessitàvem una llicència d’apertura. Nova normativa, va dir. Abans de juny, a una empresa “innòcua” i que no atenguera al públic (com la nostra), no se li requeria aquest tràmit ni les consegüents despeses per multes i taxes. Coses de la crisi, em va dir.

El lector s’imaginarà sobre què llançaré les meues crítiques aquest mes: sobre com les administracions diuen que recolzen a les PiMEs com a “motor del futur” i “d’innovació” i totes eixes ximpleries, mentre que, en realitat, es dediquen a gravar-los amb tots els impostos, taxes i tributs que la seua excitada imaginació recaptadora pot inventar, convertint les seues polítiques en tot el contrari del que declaren ser.

Crec en la utilitat dels impostos. Necessitem transport públic, educació pública i sanitat pública. Algú ha de pagar per tot això, i em consta que a l’Estat Espanyol es paga menys que a la resta de l’Europa desenvolupada… i a ells els va millor.

La cosa va més pels satèl·lits que volen al voltant de tots aquests embolics. Va pels notaris, els registradors, enginyers col·legiats i tota aquesta subindústria d’empenta-papers que produir, no produeix res, tot i que cobren car els seus serveis. Ens privats pels quals l’administració ens força a passar per tal de poder dur a terme qualsevol tràmit… inclús el de la llicència d’apertura.

Per a la nostra vam haver de contractar un enginyer per tal que vinguera i mesurara la nostra oficina (no calia: un quadrat perfecte de 7 metres d’ample per 7 metres de llarg: 49 metres quadrats), dibuixara un plànol (no calia: és un perfecte quadrat), ens informara que necessitàvem un extintor (l’edifici ve amb sistema contra-incendis de sèrie) i que instal·làrem una llum d’emergència sobre la porta (exacte: l’única porta, perquè hi ha només una, pintada de groc canari, està justament en el centre de la paret i no hi ha cap obstacle per arribar a ella). Quinze minuts de treball, import: 250 euros.

Una ganga, si considerem que altres empreses que consultàrem ens volien cobrar entre 500 i 1.200 euros. Però, per què hauríem de pagar res per aquest concepte?. Imagine que abans de construir-se l’edifici se sol·licitaria un permís d’obra. Per a la seua concessió, la promotora hauria d’haver dipositat els plànols del projecte a l’ajuntament, incloent els plànols detallats de cada una de les oficines. És a dir, ens hem vist obligats a pagar 250 euros a una empresa privada per tal d’elaborar un document per a l’ajuntament que l’ajuntament ja té.

Ara amb l’excusa del pla Bolonya, els col·legis i facultats d’informàtica han tret les seues armes i reivindiquen allò que mai han tingut: Atribucions. Les atribucions semblen ser el punyeter sant grial del futur de la informàtica. Tot allò dolent que ens ocorre a aquest país al sector tecnològic és ara per culpa de la manca d’atribucions dels informàtics. La capacitat de poder signar projectes com els enginyers de telecomunicacions, perits industrials o els de camins ens traurà de pobres. En total, sol·liciten parasitar, com el notari o l’agent de la propietat, i cobrar 250, 2.500 o 25.000 euros per tal de passar un paper de la safata d’entrada a la d’eixida amb una rúbrica més.

Oh, si! No es pot confiar a qualsevol el desenvolupament d’una aplicació crítica les fallades de la qual puguen posar en perill vides humanes. Algú ha de responsabilitzar-se amb la seua signatura. Però per poder sol·licitar un crèdit al consum, heu de passar per un agent mercantil; per poder comprar una casa, heu de passar per un notari (vàries vegades); i per obrir un negoci, heu de passar per un enginyer, un notari (vàries vegades), la càmera de comerç… bé, heu de passar per tots ells, siguen qui siguen. Tots aporten una signatura ací, un document (normalment tret d’una plantilla) allà, sempre cobrant, però mai contribuent ni una mica a la millora o fluïdesa del tràmit, sinó més be al contrari.

¿Es quedaran els col·legis informàtics indiferents a aquesta ganga?. Podeu jugar-vos el barret a que no.

_______________________________

• Enllaç | Número 44 de la revista LinuxMagazine

Editorial 41 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

Entre dos quarts d’onze i onze a cada matí se’m pot trobar assegut a la terrassa de la cafeteria, aparentment contemplant l’infinit mentre se’m refreda el barrufet de l’esmorzar. Qualsevol que em veiera podria pensar que estic ponderant els misteris de l’univers. La cosa és una mica més pedestre: en realitat estic satisfent al meu xiquet interior veient com les tortuguetes naden amunt i avall al llac amb forma d’U que bordeja un dels sectors arquitectònicament més interessants del parc tecnològic on s’ubiquen les nostres oficines.

M’encanta el meu treball, però això no és motiu per a no somniar despert alguna vegada mentre mire per la finestra, imaginant-me com un xiquet, corretejant per la riba del llac, donant crits de plaer quan fique els peus en l’aigua freda, de tant en tant capturant una granota o, amb una mica de sort, agafant una d’eixes esquives i tímides tortugues.

Entre mi i eixe món idíl·lic, però, sempre hi ha una finestra. Ara eixa finestra s’ha fet més gruixuda i opaca. El govern de la Unió Europea, en un acte que només pot considerar-se com el més cínic assalt a la llibertat de comunicació entre els ciutadans, ens posa entre reixes abans  d’haver comés cap delicte [1].

I això a qui interessa? Als proveïdors de mitjans, a eixes immenses corporacions que any rere any registren beneficis milionaris, per descomptat: això és el més evident. Però en tot això hi ha alguna cosa més obscura en marxa. L’anàlisi de paquets permetrà a les “forces de seguretat de l’estat” (a on “estat” significa “grup d’oligarquies que ocupen la butaca de poder en aquest moment”) detectar “terroristes” i “elements subversius” que podrien posar en perill l’status quo…, el problema és que és el mateix estat (i utilitze el vocable amb la mateixa accepció dita abans) a qui li toca decidir qui és “terrorista” i qui no ho és.

Encara hi ha més, però: sol·licitar el certificat per a que una aplicació no siga rebutjada a les portes de la xarxa costarà temps i diners, cosa que no abunda entre les petites empreses i grups de desenvolupament sense ànim de lucre, siguen o no de programari lliure. Pot ser que Microsoft i Apple no tinguen cap problema en passar la garbella, però, i el Firefox? i el Konqueror? i les capacitats de xarxa de l’Inkscape que aporta una pissarra col·laborativa per a compartir dissenys? i el meu script del Python que em serveix per a automatitzar l’alta de subscripcions en línia? i les PIMES i microPIMES que serveixen als seus clients mitjançant el seu servidor central?, i eixe projecte de fi de carrera que fa servir la Viquipèdia per a l’anàlisi de text?, existeix cap aplicació que no tinga la capacitat de xarxa avui en dia?. Tindria sentit?.

I tot i en el cas que siguera barat i fàcil sol·licitar el permís, li ho donarien a tothom? No crec que tinguera sentit un certificat així. Però aleshores, quin seria el criteri per aprovar uns i a altres no? Tots els programes poden fer-se servir amb finalitats legítimes… inclosos (*sorpresa*) la mula i el bittorrent: són sistemes fantàstics de distribució de continguts, àmpliament utilitzats per grups de desenvolupament de programari, músics i cineastes independents, autors novells que desitgen arribar a un gran públic que tenen vedats els canals tradicionals i que no es poden permetre l’ample de banda d’un FTP dedicat.

En realitat no té res a veure amb l’ús al qual es vaja a destinar el programari i sí un tot a veure amb mantindre una barrera artificial entre els productors i els consumidors, siguen de continguts o d’aplicacions. Perquè, veureu, si hi ha alguna cosa que el programari lliure ha propiciat, ha estat difuminar la línia que separa ambdues parts. Hi ha desenvolupadors i hi ha usuaris, i des de sempre tots els desenvolupadors han estat usuaris alguna vegada i, gràcies al programari lliure, tots els usuaris poden optar a ser desenvolupadors, fins i tot se’ls anima a ser-ho: 80% usuari, 20% desenvolupador, fifty-fifty, 10-90, què ets tu?. Doncs per a la Unió Europea tu ets o l’un o l’altre, i ells decideixen a quin costat del cèrcol et situen.

Amb la creació artística passa exactament el mateix. A més dels esforços de Brussel·les per mantindre la bretxa ben ampla, el congrés dels EUA també està considerant carregar-se [2] la “neutralitat de la xarxa” [3], decisió que afectarà a tos els internautes, no només als americans, ja que proporcionarà una major quota de xarxa als proveïdors de continguts de tota la vida (= als que més paguen), a costa, és clar, de tots els demés. Distribuir les vostres creacions de vídeo digital des de la web? Vinga ja!; que tens un grup i vols que et coneguen fent servir màrqueting viral a Internet? No em faces riure!; un bloc on expresses la teua opinió, siga la que siga? Però, tu què t’has cregut? que això és l’antiga Internet?.

Fa un temps no era tan escèptic respecte al projecte comú europeu, i considerava que posicions de països com Suïssa eren egoistes i insolidàries o les del Regne Unit xovinistes i endarrerides. Però, una Europa Unida per a això?.

Ja tinc tota una realitat que s’interposa entre mi i la meua vida ideal, gràcies. No necessite a un grup de buròcrates i polítics comprats que m’ho facen encara més complicat.

[1] L’FFII explica les conseqüències de la xarxa “Soviètica” que se’ns vol imposar

[2] La neutralitat de l’assignació de l’ample de banda està en perill

[3] La “Net Neutrality” explicada

_______________________________

• Enllaç | Número 41 de la revista LinuxMagazine

Editorial 32 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

He tornat de l’OSiM 2007 que s’ha celebrat a Madrid i he de dir, sense cap mena de risc a equivocar-me, que ha estat l’esdeveniment més important per al programari lliure celebrat a Espanya durant aquest any.

Segons Sam Arora, un dels organitzadors, “sempre triem un lloc atractiu per als novells”, i podria haver afegit: “indiferentment si pensen fer negoci en ell o no”. De fet, en cap sessió es va mencionar Espanya per a res. Quant al país amfitrió, els delegats i ponents hagueren pogut ser-hi a Madagascar o a la Lluna.

No és la primera vegada que em trobe amb aquesta indiferència de les empreses TI vers Espanya. Clar, però, el sentiment és mutu. Dels 300 assistents, d’espanyols només hi érem dos o tres. És a dir, un 1% de la representació. Anthony Wasserman, Professor de Pràctiques d’Enginyeria Informàtica de la prestigiosa universitat Carnegie Mellon, va provar de consolar-me dient-me que Espanya no era pas com els Estats Units en aquest aspecte: un país de serveis, no una potència industrial. Tot i que ben intencionat, només va aconseguir deprimir-me encara més: en aquests moments no és amb l’economia dels EUA amb la qual voldria que compararen la del meu país… tret que visquera a Uganda, és clar.

Què feia tan poc atractiu aquest esdeveniment a les empreses, estaments i medis espanyols? Doncs que es venia a treballar. No hi va haver ocasió per a que cap d’aquells analfabets tecnològics, també denominats “polítics”, vingueren a fer-se la foto, no crec recordar haver-ne sentit mencionar la paraula “innovació” durant les 48 hores que va durar l’esdeveniment. “Fragmentació”? A tothora. “Innovació”? Ni tan sols una vegada. Als nostres dirigents els lleves aquest vocable i no saben què dir al respecte, més que res, sospite, perquè diga’m d’allò que presumeixes i et diré quines són les teues mancances.

No hi ha res de què sorprendre’s. Ningú amb una mica de seny podia esperar menys d'”ells”. Allò que realment sí em va sorprendre va ser la indiferència absoluta de la comunitat. Ni Barrapunto, ni Menéame, ni HispaLinux, ni cap blocaire de renom i simpatitzant es va fer ressò de l’assumpte. Anys bregant que si el programari lliure està preparat per a l’empresa, que si Linux és el sistema operatiu del futur, que si patatín, que si patatan, i arriba l’esdeveniment a on més clarament es demostren aquestes coses, amb enormes corporacions com Motorola, Nokia i Orange donant-li suport… I NINGÚ S’ASSABENTA.

Estic d’acord amb la idea que la llibertat és una delicada flor que necessita cures i manyagues diàries. Això ho hem d’assolir, ja no com a usuaris, sinó com a ciutadans. Però, una mica de pragmatisme, si us plau! El programari lliure, per molt lliure que siga, no pot existir a un buit on no es tinga en compte la indústria. El programari lliure és producte de la indústria i no serà res si només es queda a la comunitat, si no hi ha aplicació corporativa, si no hi ha empreses disposades a explotar-lo i a guanyar diners amb ell. Malgrat qui li pese, és el barem mitjançant el qual es mesura l’èxit d’una tecnologia i, en aquest cas, una forma de pensar. De fet, el matís moral del programari lliure no es perverteix pel simple fet que algú trega lucre d’ell. Un es pot vendre al dimoni del dòlar sense posar en perill les possibilitats d’entrar al cel d’Stallman. Les llicències, sobretot la GPL, vetlla per nosaltres i les nostres ànimes, amén. L’única cosa que s’ha de fer és respectar-les i procurar que s’apliquen.

Tornant als esdeveniments i la seua importància, tinc com a fet irrefutable que és possible pervertir un concepte a força d’esmentar-lo. Als esdevenimnts amb subtítols com “Una mirada cap a la societat lliure” o “Un repte a la imaginació”, per la manca de sentit d’aqueixes oracions, s’abarateixen els conceptes de “llibertat” i “imaginació”, i aquesta manca de sentit es tramet als esdeveniments que tracten descriure. De fet, he arribat a la conclusió que la grandiloqüència d’un subtítol per a una conferència és indirectament proporcional a la seua rellevància per al món real.

Com a contraexemple, comproveu el subtítol de OSiM…
No en tenia.

_______________________________

• Enllaç | Número 32 de la revista LinuxMagazine

Editorial 31 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

L’altre dia vaig anar a veure “Locos por el Surf” (què voleu? inconvenients de l’ofici de ser pare). La trama és un calc de la plantilla “jove – ambiciós – i – inexpert – aprenent – esportiu – troba – gurú – qui li ensenya a ser humà” o, en aquest cas pingüí-antropomòrfic. Aquesta mateixa plantilla ja s’ha fet servir de forma literal centenars de vegades a pel·lícules com Karate Kid, Cars, Los Búfalos Duram o qualsevol altra amb gairebé exactament el mateix fil argumental… només que sense el “gairebé”.

Ja he explicat en més d’una ocasió la història sobre l’escriba egipci que, a l’època daurada dels faraons, es queixava que totes les bones històries ja havien estat escrites, però això de Locos… té delicte. De tan estereotipada, i amb les úniques dades que em van proporcionar unes entrevistes de cinc minuts amb Alexis Valdés i Carmen Machi, li vaig poder esbudellar la història al meu fill quasi escena a escena en el curt trajecte de ma casa al garatge abans d’eixir cap al cine. Aixafaguitarres? Bé, sóc de l’opinió que hi ha coses que és millor que els fills sàpiguen de seguida. Una d’aquestes coses és que a l’actual Hollywood existeix una sorprenent carència d’originalitat i talent.

Només perquè siga fan de Linux, no implica que m’agraden les pel·lícules de pingüins. Locos por el Surf és prou dolenta, La Marcha de los Pingüinos és maniquea, cursi i soporífera… Em vaig quedar literalment adormit d’avorriment al cine (tot i que supose que no va ajudar el fet que la veiera en alemany). Quant a Happy Feet, la premissa argumental em sembla tan agafada pels fils, que preferisc no provar-ho.

Tornant a Locos… però, i a pesar del que s’ha dit, sí contenia algun element interessant, com el pingüí que pel seu físic, forma de caminar, de parlar i gestos, em va recordar molt a Richard M. Stallman, però amb millor caràcter. Ací és on arriba el dubte: Serà intencionada la semblança?. A mi em va sorprendre. Dues gotes d’aigua. I si El Gran Zeta, que és com li deien a l’sphenisciforme en qüestió, representa a Stallaman/GNU, serà el díscol i descarat Cody Maverick, prota de la funció, Linux?. És un pingüí, ve del fred, de la mateixa forma que Linux es va gestar a la Universitat de Helsinki, i reanima a un apàtic Zeta, a l’igual que Linux va aportar el kernel a GNU, insuflant nova vida al moviment del Programari Lliure iniciada per Stallman.

Més encara, l’escena en què Zeta li explica a Cody que ha de fabricar-se la seua pròpia planxa de surf, sembla gairebé un plagi de l’acudit de Linux Airlines [1], on els passatgers es fabriquen els mateixos l’avió per volar a la seua destinació.

Zeta/GNU prova de portar a Cody/Linux pel bon camí del surf reflexiu/programari lliure i social, en lloc de portar-lo per la gelosa i ambigua via del codi obert. Cody, però, decideix aprofitar-se de Zeta, a l’igual que Linux s’aprofita de GNU (o és així com ho veuen molts membres de l’FSF), per a després donar-li l’esquena, injuriar-lo i negar-se a acceptar la part espiritual de la seua filosofia… Pot ser això una metàfora sobre la GPLv3?. Al final Cody entén allò que Zeta tracta d’explicar-li i accepta la seua forma de veure les coses, i això, al mateix temps, es pot interpretar com una acceptació (tot i que amb reserves> de la nova llicència per part de Torvalds.

Més misteriós és encara el personatge del pollastre Joe. És d’una altra espècie, però adora les mateixes coses que els pingüins… representarà els BSDs?. Al pare de Joe el van convertir en un cub de pollastre fregit, una cosa semblant a allò que va fer Apple amb el sistema operatiu lliure Berkeley.

I ja que estem traçant paral·lelismes, no ens aturem ací. I l’antagonista Tank, l’enemic per sempre de Zeta (i després de Cody), gran abusananos, gegant amb els peus de fang, odiat pels més menuts (“Un gran poal de brossa plena de caca pudent”, segons un dels pollets entrevistats), però adorat i temut a parts iguals pels organitzadors i patrocinadors de l’esdeveniment surfista (és a dir, els fabricants de maquinari), seria sense cap mena de dubte, Microsoft. De fet, fa servir tota sort de piruetes inútils per guanyar les competicions (el mercat) i, quan això falla, recorre al joc brut.

Com que és una pel·lícula comercial, el dolent finalment perd. Esperem que, per una vegada, l’ensucrat enfocament de Hollywood es traduïsca a la realitat.

En fi, massa coincidències, massa qüestions, però per més que ho prove, no aconseguisc trobar cap hacker del kernel entre els directors, ni entre els guionistes del film.

I, escolteu, sóc l’únic que s’ha adonat de les semblances entre El Valle Secreto de los Pitufos i la situació de Rússia justament abans de la revolució bolxevique?

Potser haja de prendre un descans i deixar d’anar al cine amb el meu fill…

[1] Si els sistemes operatius foren línies aèries: http://www.daclarke.org/Humour/airlines.html

_______________________________

• Enllaç | Número 31 de la revista LinuxMagazine