Encara que les memòries flash portin alguns dubtes sobre la vida més curta de les seves cel·les respecte dels discs durs, es pot aprofitar la seva lectura més ràpida (temps d’accés inapreciable) per descarregar de feina aquests darrers i donar una super embranzida al sistema.

Avui dia venen targes adaptadores de CF a IDE/SATA i targetes CF amb suport DMA (UDMA 4/ (5 en les més ràpides)).

Tanmateix hi ha missatges a la xarxa sobre petades de les CF que prevenen contra l’ús intensiu d’aquestes per a feines d’escriptura.

Podeu ficar les parts fixes del Linux (/bin /usr …) a CF, /var i /home a disc dur, la /tmp a ram (tmpfs) i assignar la memòria cau (memòria recent) del navegador a un subdirectori del /tmp i comprovareu l’augment de velocitat del sistema.

Hi ha dues qualitats de CF les MLC (multi-level cell: dos bits per cel·la) més assequibles (8GB per uns 33 euros) però amb vida de 10.000 cicles d’escriptura per cel·la i les SLC (single level cell) amb una vida de més de 100.000 cicles que alguns donen amb garantia de per vida. [1]. La barata ja fa el fet, per a tenir-hi fitxers que no varien.

Per no espatllar gaire la CF, el truc és instal·lar el sistema en una partició del disc dur, i en acabat copiar la partició amb el gparted sobre la flash o millor el clonezilla q només copia els blocs usats, afegint-li les opcions noatime,nodiratime per a evitar que hi escrigui cada cop que hi accedeix.

Munteu la compact flash com a primer disc dur (hda) i el disc dur mecànic com a hdc.

Feu una partició petita per al /boot a la CF, i al disc dur una per al sistema d’una mida que la pugueu copiar a l’espai buit de la CF, i un parell de particions més per als punts de muntatge /var i /home, i la swap a banda.

Instal·leu l’Ubuntu o el Hurd o la distro que us plagui, especificant els punts de muntatge anteriors i un cop instal·lat afegiu al fitxer /etc/fstab les opcions noatime,nodiratime a la partició arrel i una línia per crear un tmpfs per a /tmp especificant un topall d’ús de mem. amb l’opció size. Afegiu els paquets que vulgueu i quan ho tingueu al gust, copieu la partició amb el sistema (/) del disc dur a l’espai restant de la tarja CF i editeu el menú del “grub” per a que el nucli agafi la partició del CF com a arrel.

Si en acabat heu d’afegir algun paquet més (ja sobre la CF) no arribareu pas a espatllar-la ni molt menys. El desgast serà escàs.

També hi ha qui recomana substituir /etc/mtab per un enllaç a /proc/mounts [2] però té algunes contraindicacions. [3]

Hi ha la possibilitat de fixar la partició de sistema “read-only” [3], [4] i/o superposar-hi una partició “read-write” mitjançant un sistema de fitxers unionfs o l’equivalent millorat aufs però aquests no venen amb el nucli actual i caldrà incorporar-los-hi i recompilar-lo.

Diuen que és millor emprar formats de filesystem senzills (ext2) per a estalviar a la CF el desgast de la sobrecàrrega del journaling. Però ja que li posem tot cuinat, penso q val la pena tenir un sistema més segur i fer-ho amb un reiserfs que afina més que no l’ext3 (desa els fitxers petits i les cues a l’estructura). [5]

Per acabar assignem la memòria cau del navegador epiphany/mozilla a ram (/tmp tmpfs). Cal editar el fitxer d’inici /etc/rc.local (si la màq. és vostra) o el .bashrc de l’usuari si és compartida, per tal que creï un directori per la mem. cau del navegador de l’usuari i assignar-li propietari, i afegir al about:config del mozilla l’entrada per al parent_directory de la memòria cau. [6]

Altres trucs per accelerar el sistema en aquest enllaç. [7]

• [1] | What is endurance? (cat.: Duresa de les memòries flash)
• [2] | Constructing a minimal Debian Linux USB disk
• [3] | Gentoo – Howto read-only root filesystem
• [4] | OpenSUSE – How-To Make the root filesystem read-only
• [5] | Una mirada en profunditat al ReiserFs
• [6] | MozillaZine – Browser.cache.disk.parent_directory
• [7] | Ubuntu – A SpeedUp guide

G.R.F.