Tortugues

Editorial 41 de LinuxMagazine. Paul C. Brown.

Entre dos quarts d’onze i onze a cada matí se’m pot trobar assegut a la terrassa de la cafeteria, aparentment contemplant l’infinit mentre se’m refreda el barrufet de l’esmorzar. Qualsevol que em veiera podria pensar que estic ponderant els misteris de l’univers. La cosa és una mica més pedestre: en realitat estic satisfent al meu xiquet interior veient com les tortuguetes naden amunt i avall al llac amb forma d’U que bordeja un dels sectors arquitectònicament més interessants del parc tecnològic on s’ubiquen les nostres oficines.

M’encanta el meu treball, però això no és motiu per a no somniar despert alguna vegada mentre mire per la finestra, imaginant-me com un xiquet, corretejant per la riba del llac, donant crits de plaer quan fique els peus en l’aigua freda, de tant en tant capturant una granota o, amb una mica de sort, agafant una d’eixes esquives i tímides tortugues.

Entre mi i eixe món idíl·lic, però, sempre hi ha una finestra. Ara eixa finestra s’ha fet més gruixuda i opaca. El govern de la Unió Europea, en un acte que només pot considerar-se com el més cínic assalt a la llibertat de comunicació entre els ciutadans, ens posa entre reixes abans  d’haver comés cap delicte [1].

I això a qui interessa? Als proveïdors de mitjans, a eixes immenses corporacions que any rere any registren beneficis milionaris, per descomptat: això és el més evident. Però en tot això hi ha alguna cosa més obscura en marxa. L’anàlisi de paquets permetrà a les “forces de seguretat de l’estat” (a on “estat” significa “grup d’oligarquies que ocupen la butaca de poder en aquest moment”) detectar “terroristes” i “elements subversius” que podrien posar en perill l’status quo…, el problema és que és el mateix estat (i utilitze el vocable amb la mateixa accepció dita abans) a qui li toca decidir qui és “terrorista” i qui no ho és.

Encara hi ha més, però: sol·licitar el certificat per a que una aplicació no siga rebutjada a les portes de la xarxa costarà temps i diners, cosa que no abunda entre les petites empreses i grups de desenvolupament sense ànim de lucre, siguen o no de programari lliure. Pot ser que Microsoft i Apple no tinguen cap problema en passar la garbella, però, i el Firefox? i el Konqueror? i les capacitats de xarxa de l’Inkscape que aporta una pissarra col·laborativa per a compartir dissenys? i el meu script del Python que em serveix per a automatitzar l’alta de subscripcions en línia? i les PIMES i microPIMES que serveixen als seus clients mitjançant el seu servidor central?, i eixe projecte de fi de carrera que fa servir la Viquipèdia per a l’anàlisi de text?, existeix cap aplicació que no tinga la capacitat de xarxa avui en dia?. Tindria sentit?.

I tot i en el cas que siguera barat i fàcil sol·licitar el permís, li ho donarien a tothom? No crec que tinguera sentit un certificat així. Però aleshores, quin seria el criteri per aprovar uns i a altres no? Tots els programes poden fer-se servir amb finalitats legítimes… inclosos (*sorpresa*) la mula i el bittorrent: són sistemes fantàstics de distribució de continguts, àmpliament utilitzats per grups de desenvolupament de programari, músics i cineastes independents, autors novells que desitgen arribar a un gran públic que tenen vedats els canals tradicionals i que no es poden permetre l’ample de banda d’un FTP dedicat.

En realitat no té res a veure amb l’ús al qual es vaja a destinar el programari i sí un tot a veure amb mantindre una barrera artificial entre els productors i els consumidors, siguen de continguts o d’aplicacions. Perquè, veureu, si hi ha alguna cosa que el programari lliure ha propiciat, ha estat difuminar la línia que separa ambdues parts. Hi ha desenvolupadors i hi ha usuaris, i des de sempre tots els desenvolupadors han estat usuaris alguna vegada i, gràcies al programari lliure, tots els usuaris poden optar a ser desenvolupadors, fins i tot se’ls anima a ser-ho: 80% usuari, 20% desenvolupador, fifty-fifty, 10-90, què ets tu?. Doncs per a la Unió Europea tu ets o l’un o l’altre, i ells decideixen a quin costat del cèrcol et situen.

Amb la creació artística passa exactament el mateix. A més dels esforços de Brussel·les per mantindre la bretxa ben ampla, el congrés dels EUA també està considerant carregar-se [2] la “neutralitat de la xarxa” [3], decisió que afectarà a tos els internautes, no només als americans, ja que proporcionarà una major quota de xarxa als proveïdors de continguts de tota la vida (= als que més paguen), a costa, és clar, de tots els demés. Distribuir les vostres creacions de vídeo digital des de la web? Vinga ja!; que tens un grup i vols que et coneguen fent servir màrqueting viral a Internet? No em faces riure!; un bloc on expresses la teua opinió, siga la que siga? Però, tu què t’has cregut? que això és l’antiga Internet?.

Fa un temps no era tan escèptic respecte al projecte comú europeu, i considerava que posicions de països com Suïssa eren egoistes i insolidàries o les del Regne Unit xovinistes i endarrerides. Però, una Europa Unida per a això?.

Ja tinc tota una realitat que s’interposa entre mi i la meua vida ideal, gràcies. No necessite a un grup de buròcrates i polítics comprats que m’ho facen encara més complicat.

[1] L’FFII explica les conseqüències de la xarxa “Soviètica” que se’ns vol imposar

[2] La neutralitat de l’assignació de l’ample de banda està en perill

[3] La “Net Neutrality” explicada

_______________________________

• Enllaç | Número 41 de la revista LinuxMagazine